Fanzines amb bona pinta del XX Saló del Manga

Cada any són diversos els fanziners que llancen les seves novetats pel Saló del Manga, tot i que aquesta tendència es va reduint paulatinament en favor de la Japan Expo (a les afores de París). Com pot ser possible?!

*Aquesta és una entrada merament consumista. Per a informació sobre els autors espanyols que assistiran al Saló, siguin de fanzines i/o de publicacions professionals, us remeto a Morphallaxis.*

Bé, el cas és que faré aquí una recopilació de tots els fanzines que tenen bona pinta, en sigui compradora potencial o no, disponibles durant el Saló del Manga. Una gota de publicitat en el gran oceà d’internet. Espero que els serveixi d’una manera o altra.

Cyclic Redundancy [illa de fanzines]

Cercle format per cinc noies amb molt bona mà per al dibuix. Reben encàrrecs de diferents països. Aquí han participat en la publicació professional Olympics. A més, han posat a la venda molts fanzines i han col·laborat en molts d'altres. Menció especial als dos artbooks Kuro-e, gestionats per aquest grup i amb il·lustracions de desenes de persones.

Fanzines que tindran al Saló:

Daily Ai: Una història de la mà de l’Aiwa, de la qual vaig tenir l’oportunitat de catar Primer Amor (Hatsukoi), un petit còmic mut que va rebre una menció d’honor en un concurs organitzat entre Pixiv i Kodansha. Seré clara: el preu fa mal. Val realment la pena? No ho sé, no l’he llegit. Però és molt probable que la història tingui un nivell alt. M’agrada recolzar els bons autors amb petits actes i no només amb xerrameca. A la web el tenen per 7'25 dòlars, així que imagino que rondarà els 6'5 €. Edició: resulta que finalment són 5 €. Ara ja no em sembla tan car. Contingut: 20 pàgines de còmic + 6 pàgines d’extres.

Fume de Carozo [itinerant, pregunteu per ells a l'illa de fanzines, només dissabte i diumenge]

Agrupació fanzinera creada per quatre gallecs. De bones a primeres no vaig voler comprar-los el seu primer Sacoponcho, però després, en veure'n la ressenció a Morphallaxis me'n vaig penedir moltíssim. Així que quan va tornar a repetir-se l'oportunitat, no ho vaig dubtar. Absolutament meravellós. Enguany la novetat n'és el segon número. En desconec el preu exacte. El primer em va sortir per 3 € si no recordo malament, així que serà un preu similar, imagino. Bé, he pogut veure finalment que el preu d'aquest nou número és de 4 €.

Life in a Glasscase [ediciones Tomodomo; expositor 8]

Grup fanziner que originalment editava el fanzine yaoi del mateix nom de manera anual. Més tard va passar a fer també fanzines temàtics (Assassin's Creed, Doctor Who...) i va succedir el fanzine The Yuri Project amb la publicació de Lis en Fleur.

Fanzines que tindran al Saló:

A Sight You’ve Never Seen Before: fanzine temàtic sobre Free! a tot color. Conté ni més ni menys que 188 pàgines. Està prou bé de preu, crec jo.

Preu: 7 €

Life in a Glasscase #8: nova entrega d’aquest fanzine yaoi. Inclou un nou capítol de Jose y el encargado a més de 9 altres còmics originals i un parell d’homenatges. En total, són 180 pàgines.

Preu: 4 €

Lis en Fleur #2, #3 i #4: únic fanzine yuri de publicació anual. El nou número contè la reincorporació de la Taki i l’Alba Filella, així com el debut de la Hanaoka i la Xulia Vicente, entre altres autors. Aquests quatre noms/pseudònims són garantia de qualitat. Són 124 pàgines.

Preu: 3 € (segon i tercer número, de 84 pàgines cadascun) i 3’5 € (el quart).

