En un Racó d'aquest Món

Títol original: Kono Sekai no Katasumi ni (この世界の片隅に)

Autora: Fumiyo Kōno

Revista: Weekly Manga Action

Editorial: Futabasha

Anys: 2007-2009

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Drama, costumisme, ficció històrica, crítica social

Nombre de volums: 3 (i reedició en format bunkō de 2 volums)

Premis: Premi a l’excel·lència en manga del Japan Arts Festival del 2009
Edicions fora del Japó: França (Dans un Recoin de ce Monde, 2 volums), Actualizació a 19 de març de 2015: Espanya (En este Rincón del Mundo, volum integral).

Tot i que en un principi tenia pensat que Un Llarg Camí (Nagai Michi) fos la primera obra comentada d’aquesta autora en el blog, finalment vaig canviar d’opinió. La raó és senzilla: l’any vinent la tardor del 2016 (actualització a 2 d'agost de 2015; l'estrena ha quedat postergada) estrenaran un film de dibuixos animats d’aquest manga. Si la qualitat de la versió en còmic és traslladada a la pel·lícula, de ben segur que aquesta es convertirà en una d’aquelles dues o tres pel·lícules japoneses de dibuixos a l’any que acaben sent de culte, com El Jardí de les Paraules, Els Nens Llop o La noia que Saltava a Través del Temps. Això implicarà que si La Ciutat de la Nit Pacífica // El País de les Flors de Cirerer (Yunagi no Machi // Sakura no Kuni) va donar a conèixer l’autora a nivell mundial entre els sectors més llepafils (i no en tots...), la pel·lícula animada d’En un Racó d’aquest Món la consagrarà i li reportarà la fama que es mereix. No puc esperar. Tan de bo l’adaptació sigui bona i em faci fer salivera. I tan de bo no es quedi tot en un conte de la lletera.

La primera imatge que va transcendir de la versió animada.

D’altra banda, ja se’n va fer una adaptació cinematogràfica el 2011. D’imatge real, però. Vaig aguantar pocs minuts amb aquell despropòsit monumental. La llum, pobríssima, fins i tot en escenes exteriors. Els angles no eren res de l’altre món. Els actors no s’assemblaven gens als personatges de l’obra (resultaven bastant menys afavaorits) i, el que és pitjor, actuaven amb bastant menys gràcia que la mitjana japonesa. No hi havia maquillatge per enlloc. Els quimonos suposadament macos es quedaven en una roba qualsevol. Total, que la seva qualitat resulta bastant més baixa a la d’un film d’aficionats, on, com a mínim, es percep la il·lusió de cada integrant.

Que em surto per la tangent! En un Racó d'aquest Món s'inicia el 1934 amb la Suzu, una jove de Hiroshima, encara nena. En els subsegüents capítols creixerà ràpidament i es casarà i mudarà a Kure, un poble a uns 20 quilòmetres de la seva vila natal. Aquí acaba el que seria el pròleg, que ens serveix per a conèixer la noia i introduir-nos en el seu univers. Treball de personatges, se li diu. Un cop casada, comença el gruix de la història: el fet de passar a conviure amb la seva família política, la relació amb el seu marit, les pressions socials envers tota dona casada, les tasques del dia a dia... i la misèria i la incertesa originades per la Segona Guerra Mundial.

Gaudint del paisatge.

Malgrat el to dramàtic de l’obra, l’autora afegeix escenes d’humor molt pròpies d’ella (de fet, n’hi ha una en concret que recorda perillosament a una d’un altre manga seu: La Guia de Tasques Domèstiques del Senyor San [San San Roku]). Tampoc s’està de regalar-nos un bon grapat d’escenes tendríssimes, que contrastaran fortament amb la crua realitat que els espera als personatges.

Tots els personatges principals tenen un rerefons i fins i tot alguns secundaris també estan prou ben construïts. I això en només tres volums de poquetes pàgines! Chapeau.

