Love My Life

Títol original: Love My Life (ラブ　マイ　ライフ)

Autora: Ebine Yamaji

Revista: Feel Young

Editorial: Shodensha

Any: 2001

Demografia japonesa: Josei

Gèneres: Dia a dia, romanç

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: França (Love My Life) i Itàlia (Love My Life).

Love My Life és un manga sàfic de culte. Així doncs, tard o d’hora l’havia de llegir. A més, l’autora és lesbiana.

La història se centra en la Ichiko, una universitària que surt amb una altra estudiant una mica més gran que ella. Se’ns hi ensenyen els dubtes i els replantejaments pels quals passen moltes safistes, així com una petita mostra de la manca d’acceptació social i els riscos a què s’enfronten els homosexuals simplement pel fet de viure llur orientació. També es tracten les relacions de parella en general i, una mica per sobre, l’homosexualitat masculina. A més, esmicola la mononorma en un moment determinat. I sí, conté sexe lèsbic realista. Res de tisores ni altres fantasies d’homes cishetero/bisexuals.

El dibuix és senzill, correcte i molt expressiu. Entra bé pels ulls. La narració és lleugera. De tant en tant, de manera expressa, resulta pausada. Hi ha escenes que requereixen que ens hi aturem un instant a assaborir-les.

Aquesta lectura és de les que més s’han aproximat a les meves expectatives. M’esperava una obra bona, senzilla, que tractés aquesta temàtica amb bona mà... però que no m’enamorés. I ha sigut això però amb alguna sorpresa agradable.

Per què no he traduït el títol al català aquest cop? Si llegiu el còmic, ho sabreu.

Ho recomano? Sí!!! Aquest és un manga que toca molt bé les seves temàtiques, està ben narrat i resulta de molt bon llegir. Crec que cal reivindicar obres com aquesta per la seva naturalitat i el seu realisme. Tant poden servir de referent com per a entendre millor el món que ens envolta, depenent de qui les llegeixi.

Nota global: 8/10

Passejades pel Poble de la Capsa de Galetes

Títol original: Cookie Can no Machi Meguri  (クッキー缶の街めぐり)

Autor: Rokudai Tanaka

Revista: AX

Editorial: Seirin Kogeisha

Anys: 2010

Demografia japonesa: sense demografia, alternatiu

Gèneres: Costumisme, crítica social

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: França (Promenades Dans la Ville à la Boîte à Biscuits)

Fa un temps vaig veure la portada d’aquest manga en algun portal sobre manga en francès (manga-news, la pròpia web de l’editorial... no ho recordo) i la portada em va cridar poderosament l’atenció. Tenint en compte el preu i que en diverses ocasions mangues agafapastosos alabats per la crítica més selecta m’han semblat una gran aixecada de camisa (un dels casos més sagnants, Xicranda [Jacarandá, Kotobuki Shiriagari]), el vaig deixar passar. Però bé... quan en vaig tenir l’oportunitat de trobar-lo a un preu més decent, no vaig dubtar en encalçar-lo. I he de dir que n’estic contenta.

Passejades pel Poble de la Capsa de Galetes és una obra lleugerament surrealista de caire coral. Les diverses històries que emmagatzema estan interconectades: a vegades es tracta d’una conexió òbvia, d’altres sembla que l’únic que tinguin en comú sigui l’ambientació. Una cosa que en destacaria, però, és que determinades referències que semblen totalment fetes a la babalà en un moment determinat es recuperen en quelcom posterior. Trobo que aquest recurs li aporta una certa consistència a aquesta obra tan dispersa.

Aquest és un manga tranquil i relaxat. Conté un fort punt de crítica social, però és a base de cops secs més o menys subtils. Una mica com la realitat ens colpeja dia a dia, amb un cinisme propi de la rutina, que fa que moltes vegades no hi veiem més enllà i que acceptem com a normals situacions injustes.

Tot i tractar-se d’una obra alternativa, la narració és bastant senzilleta. Potser massa i tot, sent un manga. Diguem que compleix i les històries se segueixen bé.

El dibuix gaudeix d’un encant especial: sembla fet per un infant amb molt de talent. I precisament la seva candidesa, que contrasta bastant amb el que hi transcorre, feia que en determinades escenes se’m posessin encara més els pèls de punta. A més, a l’autor li agrada posar detalls en el fons que m’encanten, com algú mirant per un telescopi o una granota gegant. Així perquè sí.