Project 81 [illa de fanzines]

Aquest fanzine funciona gairebé com una revista japonesa. Gruixudet, amb una relació preu-pàgines bastant bona i va recopilant algunes de les seves històries en volums conforme van acumulant-se prous pàgines. Enguany en sortirà el novè volum. Els volums anteriors valien 4 € així que és d’esperar que aquest també.

Revista Inari [illa de fanzines]

Revista internàutica sobre dibuixants. Un dels seus objectius principals és recolzar els artistes de còmic que encara no tenen una posició consolidada.

Fanzines que tindran al Saló:

Imaginoterapia: magnífica proposta per part d’aquest grup. Tot i que els artbooks autoeditats no són gaires, de tant en tant n’apareixen. Aquest té el valor afegit que és solidari. Amb ell no s’ajuda econòmicament a cap dels seus autors, que han fet llurs col·laboracions especialment per a aquest llibre, sinó a nens que els toca passar per quimioteràpia. En total hi han participat 41 artistes. Les característiques de l'artbook són: A4, 68 pàgines a color, rústica en tapa tova i pàgines cosides en comptes d'encolades directament.

Preu: 20 €

 
El Vosque [illa de fanzines]

Tot i no haver-li donat l’oportunitat, he de dir que té molt bona pinta i els autors, molta constància. Aquest Saló sortirà la cinquena entrega d’aquest fanzine, que pràcticament podria passar per una publicació professional. És de suposar que, com els números anteriors, valgui 5 €.

Altres [???]

Gràcies a blogs de notícies i tal, m'he pogut assabentar ja després de la publicació de l'entrada de l'existència d'altres fanzines que tenen pinta de ser prou bons. No refaré l'entrada per ells, però tampoc faré com si no n'hagués conegut l'existència. Són els que segueixen: Cloack and Sword (fantasia èpica yaoi, 7 €), Las Crónicas de Matilda (policíac, 3 €), Fanbook Time (temàtic d'Adventure Time, 3'9 €), Fuji #1 (mena de paròdia de les antigues revistes físiques sobre manganime, 3'5 €), Mekaku City Actors Fanzine (3 €), Pandora's Box: Disney Special (4 €) i ¡Qué Puñetas! (sobre fanziners, 3 €).


Missatge final

Fanziners del món! Poseu-nos les coses fàcils! Que n’hi ha alguns que s’anuncien la mar de bé, però d’altres que no tens ni idea de què duran cada any. Dediqueu-li una mica de temps a la publicitat, que és molt trist buscar expressament informació a la vostra pròpia pàgina web i no trobar-la o trobar-la dispersa. Només amb això, ja guanyareu molt. Si a més us anuncieu a les xarxes socials, augmentareu exponencialment les vostres oportunitats. I faciliteu les portades de les vostres publicacions, que així la gent ja les tindrà en ment.

La Tècnica de les Mans de Merda

Abans de res, he d’agrair enormement la valuosíssima informació de la Viquipèdia en anglès. Sense ella, aquesta entrada no podria haver sigut el mateix. Ni de lluny!

Títol original: Kuso Miso Technique (ガラスの仮面)

Autor: Junichi Yamakawa

Revista: Barazoku

Editorial: Daini Shobō

Any: 1987

Demografia japonesa: Bara

Gèneres: Pornografia

Nombre de volums: Ocupa menys d’un tom. Història curta de 16 pàgines
Edicions fora del Japó: Cap, que jo sàpiga

Normalment, quan una obra és coneguda dins del seu camp és perquè els seus consumidors n’han fet molt ressò. La Tècnica de les Mans de Merda és l’excepció que confirma la regla. Es tracta de, probablement, el bara més famós. Per si no fos poc, quan es va publicar va passar pràcticament desapercebuda i no va ser més de deu anys després de la seva publicació original que va adquirir la seva “popularitat”.

Imatge independent del manga. No sé d'on surt, exactament.

