Més que ficció

(És possible que a aquesta entrada hi hagi algun ESPÒILER d'algun producte de ficció. El contingut de diversos enllaços també conté ESPÒILERS.)

La ficció no es limita a ser només ficció. La ficció afecta la realitat. Tot producte de  ficció, de manera més o menys volguda, conté una ideologia i aquesta, d’una manera o una altra, ens influeix. Per a bé o per a mal. I un mateix producte pot influir-nos positivament en alguns aspectes i negativament en d’altres.

Evidentment, hi ha tot un seguit de factors que faran que unes persones siguin més influïbles que unes altres davant d’un mateix producte de ficció. L’exemple més clar és l’edat, però n’hi ha de molts altres.

No pretenc aprofundir en el tema i donar-ne una visió completa. Això és quelcom que li queda massa gran a una mera entrada de bloc. De fet, crec que se’n podria fer un llibre prou gruixut. Jo el redactaria encantada si algú em pagués decentment o generosa. No és el cas i el cost d’oportunitat resulta massa elevat.

El que sí que faré és una compilació per temes d’enllaços i referències on es parla sobre aquest tema (i l'aniré actualitzant):

El poder de la ficció en general:
-Fil sobre com l'art reprodueix les estructures opressives del sistema.
-Fil sobre la ficció utilitzada com a arma política

Empatia:
-Is fiction good for you?

De com ens afecta l'exposició a la pornografia:
A nens i adolescents:
-Enllaç que recopila, entre altres, diferents notícies sobre com ha afectat la pornografia a nens del Regne Unit
-Basically... porn is everywhere
-El porno como educación sexual

-"Los jóvenes que consumen pornografía creen que la violación es una fantasía que las mujeres deseamos"
-Sex Before Kissing: How 15-Year-Old Girls Are Dealing With Porn-Addicted Boys
-How Porn Warps Ideas About Sex
-Porn turning kids into sexual predators
-What no one talks about: how girls' bodies are injured by porn using boys
-How online porn is warping the behaviour of boys with girls
-The Impact of Internet Pornography on Adolescents: A Review of the Research
-Un estudio revela que el consumo temprano de porno aumenta la probabilidad de ser misógino
Comportaments violents derivats:
-Australia's porn problem
-Pornography and Criminal Behaviour and Attitudes Research
-How Watching Porn Can Lead to Violence
-National Survey Shows Nearly Half Of Adults Think Violent Porn Is Okay
-Pornography and attitudes supporting violence against women: revisiting the relationship in nonexperimental studies
-A Meta-Analysis Summarizing the Effects of Pornography II Aggression After Exposure
Especial cosificació de dones racialitzades i/o trans:
-Mainstream Porn Has Taught You A Lot About Asian Female Sexuality - But It's All Direct Result of Racism

-Trans porn, trans women and the fetishization of "tgurls"
Addicció, tolerància i síndrome d'abstinència:
-How Porn Can Become Addictive
-How Porn Affects the Brain Like a Drug
-Why Watching Porn is an Escalating Behaviour
-Lloc web The Social Costs of Pornography
-Pornography addiction leads to same brain activity as alcoholism or drug abuse, study shows
Altres afeccions al cervell:
-How Porn Changes the Brain
-Why Porn Is Re-Wiring Your Brain and Ruining Your Sex Life
-How Porn Affects Your Sexual Tastes
Disfunció erèctil en homes cis joves:
-Easy access to online porn is damaging men's health, says NHS therapist
Afecció en les relacions amb altres persones:
-How Porn Can Harm Families
-Why Porn Leaves You Lonely
-How Porn Kills Love
-What Porn Does to Intimacy
-How Porn Can Harm Your Partner
-Testimoni de com de perniciós és el tòpic de la bibliotecària sexy
Miscel·lània:
-Why Porn Is Full of Lies
-The Porn's Industry Dark Secrets
-How Porn Damages Your Sex Life
-5 Things Porn Is Teaching Our Generation About Sex
-The Harmful Worldwide Trend of Extreme Hentai
-The Witherspoon Institute Presents Findings From the Social Cost of Pornography Project
-German Heterosexual Women's Pornography Consumption and Sexual Behaviour