La narració és fluïda i, de tant en tant, s’experimenta amb les vinyetes. Llàstima que no pugui compartir aquí el meu experiment vinyetístic preferit degut a què és un espòiler dels grossos. I la resta perquè, tot i no tractar-se de grans revelacions, no vull espatllar la lectura a ningú. L’autora, a més, fa servir cert recurs amb molt d’encert en un determinat moment que tampoc puc dir. El que sí que m’atreveixo afirmar és que probablement es tracti de tot un trencament d’estructures preestablertes en el món del manga. La Fumiyo Kōno ens demostra repetidament amb aquest còmic que es pot experimentar amb les vinyetes i la narració i a la vegada explicar una història amb cara i ulls.

Banderes, banderes per tot arreu.

El dibuix és el típic de l’autora: naïf, però a la vegada molt cuidat i detallat. Es tracta d’un estil que em té completament enamorada i com més recent és l'obra, més n'augmenta la qualitat. Espero i desitjo que segueixi així, sense experimentar les davallades que han patit altres autors.

En un Racó d'aquest Món té un treball de documentació molt profund al darrere. Constantment, hi ha notes de la Kōno per a posar-nos en context, la qual cosa pot servir per a aprendre un munt de dades sobre aquells anys i aquella zona. Tot i així, això acaba sent, a la llarga, una arma de doble fil. Tanta referència i text afegit et despisten de la història i poden provocar una certa sensació de farragosistat. Més enllà de les notes de l’autora, hi ha algunes referències culturals japoneses que es donen per sabudes. El lector no japonès pot perdre’s per un instant. Un dels exemples més bèsties és que un capítol sencer és l’Iroha il·lustrat amb escenes inconnexes.

El mercat de l'estraperlo.

Val molt la pena fer-li una segona lectura, ja que té un munt de detalls que poden passar per alt i resulta pràcticament impossible copsar-los tots a la primera.

L’edició francesa resulta una mica confusa en un primer moment: consta de dos volums, com la bunkō, però treu les portades de l’edició original, de tres volums. La portada del primer tankōbon japonès va per al primer volum francès i la del tercer tankōbon japonès s'utilitza per al segon volum francès. Sobta, si més no.

Com a curiositat final, no em puc estar de dir que em fa molta gràcia que el títol internacional oficial d’aquest manga sigui To all the Corners of the World (Cap a Tots els Racons del Món), és a dir, pràcticament el contrari del títol original.

La recomano? Sí, sí, sí! És una obra boníssima, amb una narració la mar de polida i un dibuix preciós. La recomanació va sobretot als interessats en la història del Japó i/o en la Segona Guerra Mundial. També als amants de les històries costumistes. I clar, a les mestresses de casa que cerquin un referent. Quants mangues que tenen per protagonista una mestressa de casa tenen la possibilitat d'arribar a occident? Es diu molt allò que “hi ha mangues fins i tot per a mestresses de casa” (ni que fossin una rara avis, tu), però d’exemples no se’n donen gairebé mai. Finalment, recomano aquesta història als llepafils enamorats de les bones històries.

Nota global: 9'7/10

Protagonistes carismàtiques en el manga

Segons el meu parer, hi ha tres menes de protagonistes: els patètics, els que compleixen amb el paper i els carismàtics. Evidentment, pot haver-hi diferents gradacions entre aquestes categories i els matisos dependran molt de la concepció de cadascú.

 

Mentre que de protagonistes masculins carismàtics n’hi ha un bon grapat, resulta curiós i trist a la vegada com de protagonistes femenines en el manga amb carisma n’hi hagi tan poques. D’estúpides n’hi ha moltes. També se’n troben prous que estan ben construïdes, no es fan pesadetes i et pots arribar a congraciar amb elles i tot. Però aquelles amb un caràcter atractiu escassegen.

Així doncs, n’he fet una recopilació de totes les que recordo:

Oscar François de Jarjayes de La Rosa de Versalles (Versailles no Bara, de la Riyoko Ikeda): L’Oscar és una noia que ha sigut criada com si fos un noi perquè els seus progenitors no han engendrat cap home i el pare vol un successor. Tot això, a la França del segle XVIII. Malgrat haver sigut educada d’aquesta manera, ella es refereix a si mateixa en femení i és plenament conscient que és una dona, com la seva mare i a diferència del seu pare. En una societat com la d’aleshores (i de la qual l’actual encara té fortes reminiscències), amb una diferència de gèneres tan marcada, la seva situació li genera un fort conflicte interior. Què vol dir ser un home? Què vol dir ser una dona? Es limita tot plegat a les diferències físiques pròpies de cada sexe? Es basa en el teu lloc dins de la societat? En com els altres et veuen? En la teva orientació sexual?