Com pot ser? Internet. La dècada passada es va popularitzar l’ús de tan útil i temible eina i amb això van néixer tant el fenomen de les descàrregues del material protegit per copyright com el dels memes. El cas és que el 2002 la història curta es va penjar a l’Ayashii World, una comunitat cibernètica bastant passada de rosca, per a dir-ho suaument i breu. Això li va fer guanyar una certa rellevància, però no va ser fins al març del 2003, amb la pujada de les pàgines al Futaba Channel (àlies “2-chan”), que va experimentar el seu boom. D’aleshores ençà, un parell d’expressions de l’obra van entrar dins l’argot internàutic i vora el 2007 eren prou conegudes dins del Japó. Aquestes expressions, molt relacionades arrel de tot plegat amb l’homosexualitat masculina, són “Yaranai ka?” (“Què, ho fem?”) o “Uho! Ii otoko!” (“Renoi! Quin home més ben plantat!”). De fet, aquest manga és més conegut pel nom de Yaranaika que no pas per l’autèntic. Jo mateixa, abans de buscar-lo i informar-me’n, creia que es deia així.

Per què aquesta popularitat, de totes maneres? Doncs per l’absurd de les situacions i per l’exagerat de les expressions dels protagonistes. A més de les dues frases citades, hi ha també un parell de vinyetes que són especialment conegudes (una d’elles just abans del mític “Yaranai ka?” i l’altra, una on els dos surten amb cares orgàsmiques). Tot plegat ha generat la creació de paròdies múltiples, a més de cosplays i crossplays, fotomuntatges, memes i merxandatege divers. Una autèntica febre. De totes maneres, no crec pas que als fans acèrrims del bara els faci gaire gràcia que l’obra més famosa de llarg dins d’aquesta demografia ho sigui per la seva manca de qualitat i totes les burles i bromes que se n’hagin pogut fer.

La famosissíma cara amb la qual s'han fet muntatges fotogràfics fins a la sacietat.

La història és inexistent. Bàsicament tracta com un universitari verge i un home experimentat mantenen relacions sexuals a uns lavabos públics, escatologia inclosa. Més enllà de l’humor viral que es pot trobar si es grata una mica per la xarxa, si alguna cosa bona té aquest còmic és que la relació entre els dos homes és plenament consensual. És trist de remarcar, però les violacions són una constant massa elevada en el còmic pornogràfic japonès (així com els intents de violació en el manga picant) com per a passar aquest detall per alt.

El mecànic atrevit i l'universitari tímit.

Resulta prou curiós com, malgrat la reputació de La Tècnica de les Mans de Merda, no es tingui gaire més informació en anglès (i ja no parlem d’altres llengües occidentals) de l’autor ni de les seves obres. No serà pas per manca de creacions: a la Viquipèdia en japonès se’n recullen obres des del 1982 fins al 2009.

Arrel de la lectura i la cerca d’informació relacionada amb aquest manga, m’he començat a plantejar com de desconegut és encara el bara al món occidental. Crec que és bastant probable que algun dia li dediqui una entrada al blog. Abans, però, encara he de parlar-hi de moltes altres coses.

Paròdia amb l'estil del Hirohiko Araki. No he pogut determinar si és d'ell o d'un fan fent-ne un pastixt.

Pel que fa a la meva traducció del títol, he de reconèixer que s’allunya lleugerament del significat original. De manera literal, vindria a ser alguna cosa així com “La Tècnica de la Sopa de Merda”. La cosa és que vaig veure que l’expressió “Kuso Miso” (“Sopa de Merda”) en japonès significa trobar-se en un estat en què hom ja no sap diferenciar entre la pastosa sopa de miso i la merda tova. Així doncs, de bones a primeres vaig canviar el terme “sopa” per “crema” per a mantenir el matís de la pastositat. Acte seguit, em vaig plantejar de conservar el joc de paraules i el més relacionat que se’m va acudir va ser l’expressió “mans de merda”. Crec que el meu títol manté prou l’essència de l'original encara que vulgui dir quelcom diferent.