De com ens afecta l'exposició a la violència en general:
-The influence of media violence on youth
-Does Media Violence Lead to the Real Thing?
-The role of media violence in violent behavior
-Llibre Violent Video Game Effects on Children and Adolescents (Katherine E. Buckley, Craig A. Anderson i Douglas A. Gentile)
-'I'd have these extremely graphic dreams': what it's like to work on ultra-violent games like Mortal Kombat 11
-How working on gross, violent games can mess with developers

Sobre el poder de les "bromes", els "acudits" i l'"humor" en general:

-Why Offensive Jokes Affect You More Than You Realize

-Fil sobre la funció social de l'humor 
-¡Sorpresa! Los chistes machistas fomentan comportamientos sexistas // Sí, los chistes machistas también fomentan la violencia contra las mujeres
-Study shows lads' mags make sexist jokes seem less hostile

Misogínia misc:

-Disinfo perils

-Videojuegos como GTA reducen la empatía hacia las mujeres agredidas

-Documental Miss Representation (manca de representativitat femenina)

-Study Shows Some Romantic Comedies May Perpetuate Stalking Myths

Relacions tòxiques:

-El lado oscuro de "50 sombras de Grey"
-Romance and Abuse in Shoujo Manga Part 4 (ESPÒILERS!!)

Representativitat de persones racialitzades:

-Fil de 2 tweets amb diversos exemples fotogràfics de com d'important és la representació

-This ‘Game Of Thrones’ Actress Said TV’s ‘Lack Of Diversity’ Hurt Her Self-Esteem As A Child
-Fil arrel de la sortida de Crazy Rich Asians sobre l'autoconcepció de la pròpia raça sent de color i havent crescut en un entorn infestat de blancs.

-These TV shows are changing the way we see immigrants, a new study finds 

-Petita biografia de la Swati Mohan

Representativitat trans:
-Chile acelera su ley trans tras el Óscar a “Una mujer fantástica”
-A video game showed me who I really am

Representativitat de sexualitats minoritàries:

-My favourite anime: Puella Magi Madoka Magica
-Un testimoni d'una mare sobre la relació amb sons fills

-Thailand’s Boys’ Love Dramas Are Changing the Way Many People View Gay Romance

Representativitat "L/G/B/T" en general:

-How Sailor Moon Transformed Queer 90s Kids' Lives

Representativitat femenina:

-Una testimoni sobre com la va afectar professionalment la representativitat femenina

-Women Who Watched “The X-Files” Pursued More Careers In STEM

Representativitat de discapacitats:

-Eternals Character Causes A 250% Increase In People Wanting To Learn Sign Language

Sobre l'expressió de gènere:

-Sailor Jupiter, Gender Expression and Me

Sobre la romantització dels suicidis:
-Efecto Werther
-The Werther effect after television films: new evidence for an old hypotesis
-Se suicidó y dejó notas en audios como en la serie "13 reasons why"

Sobre la idealització del consum de tabac:
-Teenagers influenced by smoking in movies
-Both good and bad movie characters influence teens to do the same
-Special Feature: How Do Movie Characters' Motives for Smoking Affect Adolescents?
-Smoking in movies, implicit associations of smoking with the self, and intentions to smoke
-Effect of viewing smoking in movies on adolescent smoking initiation: a cohort study
-Does Watching Smoking in Movies Promote Teenage Smoking?
-Filthy or fashionable? Young people’s perceptions of smoking in the media

Alimentació:

-La Influencia de Popeye en el S. XXI (de com es va duplicar el consum de fruita i verdura i com es va passar de consumir-ne de 2 menes a 4)

Pors:
-This is the cutest spider ever

Poliamor:

-De com Memòries d'Idhun va fer que diverses persones acceptessin i adoptessin el poliamor: Testimoni de l'AnaShadows, Testimoni de l'aroasjc

Desigualtats econòmiques:

-Tiger Mask Donation Phenomenon

-Seoul to improve living conditions in semi-basement apartments depicted in ‘Parasite’ 

Reclutament:
-Japón recurre al anime para promover el reclutamiento militar

 

Trencament de tabús:

-The 1921 Tulsa Race Massacre Will Officially Become a Part of Oklahoma School Curriculum Beginning in the Fall 

 

Esport professional:

-Sengles influències de Captain Tsubasa i Slam Dunk

 

DARRERA ACTUALITZACIÓ: 11 de novembre de 2021

El meu Uchūnivers

Títol original: Watashi no Uchū (わたしの宇宙)

Autora: Ayako Noda (altres pseudònims: Niboshiko Arai)

Revista: Ikki

Editorial: Shōgakukan

Anys: 2012-2014

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Experimentació, drama, misteri, humor, crítica social

Nombre de volums: 2

Edicions fora del Japó: França (Le Monde Selon Uchu)

Navegant per Manga-News, vaig copsar la portada del segon volum d’aquest manga, la qual em va cridar poderosament l’atenció. Em vaig ficar a la seva fitxa i vaig veure que la portada del primer tom també m’atreia i que només eren dos números. Així que dit i fet: li vaig donar una oportunitat. I quina oportunitat! Aquest manga crec que acabarà sent el descobriment de l’any, com a poc.

