Sakura Namiki és un yuri de ple dret

Aquesta entrada és una anàlisi, fa comparacions entre obres i pot contenir ESPÒILERS de diversos mangues, siguin yuris o no.

El passeig de cirerers florits (Sakura Namiki)

Nota relativa a les actualitzacions: Cal tenir present que aquesta entrada ha sigut actualitzada a data de 21 de juliol 2022. Arran de la macroactualització del 10 i l’11 de juliol de 2022 de la llista de yuris vintages de demografia femenina (anunciada el 12 de juliol), he hagut d’actualitzar aquesta entrada i adequar-la a la nova informació. Li agraeixo un cop més al Klonos Heart la seva entregada cerca, sense la qual això no seria possible. L’essència de l’entrada, però, és la mateixa: la defensa d’El passeig de cirerers florits com a yuri, ara encara més reforçada per l’existència constatada d’un yuri anterior (i, per a més inri, del 1938).

I. INTRODUCCIÓ

A nivell occidental, consultis el que consultis, pel que fa al naixement del yuri sempre et trobaràs el mateix: “el manga yuri sorgeix als setanta en forma de tragèdia”, “tots els mangues yuris dels setanta són tràgics” i coses per l’estil.

Es tracta d’un relat simplista i molt fàcil de construir. Però realment és així? No, és l’oficialitat recolzada en un fals mite. Un relat còmode i repetit ad nauseam, sense qüestionar-lo.

Primer de tot, no és una dada gaire coneguda, però com a mínim ja al 1938 hi havia manga yuri: La vida escolar de la Mimii (ーのスクールライフ, Mimii no School Life, Katsuji Matsumoto).

Segon, el yuri més antic més o menys mencionat pel fandom i sobretot per la crítica occidental és El passeig de cirerers florits (さくら並木, Sakura Namiki, Macoto Takahashi, 1957)... però gairebé sempre se’l cataloga com a “proto-yuri”. Però és així? Noooooo! És per mantenir el còmode relat que comentava anteriorment.

 

Com anava dient: a El passeig de cirerers florits, una alumna de primer i una de segon competeixen per l’amor d’una de tercer. La cosa està claríssima, amb descripcions de l’amor que senten per llur companya. Per si no fos poc, tot plegat es troba il·lustrat amb cors. Què més cal? Així i tot, si aquesta obra es menciona en algun moment pel que fa a la història del yuri, a Occident se la cataloga com “proto-yuri”. En el seu lloc, la majoria sol considerar com a primer yuri La Parella de l’Habitació Blanca (白い部屋のふたり, Shiroi Heya no Futari, Ryōko Yamagishi, 1971). Una minoria es decanta per Amor Secret (シークレットラブ, Secret Love, Masako Yashiro, 1970).

Fem una petita comparativa entre totes tres obres per entendre millor aquest fenomen:

	Amor correspost entre la protagonista i el seu interès romàntic	Tragèdia	Petó als llavis
El passeig de cirerers florits (1957)	?	X	X
Amor Secret (1970)	X	✓	X
La Parella de l’Habitació Blanca (1971)	✓	✓	✓

Cal afegir que, respecte de les altres dues històries, Amor Secret és només d’un capítol (compilat en un tankōbon al qual dóna nom, això sí) i que tant l’obra com l’autora són bastant desconegudes.

Em sembla fantàstic que es digui que (a falta d’alguna altra obra anterior) La Parella de l’Habitació Blanca és el primer yuri amb petó als llavis. Però això no dóna dret a requalificar obres anteriors per poder afirmar que La Parella de l’Habitació Blanca és el primer yuri en termes absoluts.

La protagonista d’El passeig de cirerers florits, sospirant pel seu amor.

Per què es baixa de categoria d’aquesta manera El passeig de cirerers florits? La conclusió a la qual he arribat és que així era més fàcil de formular la història del yuri. Sinó, caldria dir que ja abans dels setanta hi havia yuri i que aquest podia ser de caire més aviat comèdic (és també el cas de La vida escolar de la Mimii). Bé, de fet, caldria fer l’enllaç entre literatura S, manga S i yuri, tal com fem al text introductori llista de yuris actualitzada. Ui, massa feina. Ja veus quin rotllo d’entrada m’està quedant per justificar una qüestió megaòbvia. I em fa gràcia perquè sovint es menciona la literatura S de la Nobuko Yoshiya (no tant la de la Tsuneko Nakazato) i que va influir en el yuri i tal, però no es diu com o, si un cas, es fa un salt mortal de triple tirabuixó fins a les novel·les La verge Maria ens esguarda (マリア様がみてる, Maria-sama ga miteru, Oyuki Konno, 1997/8-2012; conegudes a occident sobretot per l’anime que les adapta parcialment; també n’hi ha manga), obviant tot el que hi ha entremig.