La recomano? No. No val gran cosa com a història. Com a producte pornogràfic no ho sé: ni sóc noi ni em va l’escatologia, però en tot cas deu haver-hi coses molt més explícites, si més no a l’actualitat. Considero que el seu únic valor radica en l’anècdota del seu inesperat fenomen.

Nota global: 2/10

Les firmes de Norma i Ivrea d'autors japonesos per al Saló del Manga…

… no diré que estiguin mal organitzades, però sí anunciades amb massa poc temps com perquè la gent s'ho pugui muntar bé.

Ho sento si discrimino en aquesta entrada els autors espanyols (menció especial al Ken Niimura, el qual és també japonès). La demanda és la demanda. Ja procuraré paliar la meva falta en entrades següents.

El dilluns de la setmana passada, van sortir les normes per a les de Norma (ha ha ha, quin humor) i ahir van quedar tancades les participacions per als sortejos. Aquest divendres, a menys d’una setmana perquè comenci el Saló, s’anunciaran els “afortunats”. Ho poso entre cometes perquè seran forçats a comprar material del mangaka en qüestió al Saló. Tant se val que disposin de tota la seva bibliografia publicada a Espanya. El cas de l'Obata és especialment abusiu: per què treure novetats especials quan reeditant material existent el procés surt molt més barat? El tema de la làmina també resulta excessiu, però això ja no sé fins a quin punt és culpa de l'autor.

Pel que fa a Ivrea, la cosa encara va a pitjor. Si més no, per ara. M’estava esperant al seu anunci per a redactar l’entrada, però és que llavors se me’n va el ritme de publicació a pastar fang. Tot just ahir van publicar l’horari de firmes... i segons anuncien, DEMÀ diran què cal fer per a aconseguir una firma. Firma que, si l’autor no és dels ràpids, ben poca gent aconseguirà, perquè només firmarà el divendres per la tarda.

No ho sé, em fa la impressió que tant una editorial com l’altra es comporten com els buròcrates: sembla que considerin que la gent no tingui res més a fer. Hi haurà algunes persones que potser sí, però són minoria. De tota la gent que conec que anirà al Saló, només hi ha un nini la família del qual a la vegada estigui sana. Hi anirà els quatre dies. La resta té responsabilitats i càrregues, ja siguin laborals, d’estudis o familiars.

No tot és dolent, però. Val a dir que els tres aclamats autors faran com a mínim una trobada amb els fans, la qual cosa és d’agrair. Per a acabar-ho de rematar, ja només caldria que ho gravessin en un vídeo amb alta qualitat, tal i com ja vaig proposar fa unes entrades.

__________________________________

Actualització de dijous 23 d'octubre: ara que ja se saben les regles d'Ivrea, he de dir que em sembla excessiu. No em malinterpreteu. Em sembla quelcom molt més just això de la foto amb diversos còmics editats per Ivrea de l'Inoue (d'alguna manera demostres que n'ets un seguidor i, en la majoria dels casos, de fa temps) que els sortejos. A més, t'hi escarrasses. Qui no vulgui de debò la firma ja ni s'esforçarà i deixarà lloc als autèntics fans. I no em vingueu amb la crisi, la manca de pressupost i coses d'aquestes. Si estàs llegint aquesta entrada, probablement has tingut els mitjans suficients com per a comprar-te ni que sigui dos volums de l'autor. I més en tots aquests anys que fa que es porta publicant a Espanya. Recordeu que, a més del volum de la col·lecció, es valora l'enginy. El que em molesta són les dues pegues que li trobo a aquest sistema. D'una banda, mostra molt poca professionalitat per part d'Ivrea no dir què faran amb les fotografies. D'altra banda, resulta molt lleig que quan ja has dedicat temps i esforç en demostrar que els has comprat X volums (només de l'Inoue), te'n facin adquirir un altre, encara que no sigui de l'Inoue.

