L’Harem Shōgunal

Títol original: Ōoku (大奥)

Autora: Fumi Yoshinaga

Revista: Melody

Editorial: Hakusensha

Anys: 2005-???

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Ficció històrica, política, crítica social, drama, romanç

Nombre de volums: 12 17 i obert

Edicions fora del Japó: França (Le Pavillon des Hommes), Itàlia (Ooku: Le Stanze Proibite), Estats Units (Ōoku: The Inner Chambers)

Premis:

1) El Premi al Sentit de Gènere el 2005 (atorgat per L’Associació Japonesa de Ficció Científica i Fantasia Feministes)

2) El Premi d'Excel·lència a la Japan Media Arts Festival el 2006

3) El Gran Premi dels Premis Culturals d'Osamu Tezuka el 2009

4) El Premi James Tiptree, Jr. (sobre l’enteniment del gènere en obres de ficció) el 2009

5) El Premi de Shōgakukan en la Categoria Shōjo el 2010

La Fumi Yoshinaga es destaca com a autora tant en el manga dirigit al públic femení en general com en el BL en particular. Per tant, no ens ha pas d’estranyar que els seus fans estiguin molt diversificats.

Aquest manga en concret, per la seva premissa, em cridava l’atenció feia temps. Així i tot, no el tenia entre els títols prioritaris. Per què? Doncs perquè de la Yoshinaga ja n’havia llegit Les Meves Estimades Filles (Aisubeki Musume-tachi) i el segon volum (sí, només el segon; coses que passen) de Fleca Antiga (Antique Bakery) i tot i que m’havien agradat, no m’havien tret la son. Obres de qualitat, però no d’excel·lència.

Ai, caram! Com m’equivocava amb les meves expectatives! L’Harem Shōgunal em va encisar pràcticament des de la primera pàgina. Es tracta d’un manga addictiu, ben narrat, amb grans i molt diversos personatges, amb política, amb trames de poder, amb amor, amb traïció, amb perspectiva de gènere, amb rancúnies, amb sexualitat, amb molta crítica social, amb venjança... Increïble, genial, meravellós. El guió està elaboradíssim i meticulosament filat. No hi ha caps sense lligar.

Però de què tracta, exactament? Al Japó feudal s’estén una terrible malaltia que només infecta els homes joves (cis)... i de quina manera! La mortalitat és elevadíssima. Passades unes dècades sense trobar-ne la cura, la població masculina queda dràsticament minvada, amb tot el que comporta. Està preparada una societat patriarcal per a patir tal davallada? Evidentment que no, però s’hi adapta i ocorre l’inevitable: el poder polític i econòmic passa paulatinament a mans femenines... Fins que tot el país acaba esdevenint un matriarcat. A més aprofita per tocar un fotimer de temes feministes d’actualitat la mar de ben trenats amb la trama: la descura envers la gent gran, els pèls, les cases de l’arbre...

I el nom què hi té a veure, en tot plegat? Doncs en què gran part de l’acció es desenvolupa a les estances de l’harem de la shōguna, un lloc ple d’homes joves i sans en un país on són escassos. Així doncs, malgrat el punt de partida, en el repartiment hi ha un bon grapat de personatges masculins.

Una de les seves moltes gràcies és que més o menys segueix la història japonesa (amb moltes llicències), però amb gran part dels homes substituïts per dones. En cercar sobre alguns episodis en concret, tot just he intuït fins a quin punt de detall s’ha documentat l’autora. Tot plegat, enllaçat a la perfecció amb aquesta ucronia.

L’Harem Shōgunal és una obra coral, on se’ns mostren diverses generacions de personatges i com va evolucionant la societat (sobretot les altes esferes; del poble se’n parla poc) al llarg de les dècades. Parlant de personatges, la diversitat és brutal: n’hi ha de manipuladors, d’ingenus i de bon cor, de justos i implacables, d’irascibles, de lleials... i tot plegat amb llurs conflictes i contradiccions internes. M’aturo a reflexionar-hi i me’n meravello. Tanta profunditat amb tal quantitat de personatges prové del fruit de moltes hores de feina de la gènia que és la Fumi Yoshinaga.

Aquest és el manga del que conec que més premis s’ha endut: 5 com a mínim! Tota una proesa. Per si no fos poc, gaudeix de molt bona fama al Japó i el seu setè volum va encapçalar la classificació de l’Oricon: va ser el còmic que més es va vendre durant una setmana concreta al seu país d’origen. Quants mangues poden presumir d’haver estat guardonats amb 5 premis i haver assolit, ni que sigui una vegada, el lloc número 1 de l’Oricon?