L’Ayako Noda fa tant BL com seinen. Per al seinen utilitza aquest pseudònim. Per al BL, Niboshiko Arai. És una gran fan de la parella Karamatsu x Jūshimatsu (de l’anime Osomatsu-san, seqüela del manganime Osomatsu-kun, del Fujio Akatsuka) i n’ha fet diversos dōjinshis. Quelcom a destacar és que treballa sense ajudants. És una gran admiradora de la Kyōko Okazaki.

Prefereixo no comentar-ne gran cosa de l’argument perquè considero que ja el primer capítol té espòilers.

El meu Uchūnivers és un manga molt experimental. Utilitza un fotimer de recursos propis del còmic en general i del manga en particular i els dóna la volta i se’n fot. Es riu dels errors típics dels mangakes, dels deus ex machina, de les imposicions editorials, el fanservice i un llarg etcètera. La seva lectura em va fascinar. Sobretot el primer volum. Al segon la cosa es desinfla un xic, tot i que aconsegueix mantir el tipus.

Ja fa anys que defenso que no em val l’excusa de què com tal còmic és experimental pot ser considerat una gran obra encara que no tingui sentit i/o que estigui farcidet d’eroguro sense cap ni peus. Sí, pot tractar-se d’un document que jugui moltíssim amb el llenguatge del còmic. I què? En aquest aspecte estarà bé, però tant l’argument com els personatges seran de pa sucat amb oli. Res, que ho veig com una excusa per colar fetitxismes fastigosos* i a sobre vendre’ls com una genialitat. Que, a més, l’eroguro en la majoria dels casos és més de la mateixa merda de sempre: sexualització de noies joves violades. Però encara amb més violència de l’habitual. Que trencador!! Que irreverent!! Que políticament incorrecte!! I em fa particular gràcia que els mateixos que alaven aquestes porqueries solguin coincidir amb els que eviten a tota costa els BLs (fins i tot els més bufons).

El dibuix em fascina. Té un no sé què que m’hipnotitza. És com... net i brut a la vegada? I molt expressiu, amb moltes ombres manuals a les cares, sobretot a les vinyetes claus. Els fons potser no estan del tot elavorats i queden mig esbossats, però és que l’Ayako Noda no té ajudants!! Ho fa tot ella sola. La majoria del dibuix el fa a mà, però en retoca els desperfectes a ordinador. Un altre aspecte que me’n meravella: en només 4 anys (des de l’inici de la publicació de El meu Uchūnivers fins a l’actualitat), ha millorat un munt el traç. Em té corpresa amb les il·lustracions que va pujant als seus comptes de twitter.

Literalment, “Watashi no Uchū” vol dir “El meu Univers”. El problema rau en què el protagonista es diu Uchū i, a diferència del que passava amb Un Llarg Viarany, això és rellevant per a la trama. Així que me les he manegat amb aquest joc de paraules.

L’edició francesa està bé. En destaco que el paper és particularment gruixut i això li aporta una certa consistència. Com a extres, al final del primer volum disposa d’una comparativa de les alçàries dels personatges i al final del segon, d’un comentari de l’autora. No m’agrada, però, una adaptació que se’n fa respecte l’edició japonesa. Fa que tot plegat no quadri. Quelcom que sí que aprecio és que s’hagi fet un esforç per mantenir una tipografia similar a la de l’edició japonesa en als títols de les portades interiors (no així a l’exterior). El que no sé si detesto o adoro és el marc que li han afegit. Com a curiositat: em va fer molta gràcia que al principi del manga sortís una noia d’ascendència francesa dient que pràcticament no parlava francès... en francès!! És inevitable, però també divertit.

Ho recomano? Sí!! Molt!! És la mar d’experimental i et fas un tip de riure amb l’enginy de l’autora. Ara, millor llegir-lo si has consumit uns quants mangues abans. Sinó, no li trobaràs la gràcia per enlloc.

