Sobre l’estructura de La Finestra d’Orfeu

(La present entrada és una anàlisi de l’obra La Finestra d’Orfeu [Orpheus no Mado, Riyoko Ikeda, més conegut per aquí com La Ventana de Orfeo] i, per tant, pot contenir-ne ESPÒILERS.)

Nota aclaridora 1: per temes de comoditat, faré servir com a referència l’edició de 13 volums que ens va arribar i, tret que en faci menció expressa, faré com si al darrer volum no hi vingués inclosa aquella història extra de La Rosa de Versalles (Versailles no Bara). Ja podrien haver-hi afegit Colaix (Collage), que com a mínim es troba dins de l’univers de La Finestra d’Orfeu.

Nota aclaridora 2: Gran part del text d’aquesta entrada és pura especulació.

La Finestra d’Orfeu és un manga amb molta planificació al darrere i molt complex. Les relacions de romanç entre els personatges et poden agradar més o menys, però és innegable tota la càrrega de maquinacions polítiques i familiars que té l’obra. Un autèntic misteri que engloba dècades d’anades i vingudes a l’Euràsia del segle XX. Tal és la seva complexitat que se li va atorgar el 1981 el premi de la crítica com a millor guió mai escrit per a un manga.

Però hauria arribat a aconseguir La Finestra d’Orfeu tot aquest reconeixement de no ser per la seva maquiavèl·lica estructura? Ho dubto molt. Tot i que la Riyoko Ikeda havia assolit una immensa popularitat gràcies a la seva obra La Rosa de Versalles, ella (o els seus editors) no devia estar segura de poder parlar d’un tema tan dens com la Revolució Russa durant uns quants centenars de pàgines sense que les lectores la deixessin a l’estacada. Que una cosa és parlar de la Maria Antonieta i la Revolució Francesa i una altra dels Romanov i la Revolució Russa. I més amb el to de les dues obres. La Finestra d’Orfeu és molt més crua i pressimista.

Així doncs, la Ikeda, segons les meves especulacions, va crear un llarg preàmbul per enganxar el públic. D’aquesta manera, l’obra conté tres arcs argumentals diferenciats:

1) Alemanya (volums 1 a 5): aquest va ser l’esquer de la sèrie amb molts elements atractius de cara les lectores: una noia disfressada de noi a un món masculí, un institut masculí amb tensió sexual entre homes* (i que es diu Sankt Sebastian i en té un retrat)... i la fatídica finestra d’Orfeu. D’ella es diu que la primera dona que vegi un home a través del seu ampit i aquest home viuran un amor tan apassionat com el d’Orfeu i Eurídice, però també igual de tràgic. I què passaria si dos homes veuen la mateixa dona i per postres creguessin que es tracta d’un home? No em digueu que no resulta engrescador. I per si tot això no fos poc, hi ha un fotimer de maquinacions i secrets familiars, així com disbauxes de tota mena a l’institut. De fet, és la meva part preferida de l’obra i on els personatges principals tenen més vida. Tot i que tant el Klaus com l’Isaac perden part de llur encant als següents volums, la que queda més tocada és la Julius, amb tants episodis d’amnèsia. Aquest recurs és una altra pista per veure que realment aquests tres arcs haurien d’haver sigut històries separades. Per tant, perquè la cosa rutlli, la protagonista ha de veure’s desposseïda de la seva personalitat i així esdevenir un altre personatge. Molt trist. Si més no, aquestes pèrdues de memòria queden mitjanament justificades, però així i tot em xerriquen un fotimer.

2) Àustria (volums 6 i 7): aquesta saga bé podria consistir en un seguit d’històries extres al final, però en comptes d’això, l’autora prefereix deixar-ho ja tot ben lligat abans d’anar al tram que a ella li interessa. És un pont llarg entre les dues sagues principals, però bé hauria valgut com a diferents històries curtes. D’aquí en destaco un poderosíssim missatge que ens envia la Ikeda: l’amor no ho pot tot. Ni encara que hi posis tota la bona voluntat del món.

3) Rússia (volums 8 a 13): i per fi, per fi arribem a la part que li interessa l’autora. I a hores d’ara, les lectores volen saber sí o sí què carai passa amb la Julius, el Klaus i tot un seguit d’interrogants que encara queden per resoldre. Aquí ja pot parlar de tanta política russa com vulgui que ja no li tombaran la sèrie. Recordo que quan havia consumit els cinc primers volums de l’obra i llegia no sé per on que aquest manga era sobre la Revolució Russa... creia que la informació era incorrecta! Imagino que també per aquest motiu, els primers set volums estan tan plens de música: la Ikeda necessitava un tema que l’apassionés prou com per afrontar aquella Odissea. A l’arc argumental de Rússia, la música continua tenint-hi un paper, però aquest ja no és tan destacat com en les dues sagues anteriors. Pel que fa als personatges, tal i com comentava abans, queden molt deslluïts. L’Isaac pràcticament no hi surt... i el Yusupov els roba el protagonisme a la Julius i el Klaus d’una manera bastant contundent.