M'encanta.

L’edició francesa pot semblar pobra a primer cop d’ull. Sí, és cert: el format és més gran que el dels volums estàndards, però no té sobrecobertes ni cap altre al·licient que destaqui. Va ser en passar-ne les pàgines al llegir-lo que me’n vaig adonar: el paper és boníssim. Fa goig de tocar. A més, no és d’aquells setinats, en què s’hi queden les ditades. Pel que fa als extres no tant físics, el volum conté al final un text del Rokudai Tanaka que comenta cadascun dels capítols.

Ho recomano? En general, no. És un manga en què “no hi passa res” i que aparentment no té gaire sentit. Només si et va el rotllo alternatiu, però a la vegada sense gaires complicacions. Una petita recomanació per a la consumició: llegeix-lo, com vaig fer jo, amb una mica de son. El punt just perquè tinguis el cap lleugerament emboirat. El viatge serà encara més oníric.

Nota global: 7'8/10

Dones i Constel·lacions

Títol original: Seiza no Onna (星座の女)

Autora: Miyako Maki

Revista: Josei Jishin

Editorial: Kōbunsha

Anys: 1973-1974

Demografia japonesa: Josei

Gèneres: Costumisme, romanç, drama.

Nombre de volums: 3 (l’única edició en volum que me’n consta data del 2006!)

Edicions fora del Japó: França (Les femmes du Zodiaque, 2 volums), Actualització a 6 de novembre de 2018: Espanya (Mujeres del Zodíaco)

Premi/s: El Primer Premi en el Concurs Internacional de Còmic de Montreal el 1975 amb una pàgina de la història curta El Narcís de Llavis Carmesins 

Va ser assabentar-me de l’existència d’aquest manga així com saber que estava en francès (ambdues coses van ocórrer a la vegada) i voler-lo. Un manga de la Miyako Maki a Occident!! A més, a Espanya fa uns anys que no es publica manga femení dels setanta... i el que se n’ha publicat és poquet. Mentre que de masculí en va arribant (i no només seinen i/o gekiga, sinó també shōnen!), de femení, res de res. Amb el que m’agrada el dibuix i la narració de l’època en aquesta vessant!

El més fort de tot és una cosa que vaig descobrir poc després de llegir aquest manga: això no és un shōjo... sinó un josei! Com us quedeu? Josei dels setanta! I, a més, aquesta obra està emmarcada dins del gekiga! Gekiga fet per una dona i dirigit a dones! No sabia que tal cosa existís! Si bé a internet no se’n troba gaire informació, en els dos volums de l’edició francesa hi ha alguns escrits prou sucosos (fins i tot, conté un text de l’autora).

Però és que això no és tot: va guanyar un premi de còmic internacional. Poquets autors japonesos poden presumir-ne, malgrat que el Japó sigui el país on més còmic es produeix.

Abans d’entrar en matèria, m’agradarà parlar de l’autora. La Miyako Maki va debutar als anys cinquanta. Aleshores era una de les poques dones que es dedicaven al manga i va gaudir d’una gran popularitat. Així doncs, als setanta disposava ja d’una trajectòria consistent i va començar a provar amb el manga una mica més experimental. Ella, a més, dissenyà la Licca, la nina més famosa al Japó!

Dones i Constel·lacions és un manga consistent en històries curtes sobre dones pertanyents als diferents signes del zodíac occidental. Bàsicament, aquest és l’element que tenen en comú i trobo que potser s’hi fa massa incís. I bé, tot i que es tracta d’històries curtes, n’hi ha algunes que estan més o menys relacionades entre elles.

Havent-ne acabat la primera, m’esperava que totes tinguessin uns determinats punts en comú i si bé és cert que hi ha temes recurrents, la recopilació és molt més variada del que a priori es podria esperar. Fins i tot, hi ha una història narrada des del punt de vista d’un home i una altra protagonitzada per una mare, per posar dos exemples.

Malgrat que sobretot són l’amor i el desamor els elements principals, l’autora també toca altres temes, molts d’ells bastant controvertits: els embarassos no desitjats, la prostitució, la infidelitat, l’incest... N’hi ha per a triar i remenar. Tot i que la perspectiva en determinades situacions pot semblar un pèl ingènua, en general trobo que la manera de tractar les diferents temàtiques ho fa amb molta maduresa. Es nota, tant en l’elegància del traç com en la concepció dels sentiments, que aleshores l’autora era ja una veterana en això del manga. Al cap i a la fi, havia debutat el 1957, més de 15 anys enrere.