Nota global: 9’2/10

*Us poseu com us poseu, sexualitzar noies violades amb talls profunds i/o complets i envoltar-ho tot de merda i pixat és fastigós. I sí, he llegit diversos eroguros; sé de què parlo.

Les Estrambòtiques Aventures de JoJo: Sang Fantasmagòrica (Primera Part)

Títol original: JoJo no Kimyō na Bōken: Phantom Blood (ジョジョの奇妙な冒険 : ファントムブラッド)

Autor: Hirohiko Araki

Revista: Shūkan Shōnen Jump

Editorial: Shueisha

Any: 1987

Demografia japonesa: Shōnen

Gèneres: Aventures, fantasia, absurd, drama

Nombre de volums: 5 (3 de bunkō i 3 de kanzenban)

Edicions fora del Japó: França (Phantom Blood, dues edicions: una general de la franquícia que es va quedar penjada a la 46ena entrega i una altra de 5 volums, bastant més nova), Itàlia (Le bizzarre avventure di Jojo: Phantom Blood, dues edicions: una de 5 volums i una de 3 volums), Estats Units (JoJo’s Bizarre Adventure: Phantom Blood, 3 volums). Petita curiositat: Al 2008, l’editorial Iced Lands va anunciar la llicència de Sang Fantasmagòrica, però mai va arriba a publicar-lo. Actualització a 6 d’abril de 2017: Espanya (JoJo’s Bizarre Adventure: Phantom Blood, 3 volums).

Relació amb altres mangues:
-Les seves seqüel·les Tendència a Esbatussar-se (Battle Tendency), Els Croats de Pols d’Estel (Stardust Crusaders), El Diamant és Irrompible (Diamond wa Kudakenai), Vent Daurat (Vento Aureo), Oceà de Pedra (Stone Ocean), La Correguda de la Pilota d’Acer (Steel Ball Run), JoJoLleó (JoJoLion) i les que probablement se’n faran en un futur. (Els títols, en cas de contenir imprecisions, ja els corregiré un cop n’hagi llegit el contingut.)

-Rohan Kishibe, l’inflexible (Kishibe Rohan wa Ugokanai, spin off de El Diamant és Irrompible)
Relació amb còmics no-manga:
-El Rohan al Louvre (Rohan au Louvre, spin off d’El Diamant és Irrompible)

Les Estrambòtiques Aventures de JoJo és una franquícia molt reverenciada i feia anys que la tenia pendent. Anava sobre avís que la primera part no era excessivament bona. Que, de fet, la cosa quan es posa bé és a la quarta (!!!)... i que comencés directament per aquesta, que no em perdia gran cosa. Que per què no em veia l’anime i decidia. Normalment, aquesta mena de recomanacions em tira molt enrere. En aquest cas, el que més costa amunt se’m feia és l’enorme quantitat de volums. I l’anime ja de bon principi disposa d’un factor que no em fa gaire gràcia: l’opening. Tota l’estona t’està recordant que es tracta d’una adaptació d’un còmic. El millor, precisament, de les bones adaptacions és que no es nota que ho són. (Per cert, ara que li he tornat a fer un cop d’ull, he vist que està carregadet d’espòilers.)

Sang Fantasmagòrica comença d’una manera pèssima: una dona sexualitzada i lligada sent amenaçada per una mà masculina que sosté un punyal en forma de consolador (fins i tot té el piu per al clítoris!) Se suposa que són asteques, però la dona és blanquíssima i la mà, fosquíssima (sembla més aviat de raça negra). A les següents pàgines, el propietari de la mà té ja la pell d’un to més intermig. Però disposa d’un cos enorme. En fi, aquest pròleg serveix per presentar-nos una misteriosa màscara asteca amb milers d’anys d’antiguitat. Per si no fos poc, tot plegat demostra que l’autor no es va informar gens sobre els asteques i, a sobre, els deixa com una tribu de salvatges i caníbals.