L’únic text de La Finestra d’Orfeu en què l’autora es dirigeix com a tal al lectorat comença així.

La Ikeda sabia què volia fer i tenia clar quin era el seu públic... i amb aquesta obra ho demostra. Tant és així que més de la meitat de la sèrie podrien haver sigut uns altres mangues, però va preferir utilitzar aquestes idees al seu favor i unir-les en una sola obra per poder arribar on ella desitjava.

I aquí tenim un altre motiu pel qual no es pot agrupar la Ikeda amb les creadores de la Generació del 49: perquè per explicar el que volia estava disposada a fer una tirallonga enorme i fer més comercial la seva obra, si calia. Que l’Oscar era més popular que la Maria Antonieta? No passa res, fem canvi de protagonista! Que l’André agradava més que la Rosalie? Doncs mimem més l’un i traiem d’escena l’altra! En contraposició, les de la Generació del 49 eren, en general, més idealistes i inflexibles: volien fer-ho a la seva manera sense cap mena de filtre, encara que això els suposés una trava. Per exemple, a la Mōto Hagio van estar-li a punt de cancel·lar moltes vegades la seva obra El Cor del Thomas (Thomas no Shinzō), però ella ni tirava per elements més comercials ni feia per acabar-la de manera prematura. Un contraexemple seria la Keiko Takemiya, que va crear una obra tan comercial com La Tomba del Faraó (Paraoh no Haka) per poder-se fer prou popular com per poder dur a terme El Poema del Vent i les Branques (Kaze to Ki no Uta) sense entrebancs. Però així i tot eren dues obres independents, del tot separades. I tot i que va aconseguir una certa popularitat amb La Tomba del Faraó, això no va ser prou com per impedir que al final hagués de veure cancel·lada El Poema del Vent i les Branques (després de 17 volums, això sí... mentre que La Tomba del Faraó consta “només” de 8 volums).

*I això que a la Ikeda tot el que tingui a veure amb el BL li genera més aviat rebuig. Sí, tot i agradar-li el yuri, és bastant homòfoba d’homes. I és ben trist que doni a entendre que, clar, tot i que ni el Klaus ni l’Isaac sabessin que la Julius era una dona, s’hi sentien atrets precisament, entre altres, perquè ho era i lliguin caps en descobrir el secret més preuat de la jove. Per contrastar una mica amb tanta homofòbia, hi ha la Gertrud i el David, ambdós bisexuals.

Cesare, el Creador i Destructor

Títol original: Cesare, Hakai no Sōzōsha (チェーザレ 破壊の創造者)

Autora: Fuyumi Sōryō

Revista: Morning

Editorial: Kōdansha

Anys: 2005-???

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Ficció històrica, política, amistat, (fals) romanç

Nombre de volums: 11 i obert

Edicions fora del Japó: França (Cesare), Itàlia (Cesare, Il creatore che ha distrutto)

Cesare és d’aquelles obres que per força em criden l’atenció: un dibuix poderós, ambientat a la Itàlia renaixentista i àmpliament coneguda (amb la publicitat que això comporta). L’havia perseguida durant anys i a la fi m’hi vaig aconseguir posar.

Malgrat que Cesare, tal i com indiquen el nom i les portades, pren com a base la vida del Cèsar de Borja, en un principi tenim com a protagonista l’Angelo da Canossa, que d’alguna manera serveix de nexe d’unió entre el lectorat i l’ambientació italiana de finals del segle XV. Recordem que el públic per a qui està pensat el còmic és japonès, que l’obra està molt documentada i que hi apareixen un fotimer de fets i personatges històrics*. Aquí i aquí hi ha una mica més d’informació sobre el fet d’emprar aquest recurs.

L’Angelo, deia, és un nou estudiant a la universitat de Pisa, d’origen florentí i becat pel Lorenzo de Medici. Allà coneixerà el Cèsar de Borja i aprendrà a la força sobre etiqueta i intel·ligència emocional.