A nivell fan, a més, aquesta història m’ha aportat un personatge en concret que m’encanta, una OTP i dues HOTPs. Déu n’hi do! (No obstant, sembla que el fandom d’aquest manga no és gaire potent al país del sol naixent.)

Quan acabarà L’Harem Shōgunal? Ho desconec. Tot just enguany s’ha complert un decenni des que es va començar a publicar i la mitja surt a poc més d’un volum per any (que ja m’està bé). La història, realment, podria acabar en qualsevol moment o podria allargar-se amb quants uns volums més, ja que no disposa de protagonista. A més, en diverses ocasions, quan em venien al cap pensaments com “Serà capaç l’autora de continuar amb aquest nivell de qualitat?” o “Segur que el guió no es desimflarà?” la Yoshinaga em sorprenia amb petits girs inesperats i noves trames que li aportaven frescor a l’obra. Fins i tot alguna situació que sembla un deus ex machina més tard queda desmuntada i plenament justificada. Em trec el barret.

La narració, sense gaires experiments, resulta fluïda i atrapa el lector. No. Pots. Deixar. De. Llegir. És malaltís. Feia anys que no em passava. Els diàlegs estan mesuradíssims, la informació s’aporta en la quantitat justa i les pauses estan molt ben trobades.

El dibuix pot no agradar-te del tot, i el cert és que amb tants pentinats i robes similars és fàcil confondre personatges secundaris (i més amb aquests noms, tan poc familiars per a nosaltres), però els personatges principals estan ben caracteritzats. Val a dir que l’encerta completament en les seves diferents edats: alguns els fa de nens, passant per la joventut i la maduresa, fins a la vellesa. Trobo que això té molt de mèrit. A més, dins de llurs personalitats, són tots molt expressius, plens de vida. I els fons i la vestimenta estan treballadíssims.

No sé com seran les altres edicions, però la francesa és una preciositat i més per aquest preu (7’45 €): sobrecobertes mat de paper gruixut, cobertes i pàgines daurades, unes poques pàgines a color i una plana al principi de paper vegetal. Pel que fa a característiques menys mundanes, el segon i el novè volum contenen textos informatius, a partir del desè volum hi ha un mapa de personatges i el vuitè volum porta una faixa on Kana no la caga. Ara que parlo de pífies de Kana: fins al sisè volum, al llom hi posa “Big Kana”. A partir del setè, simplement, “Kana”. Més equivocacions: la traducció està bastant descuidada. A veure’m, amb coses pitjors m’he trobat, però que jo, que ni de lluny domino el francès, hagi vist determinats errors només vol dir una cosa: que n’hi ha molts més. [Edito, a juny del 2018, fent-ne una relectura amb els cinc sentits: sí, la traducció està farcida de pífies i no para gens d’atenció al tema de gènere, el qual és cabdal en aquesta obra. A més, hi ha coses que adapta i d’altres no i a la inversa, va canviant la terminologia en comptes de mantenir-la amb un glossari propi que tot bon traductor ha de tenir per a aquesta mena d’obres, les notes al preu es contradiuen... És una traducció feta a corre-cuita i sense cap mena de cura.] Tot plegat provoca que no pugui gaudir de la lectura de L’Harem Shōgunal al 100 %. Una llàstima. Si més no, em consolo pensant que aquesta traducció no està feta en una variant arcaica encartonada, a diferència de la de l’edició estadunidenca.

En els darrers mesos, li he agafat tírria a l’expressió “obra mestra” degut a què a la més mínima la gent l’utilitza i això la buida de significat. El concepte “obra mestra” s’associa amb la perfecció i no se n’hauria de fer ús a la lleugera. Ara per ara, d’entre els centenars de mangues que he llegit, considero que L’Harem Shōgunal és l’única obra mestra. I en deixo fora el meu manga preferit (el que ens ocupa ha esdevingut el segon). Sóc extremadament crítica amb el que consumeixo i, fins i tot, amb el que m’agrada. Si no li veig un ase, li veig una bèstia. Evidentment, el final conforma una part essencial de qualsevol obra; ja veurem si quan el llegeixi mantinc la meva valoració global sobre aquest còmic o no.

Podria continuar parlant de les meravelles de L'Harem Shōgunal, però no vull fer-me feixuga, així que ho deixaré aquí.

Ho recomano? Sí!!! Aquest manga ho té tot: premissa, personatges, guió, desenvolupament, narració i dibuix! Si en teniu l’oportunitat, feu-li una ullada ni que sigui al primer volum. Reforço la recomanació envers els interessats en la perspectiva de gènere, els enamorats de la història del Japó, els aficionats a les ucronies i aquella gent a qui li atrau la política. Imprescindible.