Un dels elements que en destaca és el sexe. Sol aparèixer, d’una manera o altra. I se centra, com en les produccions eròtiques i pornogràfiques dirigides a homes heterosexuals, en els cossos femenins. La principal diferència és que els atributs exagerats en aquest són molt diferents: sobretot es basa en l’estilització i en elements externs a la dona que embelleixen el conjunt de la imatge.

Malauradament, hi veig masclisme. Tant en accions directes com en coses que ja es donen per fetes dins del context històric. Així i tot, conté també elements feministes que encara a dia d’avui es reivindiquen.

Si és que l’única edició japonesa en volum és la del 2006, ho trobo bastant trist (no en tinc notícies d’altres, però tot podria ser). Quina influència pot arribar a tenir entre els seus contemporanis un manga que només s’ha publicat en una revista, per molt que hagi sigut guardonat? Una autèntica llàstima, perquè la Miyako Maki no és que sigui una ningú, precisament! És la dissenyadora de la nina Licca-chan, l’equivalent de la Barbie al Japó, perquè us en feu una idea.

Pel que fa a la narració, aquesta és senzillament deliciosa. Desprèn una gran sensibilitat i delicadesa. El dibuix m’encanta, així amb un toc molt de manga femení setanter i a la vegada hi veig una lleugera influència estadunidenca dels volts d’aquella època.

Literalment, el títol es traduiria com Les Dones de les Constel·lacions, la qual cosa que no té gaire sentit, així que he preferit adaptar-lo una mica i canviar la preposició per una conjunció. Em fa gràcia el subtítol en francès que té el manga original, que sembla fet per algú que no en té massa idea: La Femme de lá Constellation. Traducció literal total: per no haver-hi, no hi ha ni plural. I em temo que aquí és clarament necessari. A més, l’accent del segon “la” resulta totalment gratuït. La traducció oficial al francès (Les Femmes du Zodiaque) és més depurada: pluralitza i canvia el terme “constel·lacions” per “zodíac”, molt més precís pel que fa al contingut del còmic. Ara, no deixa de no tenir gaire sentit i fa pensar en una paròdia de cert shōnen.

Em solc queixar de què no s’utilitzin imatges a color originals per a les portades en aquesta mena d’edicions, però tenint en compte que no em consta que n’existeixin, en aquest cas no em sembla malament que s’hagin inventat les seves pròpies portades. Total, les de l’edició japonesa parteixen de la mateixa base: colors plans en dibuixos que originalment eren en blanc i negre (imagino que al 2006, després de tants anys, l’autora no estava per posar-se a fer portades). Les franceses, per contraposició, m’agraden molt més. Les trobo fetes amb molt bon gust. En especial, la del segon volum.

Ho recomano? Amb reserves, perquè sé que ni de bon tros agradarà a tothom, però sí. Sí, sí, sí! Sobretot, si t’agraden els mangues dels setanta i/o t’interessa la història del manga. Crec que és important reivindicar obres com aquesta: josei als setanta! Gekiga femení! Més enllà del seu valor històric, però, crec que les històries es poden llegir i gaudir pel lector assidu d’històries curtes de josei sense prejudicis envers el dibuix. Crec que també pot agradar al lector de seinen, gekiga i manga alternatiu en general. Si no us he convençut jo, potser el Gemini sí que ho faci.

Nota global: 8’5/10

Ficòmic i les llistes del XXI Saló del Manga

Podria dir que Ficòmic no deixa de sorprendre’m, però mentiria. Més aviat, Ficòmic no deixa d’horroritzar-me amb les seves conductes gens professionals. Ja aviso: l’entrada va carregadeta de bilis. No puc suportar tanta manca de professionalitat junta. I menys, si és masclista. De mi que no demani respecte algú que me’l falta. I així i tot m’he contingut amb les paraules malsonants.

                                                                                                                       

Enguany, les llistes de candidats de premis al Saló del Manga tornen a ser un despropòsit.