Al principi, doncs, veiem el Cèsar a través dels ulls de l’Angelo. Entre que aquest l’idealitza i que el Cèsar encara no hi confia gaire (i, per tant, no es mostra del tot com és), veia retratat el Cèsar com massa bona persona. Quan ja m’estava començant a pujar la mosca el nas, la Sōryō en mostra lleument la part fosca. I mica en mica, el lectorat va percebent com de calculador és el Cèsar... tot i copsar-hi també altres aspectes de la seva personalitat, com ara la passió pel coneixement.

Hi ha molta documentació darrere aquest manga. Tant és així que l’autora disposa d’un assessor especialitzat que apareix acreditat a les portades: el Motoaki Hara. La Sōryō reconeix, però, que hi ha situacions que s’ha inventat (a part, òbviament, del personatge de l’Angelo)... però sempre dins d’uns marges raonables de credibilitat. És a dir, hi ha escenes que no estan documentades, però que es podrien haver donat, ja que no es contradiuen amb res del que consta als arxius.

No obstant això, és increïble la mà d’esdeveniments (i tan detallats) que se’ns mostren i com a la Sōryō se li en refot tot i descriu successos que s’havien donat abans del naixement dels contemporanis del Cèsar de Borja. I així tenim el volum 7, que és un manga gairebé independent sobre el Dante. I la història transcorre molt lentament, malgrat tota la informació donada. Del volum 1 a l’11 no arriba a passar un any sencer! Ara que clar, també hi ha flaixbacs sobre la vida del Cèsar i altres personatges. Però l’obra podria durar tranquil·lament 20 o 30 volums més. Ara que no sé si la vida de l’autora donarà per a tant (que té ja 58 anys i va a volum per any).

Tenint en compte tot el que els ocorre als personatges principals i que llurs dissenys s’allunyen bastant als del típic manga d’institut (on molts cops s’infantilitza l’aspecte dels personatges), molts cops se m’oblidava que l’Angelo i companyia tenen 16-17 anys.

Tot i que Cesare és un seinen i, per tant, està oficialment dirigit a homes (homes que majoritàriament seran heterosexuals), canta un colló que està fet per una dona heterosexual... a la qual li encanta el BL. Vegem-ho en profunditat:

1) L’Angelo, en un seinen (com és el cas), hauria de ser l’avatar dels lectors... però ho és de les lectores. Concretament, de les lectores heterosexuals. L’Angelo està codificat com molts protagonistes prototípics de BL: molt androgin tirant cap a la feminitat, amb certs complexes d’inferioritat i amb una atracció irremeiable cap a cert home. És que fins i tot el seu nom és androgin**: “Angelo”. És a dir, “àngel”, associat sempre a éssers assexuats i sense gènere. I recordem que per a plasmar àngels, molt sovint es prenien models femenins... encara que llur nom fos masculí.

2) La tensió sexual dins la tríada Cèsar-Angelo-Miguel és tan patent que fa mal. I encara fa més mal que, per demostrar als lectors de la Morning que només és amistat, tant el Cèsar com l’Angelo (no així el Miguel, si no m’oblido de res) mostrin atracció obertament envers certes dones (bifòbia al canto). És molt trist que una de les escasses missions dels personatges femenins en aquest manga sigui fer de rètol de “no homo”. (I, per exemple, m’esperava que la Lucrècia aparegués molt més, però no hi surt pas gaire.) Em pregunto com hauria anat tot si, en comptes de en una revista seinen, Cesare s’hagués publicat en una revista josei. Al final, l’únic home que sent atracció de manera oficial per un altre és un senyor que pretén abusar sexualment del Cesare (sent aquest molt jovenet).

3) La Sōryō intenta reproduir allò que es coneix com “mirada masculina”, però no se’n surt. Per molt que dibuixi dones atractives nues i intenti sexualitzar-les, no ho aconsegueix. En canvi, però, en mostrar els torsos nus del Cèsar o l’Angelo... sí que ho assoleix. Així com ocorre amb el seu admirat Miquel Àngel, a través de l’obra de la Sōryō es pot deduir que a ella li atreuen els homes i que, en canvi, les dones... doncs no.

A l’esquerra, un intent de mirada masculina. A la dreta, una “mirada femenina” de ca l’ample.

Com a darrera queixa diré que es treu el tema de la prostitució i es toca amb molt poc de tacte. Així no, Sōryō, així no.

La narració resulta magnífica. L’autora dansa per diversos escenaris i ho fa magistralment. Els canvis d’escena s’entenen i tot rutlla a la perfecció. Es nota que és una mangaka experimentada.