Nota global (fins al volum 11): 10/10
Edició a 15 d'agost de 2016, amb el 12è volum llegit: En mantinc la nota.
Edició a 19 d'agost de 2017, amb el 13è volum llegit: En mantinc la nota.

Tankuro, el Tanc

Títol original: Tanku Tankuro (タンク・タンクロー)

Autor: Gajo Sakamoto

Revista: Yōnen Club

Editorial: Kodansha

Anys: 1934-1935

Demografia japonesa: Kodomo

Gèneres: Aventures, superherois, ficció científica

Nombre de volums: 1 (i altres capítols que no es van poder compilar per pressió pública i la consegüent cancel·lació)

Edicions fora del Japó: Estats Units (Tank Tankuro)

Mai havia tingut gaire idea de qui era en Gajo Sakamoto... fins que em vaig assabentar de l’edició d’aquest manga a l’anglès. Resulta que, probablement, l’obra que ens ocupa és el primer manga de superherois! He llegit molts comentaris afirmant que es tracta també del primer manga sobre robots, però tot i que en Tankuro pot mig transformar-se en avió, no veig en cap lloc la història que en el protagonista sigui un robot. És més, en diverses ocasions es parla d’en Tankuro com d’un humà i d’algú que pot morir... així doncs, com a molt podria passar per cyborg.

Aquesta obra es va publicar en un moment en què el manga no tenia ni el prestigi ni la força actual i era un producte cultural considerat de segona per dirigir-se a nens. Era temps de Norakuro (Suihō Tagawa), el manga més destacat de la preguerra. En aquells moments el còmic japonès, doncs, encara s’havia de desenvolupar i desplegar tot el seu potencial i a la vegada no tenia pràcticament competència: tot i que la televisió ja existia, encara no havia arribat al Japó. I ja no parlem dels videojocs o altres entreteniments sorgits dècades després.

Abans de Tankuro, el Tanc, en Gajo Sakamoto s’havia dedicat a fer tires de còmic per a diaris. Un dia, però, va decidir que ja n’hi havia prou, que s’havia estancat com a artista i que calia provar coses noves. I així va crear en Tankuro. Quan es dedicava als diaris, no tenia gaire pressió, però amb aquest curiós personatge li va canviar radicalment la manera de treballar: li supervisaven constantment els materials, li van sortir fans bolets i dormir esdevingué un luxe. I és que encara que a dia d’avui Tankuro, el Tanc sigui un manga bastant desconegut, en el seu moment va tenir un èxit molt significatiu i li va reportar molta popularitat al seu autor. Aquesta fama li va permetre fer altres mangues i, un cop de retorn de la guerra, trobar feina a editorials com a redactor d’articles, car ja no volia dibuixar més manga. El que a ell realment li agradava era la pintura i va perseguir aquesta vocació fins a assolir el seu objectiu.

La història d’aquest còmic se centra en el Tankuro, un samurai i un superheroi la principal característica del qual és que és una mena de cargol humà: la closca seria una bola (metàl·lica?) plena de forats on té el tors i d’on treu el cap i les extremitats... o no, segons li convingui. Suposadament, es dedica a fer el bé, però resulta molt violent i més tenint en compte el públic a què anava dirigida l’obra. A més, a en Tankuro la guerra l’emociona. Tot plegat va provocar que fos fortament criticat per molts pares. Tant forta va ser la pressió social que va aconseguir que se n’aturés la serialització. De resultes d’això, es van deixar penjats uns capítols que havien aparegut a la revista i s’haurien d’haver recollit posteriorment en un segon volum.

Pel que es veu, el Tankuro va ser prou original per a la seva època: la majoria de protagonistes de manga contemporanis a ell eren o bé animals antropomorfs o bé humans sense més. En canvi... el Tankuro és quelcom bastant particular.

La narració resulta molt senzilla: poques vinyetes per pàgina i totes quadrades o rectangulars. A vegades, més que de còmic genera l’efecte de conte. Així i tot, el Sakamoto va innovar en un capítol extra, on narrava en quadres la història en vers. L’omplí de satisfacció que una escriptora famosa li comentés que aquell experiment li havia agradat, però a la vegada ell creia que Tankuro, el Tanc no era del tot compatible amb aquesta mena de narració. Li he de donar la raó. Aquesta mena d’explicar la història li resta agilitat al còmic.

El dibuix resulta lleument pertorbador: el contrast entre la seva inexpressivitat i les escenes violentes il·lustrades em xoca molt.