La història en si arrenca com Candy Candy (Kyōko Mizuki i Yumiko Igarashi), però al revés: en Dio Brando, un noi que acaba de quedar orfe, és adoptat per una família rica i li comença a fer la vida impossible al seu nou germà, en Jonathan Joestar, àlies JoJo. I quan dic impossible dic que s’encarrega de destrossar totes les seves relacions interpersonals i de manipular la gent del seu voltant. En Dio és despietat i va a fer molt de mal. Tot perquè vol esdevenir l’únic hereu. I dic jo: tant per tant, no et sortia més a compte matar-lo a traïció per la nit o amb un verí? Però bé, el Dio és així de sàdic. Ai... si a més de Candy Candy, l’Araki hagués llegit La Finestra d’Orfeu (Orpheus no Mado, Riyoko Ikeda), hauria sabut com elaborar autèntiques intrigues familiars.

Amb el pas dels anys els esdeveniments fan un gir radical i Sang Fantasmagòrica comença a fer honor al nom de la franquícia: ocorren un munt de coses surrealistes que desemboquen en un drama i en les aventures que ha de córrer el JoJo per esborrar el Dio del mapa.

Els personatges són molt senzills. La trama, també. Sembla més aviat de videojoc d’anar matant dolents anònims. En JoJo i els seus amics van d’una banda a una altra i no s’especifica gaire per on passen moltes vegades. Simplement, el paisatge va canviant. L’autor introdueix personatges històrics a la seva conveniència sense més.

Parlant de personatges. Degut a l’escabrosa primera escena, vaig parar esment al tractament als personatges femenins ja des de les primeres pàgines. Heus aquí el balanç:

- 5 dones sexualitzades en el seu assassinat, amb nul diàleg en 4 ocasions i escàs en la restant.

- 2 dones sense sexualitzar en el seu assassinat (però amb altres merdes que no puc dir perquè són espòilers).

- 1 dona interès romàntic del protagonista, la qual no està gens desenvolupada, no té vida més enllà del JoJo i el JoJo, tan enamorat que n’està, no és capaç de confiar-li res. A més, el patiment de la noia pràcticament no es mostra des de la seva pròpia perspectiva, però en canvi s’utilitza per fer avançar la trama del JoJo.

- 1 reina jove i bonica (i conseqüentment, bona).

- 1 reina “vella” i “lletja” (i conseqüentment, malvada).

- 1 germana de 12 anys, sexualitzada en una escena.

Aquesta vinyeta resumeix prou bé el paper de les dones a Sang Fantasmagòrica.

Les dones a Sang Fantasmagòrica serveixen principalment perquè no sembli que els personatges masculins senten atracció entre ells (perquè si una cosa té aquest manga és la tira d’indirectes sexo-romàntiques entre els personatges masculins; més endavant en parlo). Els personatges bons s’enamoren de les dones. Els personatges dolents les violen metafòricament (és a dir, les maten amb molta sexualització de per mig). Sobra dir que aquest còmic no passa el test de Bechdel ni de casualitat.

La narració resulta confusa, perquè el manga sempre és més del mateix: batalles sense avançar gaire en la trama. No ajuda en absolut que hagi envellit tan malament. Endemés, hi ha massa monòlegs: a vegades semblava més una obra de teatre que no pas un còmic.

El dibuix, en general, és lleig i desproporcionat. En unes vinyetes resulta molt estàtic i en d’altres, en canvi, l’autor aconsegueix retratar correctament el moviment. El tema de les edats no està gens ben dut: un senyor de 50 anys sembla que en tingui 30 i xavals de 12-14 anys semblen culturistes de 20-25 anys. Com a contrapartida diré que el dibuix evoluciona un fotimer en només 5 volums.

Se li noten lleugerament les influències de El Puny de Hokuto (Hokuto no Ken, Buronson i Tetsuo Hara) i això que no l’he llegit ni ho penso fer*, però aquest dibuix primerenc és el que és i, a més, en un moment determinat algú pronuncia l’emblemàtica frase de “tu ja estàs mort”.

Una cosa que m’ha sorprès molt gratament d’aquest manga és que tothom plora molt. La propera vegada que algú es rigui d’alguna protagonista ploramiques d’un shōjo, li estamparé Sang Fantasmagòrica als morros.

Hi ha moltíssimes trampes de guió perquè la trama tiri endavant: gent que es fica a cases alienes com si tal cosa, policia que deixa que li manllevin l’autoritat com si res, power-ups, entrenaments avorrits i poc creïbles, agonies eternes, aliats que apareixen del no-res, cremades que no deixen marca, gent que es trenca diversos óssos i pot continuar lluitant com si res**... i el convenientment intent d’arqueòleg que es troba coses extraordinàries i sorprenents que no falti. Jonathan Jones en comptes de Joestar, s’hauria de dir.