El dibuix és, sens dubte, un dels elements que fan que el lectorat tingui en tan gran estima aquesta obra. Ja avanço que es nota l’ús de fotos. L’únic que hi ha vinyetes on es nota molt descaradament i d’altres on es percep que s’han fet més esforços perquè no es noti el pegot. Molt irregular en aquest punt. Ara, el dibuix dels personatges resulta magistral. N’hi ha un fotimer. I de totes les edats. La Sōryō sap dibuixar des de mainada fins a gent gran sense que li tremoli el pols. Un altre dels seus punts forts és l’expressivitat. L’autora domina a la perfecció tota subtilitat del rostre humà.

I ja que estic amb el tema del dibuix, aprofitaré per parlar de quelcom que em toca bastant la moral. He vist senyors queixant-se que a l’obra surten molts bishōnens i que probablement el Cèsar no era tan ben plantat. Ara, aquests són els mateixos que no és queixen pas quan a obres ambientades a l’“Edat Mitjana” les dones atractives apareixen segons els cànons actuals, depilades i tot. Però no cal anar-nos tan lluny: o és que us penseu que la Lucrècia era tan bonica com surt a Cesare? D’això no veureu que es queixin, no. Colla d’hipòcrites.

Bishōnen detectat, senyors ploramiques a l’atac.

L’edició italiana està prou bé, sense ser meravellosa: té una sobrecoberta de 2/5 (sobrecoberta-faixa, l’anomeno jo; es veu que és un invent de l’editorial japonesa i no de la italiana), conserva totes les pàgines a color del principi i algunes de les del mig (ara que la reproducció ja és una altra cosa), la impressió és prou bona (però falla un pèl a algunes pàgines), el paper és grisenc... Com a defectes val a dir que com a mínim el meu onzè tom té diverses coses lletges (taques marronoses com de cafè i ratllades negres) i que el poc castellà que surt és horriblement macarrònic. Imagino que això darrer venia de l’edició japonesa, però tenint a Itàlia més mitjans per pal·liar-ho, ja ho podrien haver arreglat.

AquizzzZZZZzzz... ai, que m’adormo!

Pel que fa a extres, tots els volums disposen de la bibliografia utilitzada, així com del mateix text introductori a l’inici que al tercer tom passa a titular-se “premissa”. A partir del segon volum, hi ha un resum del que ha ocorregut anteriorment***, així com un mapa de personatges que va evolucionant conforme avança la història. Pel que fa a la resta d’extres, els separaré per volums:

-Primer volum: res més.

-Segon volum: mapa d’Itàlia, entrevista entre la Fuyumi Sōryō i el Motoaki Hara, glossari i article titulat “Dante i la Divina Comèdia” del Motoaki Hara.

-Tercer volum: mapa d’Itàlia, glossari, article titulat “Cèsar i l’Europa Medieval” (amb mapa de la Península Ibèrica el 1941) i guia de Pisa (amb fotos i comparatives respecte al manga).

-Quart volum: mapa de la terra que envolta el Mediterrani amb especial èmfasi a Itàlia i Espanya, glossari i article titulat “Maquiavel i Cèsar de Borja” signat per Takeshi Sasaki.

-Cinquè volum: mapa d’Itàlia, França i Espanya, glossari i article-entrevista titulat “La vida universitària durant el Renaixement” amb les preguntes respostes pel Motoaki Hara).

-Sisè volum: mapa d’Itàlia, continuació de la guia de Pisa i article titulat “La celebració del Nadal” signat per Yoshihiro Ishii.

-Setè volum: mapa d’Itàlia vers el 1300, glossari, article titulat “L’humiliació de Canossa” signat pel Motoaki Hara i article-entrevista titulat “Els secrets del duomo de Pisa” amb les preguntes respostes pel Motoaki Hara.

-Vuitè volum: mapa d’Itàlia i article titulat “Els catorze anys de glòria i fracassos del Lorenzo de Medici”

-Novè volum: mapa d’Itàlia amb la triple aliança i article titulat “El món de Cesare”.

-Desè volum: mapa d’Itàlia amb la triple aliança.

-Onzè volum: mapa d’Itàlia amb la triple aliança.

Ho recomano? Sí!!! En general està molt bé. El dibuix és preciós, tot està documentadíssim i, malgrat ser bastant dens, fa de bon llegir. Ara, té les seves coses dolentes: la pèssima representació de personatges femenins, el retrat de la prostitució i l’homofòbia i la bifòbia. 

Nota global: 8/10

* Alguns dels quals ficats amb calçador. O ja em diràs tu quina necessitat hi havia de fotre el Colom en dos volums diferents. CAP. NI. UNA.

**També és un joc de paraules amb el personatge de Miguel i Miquel Àngel. Es dóna a entendre dins del manga i l’autora ho ha comentat de manera oficial. Però una cosa no treu l’altra.