Les Màscares de Vidre

Títol original: Glass no Kamen (ガラスの仮面)

Autora: Suzue Miuchi

Revistes: Bessatsu Hana to Yume i Hana to Yume

Editorial: Hakusensha

Anys: 1976-???

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Competitivitat, romanç, drama

Nombre de volums: 49 publicats (el 50è en espera de ser publicat fa més d’un any) i oberta
Edicions fora del Japó: Itàlia (Il Grande Sogno di Maya: La Maschera di Vetro), Indonèsia (Topeng Kaca), Vietnam (Mặt Nạ Thủy Tinh), Tailàndia (ni idea de com es transcriu, dues edicions), Corea del Sud (ni idea de com es transcriu) i Taiwam (ídem).

Sóc una persona que sent predilecció per les sèries curtes. Els volums únics em deleixen. Llavors què és el que em va embarcar en el deliri masoquista de posar-me amb una obra de 50 volums, oberta i amb una autora que, per les circumstàncies que siguin, se’n pren la serialització amb molta calma? Doncs pel mateix que fa unes setmanes que em vaig posar amb el pèssim L’Emblema de la Família Reial (Ōke no monshō): és tot un clàssic del manga i sento debilitat per les obres dels setanta. Com a mínim, la lectura de Les Màscares de Vidre no se m’ha engargussat. (No pas gaire, si més no.)

La història arrenca amb la Maya Kitajima, una noia bastant normaleta. Només hi ha una cosa que la defineixi: el seu malsà vici per les pel·lícules, les telenovel·les, el teatre i tot allò que inclogui actuacions. Una obsessió malaltissa, vaja. Només pensa en això, la televisió omple totes les seves hores mortes i algunes de les de feina, a classe comenta incessantment els programes i fins i tot es dedica a imitar diferents interpretacions amb bastant encert. La seva vida farà un tomb quan la Chigusa Tsukikage vegi en ella un talent innat per al teatre i la instigui a esdevenir actriu. A través de la seva primera actuació, en una obra del col·legi, la Maya desperta dins seu el foc de la passió: actuant pot oblidar-se de qui és i esdevenir qualsevol altra persona. Ser actriu professional passa, doncs, a ser la seva meta a la vida. El camí no serà fàcil, però: hores i hores d’assajos, rivalitats, trames de poder rere els escenaris, contratemps...

 

Amb les seves grans dots per a l'actuació, la Maya deixa tothom bocabadat.

Diposo del primer volum fins al quaranta-sisènovè i els he llegit tots i cadascun d'ells. El meu rècord. Deixant de banda les anècdotes personals, a aquest manga li sobren volums i clama desesperadament per un final. A més, té uns greus defectes que n’augmenten el desgast ja de per si acusat. Vegem-ho amb més profunditat:

1) La Maya és una protagonista amb carisma 0. Es passa pàgines i pàgines repetint que és una inútil i que només té el teatre. L’autora ens la presenta com algú mig curt de gambals i sense gaires aptituds físiques, però que a la vegada el seu talent i la seva passió pel teatre fan que es pugui aprendre guions llarguíssims amb només escoltar-los o llegir-los una vegada, que interpreti a la perfecció qualsevol personatge que es proposi i pugui aconseguir dominar tot un seguit de moviments. Per si no fos poc, la seva personalitat és molt etèria. No evoluciona com a personatge: a cada obra sembla que no hagi après res de l’anterior. Sobretot pel que fa a la comprensió del personatge que li toca interpretar. Cada vegada ha de fer un exercici d’empatia dirigit pels seus mentors. Els anys passen en va per al seu cap de pardals. A més, en una ocasió clau actua de manera surrealista i sense realment assumir els esdeveniments. 

      

2) El text. Mentre que la narració vinyestística és bona, val a dir que la Suzue Miuchi no és cap gran escriptora. Hi ha massa passatges en què es fa servir un embalum de text per a no dir res o dir coses que es podrien dir amb bastant menys o repetir-ne d’altres fins a la sacietat. En una paraula: PALLA.