Com a curiositat, val a dir que La Rosa de Versalles estava pensada perquè la protagonista en fos la Maria Antonieta i, de fet, així és en els primers capítols. La popularitat de l’Oscar entre el públic, però, va fer que la segona li usurpés la tan preuada posició a la primera.

Què la fa carismàtica? L’Oscar és forta de caràcter i se sap guanyar la seva autoritat. A més, és una persona que es fa preguntes i que evoluciona una barbaritat. Llàstima que, per exigències del públic, l’obra tirés cap a una banda que no m’acaba de fer massa gràcia i que li resta punts al personatge.

Chun Hyang de La Nova Llegenda de Chun Hyang (Shin Shunkaden, de CLAMP): La Chun Hyang viu amb la seva mare a un poble amb un governador que abusa del seu poder, tant per a cobrar uns impostos exagerats com per a enllitar-se amb totes les dones de què s’encapritxa, ja sigui valent-se de la seva riquesa o de la força. Com s’ho faran per a tirar endavant?

Què la fa carismàtica? La Chun Hyang és una mena de Goku en versió femenina, però amb la seva pròpia personalitat. Comparteix amb el protagonista de Bola de Drac la força sobrehumana i la bondat. A més, té una mica de caràcter i algunes debilitats que la fan molt humana. Malgrat tot, he de confessar que no sé fins a quin punt s’ha guanyat aquest lloc per l’efecte nostàlgia.

Yotsuba de La Yotsuba i...! (Yotsuba to!, del Kiyohiko Azuma): La Yotsuba es trasllada a viure a un nou barri amb el seu pare, on coneixerà molta gent nova i procurarà viure al màxim cada dia.

Què la fa carismàtica? La seva ingenuïtat i la seva particular manera de veure i entendre el món han encisat milers de lectors de totes les edats. Per si no fos poc, la Yotsuba posseeix una gran imaginació i és d’allò més creativa.

Actualització a 13 d'abril de 2015: afegeixo a la llista la Fade i l’Amira

Fade de Fanchon Fadette (Tomoko Naka): La Fade es vol casar amb la seva estimada Lulu, però al pare de la primera no li sembla gaire bona idea i és per això que l’envia a França, la seva terra natal, per a trencar la parella i intentar que la Fade s’enamori d’un noi. Allà, la jove coneixerà el món de la moda i intentarà deixar-hi la seva empremta com a dissenyadora.

Què la fa carismàtica? La seva vocació artística i la seva tossuderia. Implacable, però a la vegada amb els seus dubtes interns. A més, m’encanta que dugui a terme un munt de reivindicacions feministes, com ara la llibertat a l’hora d’escollir parella o de vestir lliurement i sense constrenyiments. Quanta pressió tenim encara a dia d'avui de dur talons, les dones! Ella ho té molt clar: són la mar d'incòmodes i no els vol.

Amira d’Històries de Núvies (Otoyomegatari, de la Kaoru Mori): L'Amira, de 20 anys, es veu conduïda a casar-se amb un nano de 13 anys en un matrimoni de conveniència (bàsicament, en l’època i el lloc en què se situa aquest manga era difícil escollir parella i tota una utopia si parlem de dones). L’obra és coral, però així i tot hi ha una part en què ella n’és la protagonista absoluta.

Què la fa carismàtica? S’adapta bé al que la vida li ofereix i es guanya el cor d’aquells qui l'envolten. Se sap espavilar i domina la caça de subsistència. Manté les promeses i la seva voluntat, sempre rere un somriure, és de ferro. Malgrat tot això, no perd la seva humanitat: com tothom, té febleses i pors.

Actualització a 4 de febrer de 2016: Afegeixo a la llista la Suzu Asano i l’Ayako Fumoto

 

 

Suzu Asano de Diari d’una Ciutat Costanera (Umimachi Diary, de l’Akimi Yoshida): La Suzu és una adolescent amb una família que se surt dels estereotips. Degut a diverses circumstàncies, es muda amb les seves germanes a Kamakura, una bella ciutat costanera.