Vegem primer de tot la llista base, en la seva versió en català:

En faig una transcripció, posant-hi números al davant, que després ens seran útils:

1) Millor Shonen Manga (manga d’aventures)

2) Millor Shojo Manga (manga de noies)

3) Millor Seinen Manga (manga per a adults)

4) Millor Kodomo (manga infantil)

5) Millor manga d’autor espanyol

6) Millor autor viu de manga de qualsevol gènere i època

7) Millor sèrie o pel·lícula d’anime emès a Espanya

8) Millor DVD o Blu-ray d’anime

9) Millor fanzine manga

Aquest llistat està carregat d’errors. Vegem-los, de més greu a més lleu segons el meu criteri:

I) No hi ha categoria de josei. Malgrat que se n’ha publicat. Se’ls en fot la demografia dirigida per antonomàsia a les dones.
II) No hi ha categoria de BL. Tant els és tot plegat.

III) El seinen no és una demografia per a adults, sinó per a homes adults (normalment, a més, va dirigida a japonesos d’ètnia japonesa cisheterosexuals i que no passen dels 40 anys). Dient-ho com ho diuen, sembla que hi incloguin la totalitat dels adults (homes, dones i altres adults; perdoneu-me el binarisme en deixar-me la resta d’adults a partir d’ara, però anar més enllà ja és massa per a Ficòmic). Això pot llegir-se de dues maneres:

         a) Les dones els importem tan poc que passen de nosaltres (i del josei i del BL).

         b) No consideren que siguem adultes.

Qualsevol de les dues conclusions és implica que hi ha masclisme en aquesta decisió.

IV) Segons ells, el shōnen és d’aventures i el shōjo, de noies. Doncs no. El shōnen va dirigit a nois (concretament, a nens crescuts i nois adolescents amb l’afegitó que li he fet al seinen). Tant el shōnen com el shōjo poden ser d’aventures. Hi ha shōnens d’amor i hi ha shōjos de política, encara que alguns no ho vulguin acceptar.

V) En el català (i el castellà), tret que estiguis fent poesia, els adjectius van darrere del nom. Així que no hauria de ser “Shonen/Shojo/Seinen Manga”, sinó “Manga Shōnen/Shōjo/Seinen”, que aquí hi ha molt qui es riu dels que parlen amb paraules i gramàtica japonesa, però això és més del mateix.

VI) No hi ha coherència d’estil:

        a) “Manga de noies” Vs “manga per a adults”. (Això de “manga infantil” ho veig bé, ja que el terme
“infantil” és prou afortunat: fa referència a qualsevol gènere i fer-ho de manera més encertada mantenint l’estil no se m’acudeix res).

        b) “Shonen/Shojo/Seinen Manga” Vs “Kodomo ∅”.

VII) Als termes corresponents a “shōjo i “shōnen” de la llista els manca macró, que indica que l’O s’allarga.

VIII) L’expressió “fanzine manga” no em fa fila. Estaria millor l’expressió “fanzine d’estil i narració manga”. D’altra banda, l’expressió “millor manga d'autor espanyol” no em convenç, però és que efectivament s’hi inclou un manga (el/s d’en Ken Niimura, el qual és també japonès). Per tant, queda descartada una cosa així com “millor còmic d’estil i narració manga d’autor espanyol”. Preferiria, això sí, que en comptes de posar “autor espanyol”, es posés “autoria espanyola”. Llenguatge inclusiu i tal.

IX) Menció extraordinària: és fora de la llista, però em fa moltíssim mal als ulls veure “mangas” en català, quan tots els plurals de singulars acabats amb “a” es fan amb “es”.

Bé, passem a la teca: la llista al detall.

Abans de parlar del contingut de cada llista, anem a analitzar un parell de coses. Primer de tot, el català desapareix (tret del títol, “Votacions Populars”). Sembla que només pots votar en castellà a un sol web. No sigui que els curtcircuits petin si fan un sistema una mica més complex. Segon, l’ordre queda de la següent manera:

3) Millor Seinen Manga (manga per a adults)

4) Millor Kodomo (manga infantil)

5) Millor manga d’autor espanyol

1) Millor Shonen Manga (manga d’aventures)

7) Millor sèrie o pel·lícula d’anime emès

8) Millor DVD o Blu-ray d’anime

2) Millor Shojo Manga (manga per a noies)

9) Millor fanzine de o sobre manga

6) Millor autor viu de manga de qualsevol gènere i època

Sí, gent. El shōjo passa a ser l’última categoria de manga. El col·loquen fins i tot per sota de l’anime. En uns premis d’una convenció sobre còmic manga i en el si d’una entitat que es diu Ficòmic. Això té un nom molt clar. Sí, un cop més, masclisme. Mira que són pesadets amb voler desprestigiar tot allò que tingui una mica de feminitat. Després que si les dones no llegeixen còmic, que si les dones aquí, que si les dones allà.