L’edició estadunidenca és de molt luxe: tapa dura, cofre i a tot “color” (bitò, a la majoria de les pàgines). A més, com en altres edicions estadunidenques de luxe, recull un bon grapat d’informació valuosa a mode d’apèndix. A veure’m si n’aprenem, editorials espanyoles. Molta edició de col·leccionista, molt posar preus elevats, però us marqueu ben pocs articles sucosos. També conté un capítol extra que no es va recopilar en el volum japonès original. I la retol·lació és magnífica. Com a detall maco, he vist que als crèdits hi apareix la persona que en va revisar el text, cosa que aquí no he sabut veure que ocorri.

Aquest és l'índex dels textos extres de l'edició estadunidenca. Un grandíssim plus.

Malgrat tot, la versió estadunidenca té algunes pegues. La principal d’elles és que els dibuixos que il·lustren el cofre i la coberta no són de l’autor. A més, el títol, amb tanta floritura, resulta difícil de llegir. I bé, em sembla molt fort que a “sake” li hagin posat una nota al peu de pàgina per a definir-lo. Com podeu comprovar, es tracta de petits detalls sense importància si els comparem amb tot el conjunt.

Ho recomano? No. Només per a persones molt interessades en la història del manga en general i la del manga de superherois en particular. La resta, fugiu-ne. Es fa tediós, repetitiu i avorrit. Per si no fos poc, s’hi normalitza el maltractament animal.

Nota global: ???/10 (Ara per ara considero que no tinc prou criteri com per puntuar aquesta obra.)

Daisy – 11/03, Una Mostra de les Col·legiales Japoneses

Títol original: Daisy - 3.11 Joshikouseitachi no Sentaku (デイジー ~3.11女子高生たちの選択~)

Idea original: Teruhiro Kobayashi, Darai Kusanagi i Tomoji Nobuta

Autora del còmic (guió i dibuix): Reiko Momochi

Revista: Dessert

Editorial: Kodansha

Anys: 2012-2013

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Amistat, crítica social, dia a dia, drama

Nombre de volums: 2

Edicions fora del Japó: França (Daisy, Lycéennes à Fukushima), Alemanya (Daisy aus Fukushima, edició integral)

Mentre que a França s’han animat amb diversos mangues sobre el desastre nuclear de Fukushima, aquí ens arriben amb comptagotes. Aquest en concret feia temps que em cridava l’atenció i, finalment, vaig tenir l’oportunitat de fer-me amb ell.

Daisy sembla que és un manga inspirat en la novel·la Pierrot ~Yoake Mae~, però la poca informació de què disposo no em deixa saber si molt o més aviat poquet. Al cap i a la fi, es veu que l’autora del manga es va estar documentant i va entrevistar-se amb bastants dels habitants de Fukushima.

La història té per protagonista la Fumi, una estudiant de batxillerat de la ciutat de Fukushima que al mes següent del gran tsunami se sent desubicada i sense esma per sortir de casa ni de tenir tan sols cura de la seva higiene. Però la vida continua i decideix tirar endavant i tornar a l’institut, on l’esperen les seves amigues.

En general, ha estat molt millor del que m’esperava, ja que s’hi tracten un bon munt de vessants de tot el relacionat amb els supervivents de Fukushima i de llur dia a dia després de tot plegat: la incertesa de les radiacions, els refugiats, les mentides dels polítics, el quedar com empestats per a la resta dels japonesos, l’emigració, etc.

Els personatges potser no són excessivament profunds, però els principals estan dotats d’opinions i gustos propis. La protagonista se’m fa simpàtica i la seva evolució m’agrada prou.

A diferència de molts shōjos, aquest, tot i contenir tant amor romàntic com amistat, fa un incís molt més fort en la segona que no pas en el primer. Aquest és, doncs, un manga sobre amistat. També sobre lluita i sobre vocació.

Tot i que la narració podria ser una mica més fluïda, fa el fet: els esdeveniments narrats s’entenen i la història se segueix bé.

Malgrat que el dibuix no m’acaba de fer gaire el pes, però val a dir que resulta molt expressiu. Així i tot, la portada del segon volum em sembla molt maca. Llàstima que l’edició alemanya en prescindeixi.

Pel que fa a la traducció del títol, l’he adaptat i he posat “japoneses” en comptes de “nostres” perquè crec que altrament podria donar lloc a equívocs.

L’edició francesa, a més dels extres de la japonesa (un còmic al final del primer tom explicant per sobre la labor de documentació de l’autora i un petit text de l’autora al final del segon volum), conté un escrit exclusiu al final de cada número.

Ho recomano? Sí. Potser no és la vuitena meravella, però aquesta obra és tota una reivindicació de les seqüel·les d’aquell desastre nuclear encara són patents i que s’aniran manifestant al llarg dels anys. És un crit en contra de l’oblit. A més, s’hi fa un bell retrat de l’amistat.

Nota global: 7’5/10