Què la fa carismàtica? La Suzu és una noia que a causa del que li ha tocat viure és més madura que les persones de la seva edat, però a la vegada se’ns presenta com una adolescent i no com una persona adulta en un cos infantil. A més, és una persona d’allò més noble, però no és ni de lluny perfecta. De tracte agradable, però ferma en les seves conviccions. I amb els seus dubtes interns, tot i que pugui semblar contradictori, la qual cosa no ho és pas, ans la fa més humana, en el bon sentit de la paraula.

Ayako Fumoto d’Ayako (Etsuko Ikeda i Riyoko Ikeda): L’Ayako ha crescut en una família benestant com la pubilla. En complir la nena dotze anys, els seus pares descobreixen que no és llur filla de sang i decideixen que la volen morta. L’Ayako, però, no els posarà les coses fàcils.

Què la fa carismàtica? M’autocito: “L’Ayako és una supervivent i farà el que sigui per mantenir la seva posició, guiant-se pel seu intel·lecte i el seu saber fer. Tindrà els seus moments debilitat, però els superarà i tirarà endavant. (...) Sang freda i passió concentrats en una sola persona. Estil i maquiavel·lisme. Perfídia. No es tracta de cap santa. És, al cap i a la fi, una grandíssima antiheroïna.”

Bonus: mangues espanyols

Sí, ja sé que “manga” en la nostra llengua fa referència al còmic publicat originalment al Japó (ja siguin els autors japonesos o no). Tot i així, hi ha molts autors occidentals fortament influïts per la seva narrativa i estil de dibuix (que sí, que hi ha una barbaritat d’estils diferents i tal i n’hi ha que podrien passar per còmic occidental, però ja ens entenem). Són còmics fets seguint l’estela de la tendència japonesa i que encaixen molt millor al calaix de “manga” que en els de “còmic europeu” o “còmic americà”. Hi ha obres que fins i tot que estan fetes en sentit de lectura a la inversa al nostre (!) i amb les onomatopeies en japonès (!!!!!).

 

Liselotte d’O.U.T (Inma R.): Revisió de la caputxeta vermella en un món fantàstic.

Què la fa carismàtica? La singularitat del seu personatge: es tracta d’algú completament fred però a la vegada sense ni un sol cristall de maldat. Per a rematar la seva personalitat, l’autora la va fer una narcisista acabada. Resulta congruent amb si mateixa i amb la gent que l’envolta.

Polkadot de Spyglass (Alejandra M. Campos): En aquest cas faig una mica de trampes, ja que la Polkadot és coprotagonista. No puc dir gaire més d’aquest personatge per por a esbudellar la sèrie a què pertany.

Què la fa carismàtica? La seva empenta i la seva cara dura. Sembla que res no la pugui aturar. I tot i així, també amaga febleses. Malgrat que la història transcorre en un sol volum, es veu una clara evolució en aquest personatge.

Conclusió

Crec que parla molt poc a favor del manga que entre tot el còmic japonès que he llegit només hagi trobat tres protagonistes carismàtiques i que d’aquestes, una hagi sigut educada com un home, una altra posseeixi una força sobrehumana i la darrera sigui nena amb la identitat de gènere encara per definir. I més si partim de la base que el món del manga està ple de protagonistes estúpides. Per sort, de personatges principals i secundaris femenins amb carisma n’hi ha uns quants. Dedueixo que el percentatge d’aquests respecte a les protagonistes amb potència és bastant superior degut a què molts autors tenen la tendència d’inspirar-se en ells per a llurs protagonistes llevant tot allò que no els interessa mostrar i afegint aspectes que els hauria agradat posseir. Això provoca que el/la protagonista sigui un personatge que tendeixi cap al marysueisme.