3) Anacronismes: en un determinat moment, sense previ avís i per convinença de la trama, l’autora comença a afegir anacronismes. La història s'inicia en un moment contemporani a la publicació del primer capítol del manga. És a dir, pels volts de l’any 1976. Transcorren vora uns set anys. Per tant, ens trobaríem vers l’any 1983, tot i que el manga s’estigui publicant més enllà del 2000. Doncs bé, l’autora ens fot de cop i volta avenços tecnològics del moment en què s’està publicant el manga (segle actual) en comptes dels propis de l’època en què està en teoria ambientada l’obra (inicis-mitjans dels vuitanta del segle passat).

El famós "Osoroshii Ko" de la Chigusa Tsukikage.

Aquests són els defectes principals del manga. Està clar, però, que no hauria arribat tan lluny si l’obra no valgués mínimament la pena. Un dels motius que van fer que no n’abandonés la lectura és la resta del repertori. Hi ha alguns personatges principals d’allò més interessants i treballats, dels quals se n’acaba incloent el passat i tot. L’Ayumi Himekawa, la rival principal de la Maya, és molt humana, se sap guanyar la simpatia dels lectors i se surt dels tòpics. Tot un mèrit, tenint en compte que és un personatge que apareix pràcticament des del principi i que, doncs, va ser concebut als setanta. Les bones antagonistes són escasses encara a dia d’avui. Per sort, s'està començant a llimar per fi aquesta mancança general. A més, tenim un antagonista amb poder, tot un home de negocis, el senyor Masumi Hayami, que ens sorprendrà diverses vegades. La senyora Tsukikage és també atractiva, però no arriba als nivells dels altres dos personatges tot just esmentats. De tota manera, arriba un punt en què els personatges van perdent punts degut al fort desgast de l’obra. L’exemple més exagerat prové d’un personatge que se'm va fer simpàtic durant els primers volums, però que actualment m’agrada bastant menys que la Maya. No sembla el mateix. Un cop més, per exigències del guió, l’autora li ha restat ànima a un personatge. Tan difícil és mantenir l’essència d’un personatge i fer que evolucioni d’una manera creïble? D’altra banda, hi ha personatges que semblen no interessar-li gaire a la Miuchi i que oblida pel camí (sí, penso sobretot en la Rei).

L'antagonista Hayami en escena. La Maya el tem i el detesta a parts iguals.

L’altre motiu principal pel qual no vaig deixar el manga és que tot i tenir molta palla, de tant en tant, ocorren esdeveniments amb entitat.

 

Què hi ha del teatre? He de reconèixer que se n’aprenen unes quantes coses, sobretot en les primeres sagues. Trucs, tècniques, maneres de fer... Es nota que l’autora està ben documentada sobre el tema i que li encanta Shakespeare. A més, hi ha obres que configuren tot un parèntesi a la història principal i que fan submergir el lector en l’obra teatral. Hi ha qui dirà que per a això, millor llegir altres mangues i que s’avanci en la trama, sobretot quan arribes a una obra que t’ocupa més de dos volums. Personalment, a mi m’agrada. A més de Les Màscares de Vidre, he pogut gaudir d’altres històries amb aquest manga. Una mica com passa amb Les Mil i Una Nits, però sense ser tan bèstia.

Seguint amb el teatre i amb els esdeveniments, resulta que la senyora Tsukikage buscava una actriu per a una obra de teatre de la qual ella té els drets de representació exclusius. L’obra en qüestió és La Deessa Roja i, segons sembla, si no n’has sigut la protagonista, pocs mèrits més pots fer per a ser considerada una bona actriu. Exageració al poder. Aquesta història conté una barbaritat d’hipèrboles, però això ja és un gra massa fins i tot per a un manga exagerat. I l'exageració augmenta quan veiem que en tot Japó només hi ha dues candidates prou bones per al paper: la Maya i l'Ayumi.