“JoJo no Kimyō na Bōken” es podria traduir literalment com “La/es estranya/es aventura/es del JoJo”. Aquest títol té diversos reptes:

-Primer repte: singular o plural? Tenint en compte que es tracta d’un conjunt d’obres molt pretesament pomposes, em vaig decantar directament pel plural (i encara que el títol internacional de la franquícia sigui en singular).

-Segon repte: el terme “estranyes” és molt insípid i més per a un manga com aquest. Així doncs, em vaig posar a buscar sinònims que anessin més d’acord amb l’estil i la intencionalitat de la franquícia i en vaig trobar 4: estrafolàries, excèntriques, extravagants i estrambòtiques. Com que tots m’agradaven i no em sabia decantar per cap, vaig fer una enquesta per twitter.

-Tercer repte: JoJo... fa referència a tots els JoJos de la franquícia, no només al primer (encara que en un principi sí que fos així). I entre ells hi ha una dona. Tot i que no és del tot gramaticalment correcte, sempre que tinc problemes amb el gènere elimino l’article. A més, podem fer passar com que els JoJos són “famosos” dins del món del manga. També ho podria haver posat en plural, però entenc que tot i que la referència és general, es fa en concret a cada JoJo a cada part. I canviar el títol en concret per a la Jolyne no em sembla del tot encertat (i més si fem la ficció del registre del nom de la franquícia i tot plegat).

Pel que fa a “Phantom Blood” es podria haver traduït també com “Sang Fantasmal”, però trobo que l’expressió “Sang Fantasmagòrica” resulta més vibrant.

Al JoJo també li agrada el filtre de flors.