Un darrer preàmbul: l’anàlisi no serà exhaustiva. El meu temps, com el de tots, és limitat i tinc millors coses a fer que no la feina que a Ficòmic no li ha vingut de gust fer. I és que mirar i consultar manga a manga són moltes hores de treball.

Per fi, entro a tot drap. Ja que Ficòmic margina el shōjo i el josei jo serà del que primer parlaré:

Shōjo: el primer error és incloure-hi el BL. Sí, cert. Històricament prové del shōjo i és una demografia femenina. I? No tenen el mateix públic, es publiquen en revistes diferents, van dirigits a franges d’edat diferents i, en definitiva, NO són el mateix. Que posin més premis. Total, no hi ha recompensa econòmica. El segon, incloure-hi el josei (en part). Ídem. És que és una barbaritat. És com si el shōnen absorbís el bara i el seinen, fent un paral·lelisme el més acurat possible. Shōnen Note no hauria d’estar aquí, sinó a seinen... però clar, la portada del primer volum té un nen bufó que fa de soprano envoltat de pètals de cirerer. S’han de deixar d’inventar les demografies segons vegin perillar llur fràgil testosterona! Orange, d’altra banda, està bé aquí, però estaria bé que l’any que ve la col·loquessin a seinen degut al canvi de revista que va experimentar.

Per acabar i tot i que no aniria aquí (no hi ha categoria de josei, què voleu), us faré aquí la llista de joseis que es troben dispersos entre els nominats: Plum (col·locat a kodomo!!) i Nieve en Verano, com a mínim. Això els deixa igualats amb els kodomos que quedarien (que a saber si ho són). I per a la propera edició ja hi ha més joseis (Kids on the Slope, Marmalade Boy Little i Cappuccino, com a mínim). Per a l’any vinent, hi ha d’haver categoria de josei i de BL!

Kodomo: Em rebenta que hagin posat un josei en aquesta categoria. Sé del cert que El Dulce Hogar de Chi (un seinen amb moltes coses en comú amb Plum) no estava entre els kodomos l’any passat. Per què Plum sí?

Shōnen: Pobre Aristocracia Campesina... com a mínim és el segon cop seguit que me li masculinitzen la demografia japonesa.

Seinen: Com a mínim hi ha 4 còmics que no són manga en aquesta llista: El Manga de los 4 Inmigrantes (és un dōjinshi dels anys 30, quan encara no existia el seinen), Los Guardianes del Louvre (un còmic encarregat per aquest museu), Casualmente (un altre còmic fet per un japonès però publicat originalment fora del Japó) i Usted (ídem). A més, hi posen Pies Descalzos quan és un shōnen. Sí, els shōnens poden narrar desgràcies i ser autobiogràfics. Finalment... “Utsubora 1 y 2”, per què? Imagino que se’ls haurà escapat, això de què sigui l’únic amb els números que se n’han publicat durant el període de publicació en què entra.

Millor manga d’autor espanyol: en podria dir diverses coses, però em centraré en “Corquetas y Empanadillas”. Tres errors en tres paraules. Pim, pam, pum! BINGO directe! Les línies són per als dèbils. A més, de retruc diré que no sé què li veuen a aquest còmic de manga, però en fi. Si més no té molt bona pinta.

Fanzines: potser algun no encaixi gaire aquí, però no seré jo qui tiri pedres contra els fanzines per un motiu com aquest.

Autor: aquí ja ni s’han molestat a fer una llista. És cert que és inviable, però no entenc per què la fan tan oberta si sempre surten premiats els convidats del Saló. L’únic motiu que se m’acut és que els fa mandra fer una llista amb tots els autors de tot el que s’ha publicat a Espanya en el termini que donen i aquesta és l’excusa perfecta per a no fer-la.

Les dues categories d’anime: en aquest tema vaig molt fluixa, així que no diré res.