Amb el teatre, la Maya pot esdevenir, fins i tot, una orgullosa reina.

Pel que fa al romanç, aquest es va introduint mica en mica en la història fins que se'n fa inseparable. Hi ha una gran tensió romàntica i es fa tan lent que resulta desesperant. Per cada pas que es fa endavant, se’n fan mil enrere. Sembla increïble, però és així. Si llegiu el manga, entendreu per què ho dic. Ja posats, aprofito per a comentar que no m’agrada la visió de l’amor que es dóna en aquest còmic. En general, no em sol agradar gaire en general la visió de l’amor en la ficció, però en aquest cas em bull la sang especialment. El motiu: en altres sèries es pot entendre que tot i que l’amor protagonista sigui d’una mena, això no vol dir que no n’hi hagi de més menes. En canvi, aquí s’exposa clarament un amor heterosexual, narcisista i predestinat com a l’únic possible. Sí, hi ha yuribait, però és això: yuribait i prou.

El dibuix en línies generals és molt maco i detallat, sobretot pel que fa a les disfresses, però en massa ocasions, sobretot en els plans generals, la Miuchi s’oblida de l’anatomia. A més, no sé què li passa amb els culs, que sempre els fa lletjos. Al llarg de l'obra, el dibuix evoluciona i es va tornant més maco fins que, en els darrers volums, comença a decaure lleugerament.

L'Ayumi és una actriu amb moltíssima fama. I amb raó: té calers, contactes i talent i, a més, s'hi deixa la pell.

Ara és el moment en què defenso la meva traducció del títol contra la del món. El títol original és Glass no Kamen, és a dir, “La/es màscara/es de Vidre/Cristall”. En japonès, el plural gramàtic no existeix i s’ha de deduir per context si quelcom ha de ser traduït en singular o en plural. Sembla que el títol internacional és Glass Mask i la traducció a l’italià, La Maschera di Vetro. Ambdós casos, en singular. No ho acabo d’entendre. Em decanto per dues hipòtesis possibles: o bé aquestes traduccions va ser fetes per algun japonès sense gaire idea de llengua estrangera i tirant de diccionari o bé van ser fetes per algú que ni tan sols havia llegit el primer volum i que va decantar-se per la traducció fàcil i sense escarrassar-s’hi gaire. I és que en el primer número ve l’explicació del per què del títol: la senyora Tsukikage li diu metafòricament a la Maya que ella té mil màscares. És a dir, que pot encarnar qualsevol personatge si s’ho proposa. Imagino que si el manga s’hagués dit 1000 Glass no Kamen (Les 1000 Màscares de Vidre), llavors sí que la traducció oficial hauria sigut en plural.

 

Qui aconseguirà el cobetjat paper de la Deessa Roja?

L’edició italiana té dues peculiaritats. La primera és el desordre de les portades respecte a l’ordre japonès. Diria que fins a partir del volum trenta i molts o quaranta i pocs l’ordre original no és respectat. D’altra banda tenim l’expressió “l'ammiratore delle rose scarlatte” (“l’admirador de les roses rojes”) quan l’admirador, realment, a la Maya li regala “murasakis”, és a dir, roses porpres. Per què aquest canvi descarat en tota la col·lecció? La resposta està en la traducció original de l’anime a Itàlia. Tot i que en antena l’error era molt més evident, ho van traduir així. I així ho van conservar per al manga.

La recomano? A mitja veu. A mi mateixa, tot i ser-ne seguidora, em desperta amor-odi. A la història li sobren volums, la protagonista és una bleda insípida i el desenvolupament pot resultar feixuc i repetitiu. No puc recomanar-la obertament. Només a aquells que realment desitgin posar-se amb aquesta sèrie o els interessi moltíssim la història del manga i vulguin saber com és aquesta obra de primera mà.

Nota global (fins al volum 4649): 7/10

DARRERA ACTUALITZACIÓ: 11 de maig de 2019