En canvi, pel poc còmic de forta influència manga que es publica aquí, aquest gairebé iguala el còmic japonès en nombre de protagonistes carismàtiques. A més, val a dir que no en consumeixo gaire, la qual cosa redueix el nombre de possibilitats de trobar-me amb aquestes protagonistes de personalitat tan atractiva. Cal posar de manifest que també m’he trobat autèntics despropòsits, ja no només a nivell de la protagonista, sinó de l’obra en general. Sempre em semblarà un misteri que determinades obres s’hagin pogut publicar a nivell professional sense tenir un nivell mínim en cap aspecte.

És evident que no totes les històries poden ni han de tenir protagonistes carismàtics. Hi ha obres que funcionen perfectament amb un protagonista que compleix amb el seu paper i que veus que altrament no rutllarien. Els protagonistes estúpids, en canvi, sempre trobo que hi són de més.

Actualització a 13 d'abril de 2015, després d'afegir la Fade i l’Amira: El panorama continua sent desolador, però com a mínim he trobat dues protagonistes carismàtiques que no em generen els problemes de les primeres tres: han sigut educades com a dones, tenen consciència de llur gènere (potser la Fade no totalment) i són molts humanes, amb els límits que això comporta.

Actualització a 4 de febrer de 2016, després d'afegir la Suzu i l’Ayako: Ídem a l'anterior. Per tants mangues com llegeixo, la quantitat de protagonistes carismàtiques fot fredar.

Nota aclaratòria

Evidentment, la llista es basa en el meu criteri i protagonistes que a mi no em semblin carismàtiques a algú altre sí que li ho semblaran (imagino que aquí estarà la Nausicaä, per exemple) i viceversa. A més, es redueix a les obres que he llegit i, per tant, és perfectament ampliable.

Les inexistents organització i coordinació de cara al Saló del Manga

A menys d’un mes que comenci el Saló, ni Ficomic ha publicat horaris de les activitats, ni les editorials han confirmat quan tindran els seus autors firmant. És que a la web de Ficomic, a més, a la secció d’“autors firmant” simplement posa “Coming soon” (té nassos que a sobre ho posin en anglès; ja posats, a la propera que ho posin en japonès, que per alguna cosa és el Saló del Manga, no?), sense cap dels autors confirmats. Per a la Sala d’Actes, res de res, tampoc. Ni quines conferències hi haurà, ni qui hi serà, ni res.

 

Vergonyós. I no pas el meu nivell de photoshop, precisament.

Per si no fos poc, la venda d’entrades fa es va obrir el 24 de juliol. Fa més de 2 mesos, ja. Per què aquest desgavell? Si algú està interessat en una firma o activitat en concret i quan en revelen la data ja no queden entrades per a aquell dia, què? Què ha de fer, sinó? Comprar les entrades per als quatre dies i demanar permís per als quatre dies, també? Senyors! Que hi ha gent de tota Espanya (i part de l'estranger, si comptem Andorra) que ve expressament al Saló, lloga un hotel i s'excusa com pot de les seves obligacions familiars, socials i laborals. El mínim que l'organització hauria de fer és mostrar una mica de respecte i seriositat. Professionalitat ben entesa, vaja.

Se suposa que aquest és l’esdeveniment més important de manga a nivell d’Espanya? És realment aquesta una de les fires de manga més destacades d’Europa? Doncs quin llistó més baix que hi ha, tu.

Com a colofó final, diré que valoro molt més una bona organització global que no que s'inverteixi en dur dos o tres autors que firmaran a un percentatge reduïdíssim d'assistents i que probablement no faran res més de profit (hi ha excepcions, cert, d'aquí el "probablement"). A més, crec que seria molt més profitós que els autors fessin ponències en una gran sala o hi fossin entrevistats i hi hagués macrotrobades amb fans. No sempre es té l'oportunitat d'accedir a un autor japonès de renom a través d'un intèrpret. Estaria bé també que es gravessin en bona qualitat i les pengessin a internet uns dies més tard (o, fins i tot, les posessin a la venda a través de la web de Ficomic i/o de les respectives editorials).

EDITO: Per si algú es pregunta com pot ser que a la captura hi hagi una hora bastant posterior a la de publicació de l'entrada, simplement és perquè tinc el blog configurat a la zona horària "Pacific Daylight Time" i no tinc ni idea de com canviar-ho. L'hora del meu ordinador, per contra, és correcta conforme a la meva zona horària.