***Al resum del que hi ha al segon volum posa que l’acció arrenca el 1949. Gran pífia.

Top odi i frustració de les N/OTPs

Fa uns dies vaig veure que la Selenita va crear aquest repte via Twitter i em va cridar l’atenció. I amb el que m’agrada queixar-me, ja em teniu aquí, fent-lo. No hi ha cap mena d’ordre de preferència i he anat fent segons se m’han anat acudint.

Imatge treta del compte de Twitter @SeleFemiFriki

I. Cinc NOTPs:

1) Sakura x Shaoran, de Sakura, la Caçadora de Cartes (Card Captor Sakura, CLAMP): Una de les parelles estrella. I no ho entenc. No hi ha química de parella. Sobretot al manga. Per part del Shaoran, potser sí... però la de la Sakura és nul·la. I recordem com va ser llur primer encontre: en Shaoran atracant la Sakura. Que sí, que hi ha evolució dels personatges i tal, però no em fa gens el pes, tot plegat.

2) Kureha x Ginko de l’anime Yuri Kuma Arashi: Per a no esbudellar, us remeto a l’anàlisi enllaçada. Aquí només diré que aquesta relació em fot molt fàstic.

3) Subaru x Seishiro, de La Tòquio Babilònica (Tokyo Babylon, CLAMP): No puc amb la diferència d’edat (i amb tantes altres coses).

4) Mikan x Natsume, d’El Campus Alice (Gakuen Alice, Tachibana Higuchi): Estem parlant d’una víctima i el seu agressor sexual reiterat. Estem parlant de què ja en llur primer encontre ell li treu les calces a la força a ella, se les enduu com a trofeu i després se’n va burlant davant de tota la classe. Per a candidats masculins físicament atractius, millor hauria sigut en Luca. Aquest també té les seves porqueries (com presenciar la primera agressió sexual i no fotre res al respecte), però no arriba als nivells del Natsume.

5) Oscar x André, de La Rosa de Versalles (Versailles no Bara, Riyoko Ikeda): L’odi del meu amor-odi envers La Rosa de Versalles em ve per l’André. Amb un protagonisme immerescut degut al seu amor per l’Oscar, va demostrant un seguit d’actituds de merda que no m’agraden gens. I tot plegat es pinta com quelcom la mar de romàntic.

II. Cinc parelles que adoro, però que la resta de la gent, en general, no:

1) Kureha x Sumika, de l’anime Yuri Kuma Arashi: Desprenen una tendresa infinita, s’estimen i es respecten. S’ajuden i es protegeixen mútuament, cadascuna a la seva manera. I així i tot... la gent sol preferir la infame parella Kureha x Ginko.

2) Hiraga Gennai x Aonuma, de L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga): No sé si aquesta parella té un gran fandom o no; només n’he trobat un fanart, però tot apunta que en general el fandom de L’Harem Shōgunal no és gaire aficionat al dibuix. I qualsevol ocasió és bona per parlar d’aquest manga. Hi ha moltíssima química entre aquests dos. Mica en mica es van coneixent i van creant vincles de confiança. S’admiren mútuament. Ah! I tenen moments molt graciosos.

3) Tōru x Momiji, de Cistella de Fruita (Fruits Basket, Natsuki Takaya): El Yuki sempre m’ha semblat massa insípid i el Kyo, massa bèstia. El Momiji, en canvi, és sensible, divertit i pur bon rotllo, malgrat els seus traumes. És molt més madur del que aparenta, tot i semblar tan infantil. I només és un any més jove que la Tōru. I així i tot, la gent se sol decantar majoritàriament al Kyo i cap al Yuki en segon lloc. Que n’entenc els motius, però no deixa de ser descoratjador.

4) Angelo x Cèsar, de Cesare (Fuyumi Sōryō): No és que sigui gran fan d’aquella parella, però canta un fotimer que a l’Angelo se li cau la baba pel Cèsar... I, de la tríada amb tensió sexual, és la parella possible menys popular. La tensió està allà i el Cèsar li treu el suc. Per a mi, seria més aviat una HOTP, val a dir, però com que no tinc gaires OTPs, doncs faig trampa i au.

5) Suzu x Fūta, de Diari d’una Ciutat Costanera (Kamakura Diary, Akimi Yoshida): Una relació que es desenvolupa a foc lent, per afinitat de caràcters i amb molt de respecte i admiració mutus. Tampoc sé si té gaires fans o no... i també n’he trobat un fanart.

No nomino ningú. Qui vulgui que ho faci.