______________________________________________

~~~~~~Incís on em poso en mode fangirl i em desvio bastant de la plantilla bàsica de recensions~~~~~~

En fi, aquesta obra és bastant tòpica i en general avorrida, però té un parell d’elements que m’han mantingut entretinguda:

A) L’atracció constant entre homes: no estic acostumada a què un shōnen tan idolatrat per un fotimer d’homes cisheterosexuals tingui aquesta quantitat tan bestial d’indirectes romàntiques i sexuals entre homes. De fet, no estic acosumada a llegir shōnens amb atracció entre homes. A seques. És com un tema tabú. I mira aquest. Hi ha coses que no es noten gaire, però n’hi ha d’altres de descaradíssimes.

Està clar que, de ser per l’autor, entre els personatges masculins hi hauria hagut marro. Si se li treuen els personatges femenins, Sang Fantasmagòrica podria passar per un bara sense sexe ni petons. Mentre que la majoria d’autors de shōnen deuen treure foc pels queixals amb els dōjinshis yaois dels seus mangues (i vociferant quelcom així com “Aquesta colla de fujoshis ha destrossat el meu retrat d’amistat viril!”), m’imagino l’Araki fent bots d’alegria (i cridant de joia alguna cosa així com “Visca!! Han fet tot el que jo no he pogut de manera oficial!”).

Aquest manga està plenet de símbols cisfàl·lics. Començant pel punyal del primer capítol i continuant per tota la resta (per exemple: sempre s’estan clavant coses amb forma fàl·lica). Però clar, tot és molt simbòlic. També hi ha altres símbols com poden ser diverses declaracions d’intencions amb doble lectura, entre altres. Es desprèn que de cara a la galeria tots els homes d’aquest manga són heterosexuals, però que realment són gays o bisexuals.

Un símbol fàl·lic que em va cridar particularment l’atenció són les roses. Sí, roses. Normalment simbolitzen conys (i, de fet, hi ha una escena en què també en simbolitzen), però aquí es tirava de la tija. Cal tenir present que la demografia dedicada al manga dirigit a i dibuixat per homes que senten atracció envers altres homes es diu “bara” (literalment, “rosa”, la flor, no el color) en honor al nom de la primera revista d’aquesta mena: La Tribu de la/es Rosa/es (Barazoku).

Durant tota la lectura vaig al·lucinar molt en aquest aspecte. I això és bastant trist: els nens i els adolescents japonesos (masculí no genèric) necessiten shōnens on hi hagi homes que s’estimin entre ells de veres. I em pregunto si l’adaptació a anime ho haurà rebaixat tot.

Un darrer apunt: i si el títol de la franquícia fes referència a això? Pensem-ho bé. El terme “aventura”, no sé en japonès, però en català fa referència molts cops al sexe esporàdic o a les posades de banyes (els personatges masculins li “farien el salt” a l’heterosexualitat obligatòria, d’alguna manera, i el JoJo, metafòricament, li fot molt les banyes a la seva estimada). D’altra banda, els termes “estrany”, “estrambòtic” i similars s’han associat molts cops amb les sexualitats minoritàries de manera pejorativa i en moltes ocasions han sigut reapropiats. Un clar exemple és el concepte anglès “queer”, que originalment només volia dir “estrany” amb una connotació molt negativa (vindria a ser “rarot”, per fer-nos a la idea).

 

B) La influència que va tenir en les CLAMP aquest manga a l’hora de fer RG Veda: ostres, ostres i reostres!!! Sabia que a les CLAMP els agrada Les Estrambòtiques Aventures de JoJo, que n’havien fet un dōjinshi i que alguns dels seus personatges apareixen al vídeo CLAMP in Wonderland, però és que RG Veda beu una barbaritat de Sang Fantasmagòrica!!:

-En el dibuix: pels homes-armari, les espases, els paisatges, la manera com es fan els talls corporals (molt nets i normalment no deixen veure entranyes), els molt més de 6-7 litres de sang per cos humanoide que surten disparats sense ni una sola víscera...

-Els personatges: el Taishaku té molt del Dio i que el Yasha ostenta algun tret del JoJo.

-La manera de morir d’alguns personatges és molt similar.

-Problemes parterno-filials.

-Rivalitat extrema entre germans.

Arrel d’això he vist clarament que RG Veda és una combinació del següent:

1) Influència principal: Sang Fantasmagòrica.

2) Influències secundàries: Saint Seiya, Devil Man, Street Fighter, Moto Hagio i alguna altra que se m’hagi pogut passar.

3) El toc CLAMP:

           3.1) Personatges femenins rellevants.

           3.2) Protagonista sense sexe.

          3.3) Eliminació de gran part del simbolisme d’amor i desig entre persones del mateix gènere. Aquí la cosa no es queda en símbols.

          3.4) Guió més coherent, però sense passar-se.

          3.5) Inspiració en la mitologia hindú (en comptes de la grega, com era el cas de Saint Seiya).

És tanta la influència de Sang Fantasmagòrica en RG Veda que a partir d’ara consideraré el segon com una versió millorada del primer. Tot i que Sang Fantasmagòrica no m’hagi semblat gran cosa, estic contenta que existeixi: sense aquesta obra, RG Veda mai hauria sigut concebuda.

Alguns fans de les CLAMP especulen que RG Veda és un prototip d’X i, sent així, s’entenen moltes coses si relacionem X amb Sang Fantasmagòrica (i encara que ja no se’n noti tant la influència del seu dibuix a X). No puc dir més perquè altrament esbudellaria X.

~~~~~~ Fi de l’incís. ~~~~~~

______________________________________________

Ho recomano? Doncs no. És un manga molt mediocre. A estones entretingut, a estones avorrit. Carregadet de tòpics. Molt lent: t’explica en 5 volums el que et podria explicar en 2. I ha envellit fatal; recorda molt a una peli de sèrie B dels vuitanta, en aquest aspecte. Així doncs, només te’l recomano en els següents casos:

I) Si ets molt fan de RG Veda o d’X.

II) Si ets molt fan de Les Estrambòtiques Aventures de JoJo.

III) Si t’interessa la història del manga.

Nota global: 5’6/10

*Del Buronson em nego a consumir res des que vaig llegir el seu manga Japó (Japan), dibuixat pel Kentaro Miura. En ell es fa un retrat de Barcelona molt ofensiu i es pinta els japonesos com a éssers immaculats de llum i a la resta del món com poc menys que éssers infernals. No vull saber res d’un guionista com aquest.

**Hi ha una escena en què literalment cert personatge pensa: “He holds me up with his broken arm.” (“[Ell] m’està aguantant amb el seu braç trencat.”) No sé fins a quin punt es tractarà d’una autoparòdia o d’una hipèrbole més. I no em vingueu amb merdes de “és que el manga d’abans era així”, que, per exemple, El Joe de l’Endemà (Ashita no Joe, de l’Asao Takamori i el Tetsuya Chiba) és bastant anterior a Sang Fantasmagòrica i, encara que sigui molt apassionat, resulta molt més realista.