 

Tot i que als setanta hi havia bastants yuris de drama extrem i tragèdia, també hi havia alguna comèdia i/o un final feliç, com ara Roses pansides (バラのくさり, Bara no kusari, Chizuko Kiuchi, 1975), L’imperi de Saint Alice (聖アリス帝国, Saint Alice no Teikoku, Suzue Miuchi, 1976-1978) o El torronet de l’Aa (アーちゃんの思い人, Aa-chan no Omoibito, Yukiko Shino, 1978), el qual va guanyar un premi. En fi, la veritat és massa complicada, amb tants matisos. T’has de trencar massa el cap. És més senzill i còmode afirmar que el yuri neix als setanta i que durant aquesta dècada tot és una pura tragèdia cortrencadora.

Això s’ha anat copiant d’unes persones a unes altres sense plantejar-se’n el perquè i a hores d’ara està dit i repetit per gent considerada com a autoritat, a la qual no es pot contradir (i la qual ha contribuït i alimentat tot plegat... i, possiblement, sigui qui ha creat aquest coneixement erroni). Així doncs, heus-nos aquí. Amb una veritat irrefutable fonamentada en sengles fal·làcies ad verecundiam i ad populum. I a sobre, hi ha gent (editorials, crítica i fandom) que té la barra de catalogar com a yuri obres actuals que no passen del subtext. Entre una cosa i una altra, se li aplica un barem extremadament dur a El passeig de cirerers florits.

II. DESMUNTANT ARGUMENTS

En aquest apartat, aniré refutant tota l’argumentació que algú em podria donar sense admetre la realitat (les fal·làcies i la mandra a l’hora de construir un relat més complex que l’hegemònic): 

1) “És que és una anècdota.” “Hi ha un salt molt bèstia dels cinquanta als setanta.”

A veure’m. Primer de tot: això de l’anècdota no és cert. Tal i com he dit abans, hi ha com a mínim La vida escolar de la Mimii, del 1938 (a la resta d’obres que hem trobat anteriors als setanta, el yuri seria en un principi secundari o bé es tractaria d’un subtext més o menys fort). I està per veure que no n’hi hagi més. Simplement, no els coneixem. El manga anterior als setanta és difícil de rastrejar (gran part d’ell només va aparèixer en el seu moment en revista i una gran altra part era es publicava exclusivament per al seu lloguer). I més si tenim en consideració que jo mateixa he “descobert” dos de yuris ja dels setanta i que no consten a cap font d’informació en llengües que el Klonos Heart o jo coneguem (n’hem consultat unes quantes):  L’imperi de Saint Alice i Fanchon Fadette (ファンション・ファデ, Tomoko Naka, 1977-1980). I segur que n’hi ha més. Doncs imagina’t amb els anteriors. A més, cal tenir present que el meu japonès és encara molt incipient (a data de l’actualització; quan vaig fer l’entrada original no sabia japonès) i que, en canvi, alguns dels divulgadors del concepte “proto-yuri” aplicat a El passeig de cirerers florits sí que saben japonès. Em temo que falta molt treball de camp al Japó pel que fa als yuris setanters i anteriors i que, a més, el coneixement que se’n té allà no ha arribat  a Occident d’una manera consolidada per part d’algú amb un altaveu prou potent.

Així i tot, encara que El passeig de cirerers florits fos realment una anècdota, encara que La vida escolar de la Mimii no existís: I QUÈ? Si és yuri, és yuri. Estigui aïllat o no. Per molt que fins als setanta no tornés a haver cap altra obra amb un yuri clar com a pilar de la trama. (Qüestió ben discutible, és clar, això que no hi hagués cap altre yuri fins als setanta. Si ja les obres de mangakes populars en la seva època com el Macoto Takahashi o el Katsuji Matsumoto reben aquest tractament, què no deu passar amb les d’autors no tan coneguts?)

2) “És que no hi ha petó als llavis.”, “És que no surten juntes; són amigues.”

Saps a quin clàssic del yuri passa això, però no es discuteix que sigui yuri? Benvolgut germà... (おにいさまへ…, Onii-sama e..., Riyoko Ikeda, 1974)! Considerat com una de les pedres angulars del yuri, no hi ha cap petó als llavis entre cap de les noies i no hi ha cap relació de parella entre noies. I així i tot, ningú et discuteix que sigui un yuri. Perquè, clar, és setanter, hi ha DRAMA i el va fer la Ikeda. Qui li ho podria negar?

Però és que, és més: mentre que a El passeig de cirerers florits el que sent la noia de tercer per la noia de primer és ambigu (interpretable com a amistat o com a amor romàntic), a Benvolgut germà... no hi ha cap amor correspost entre noies i en tots i cadascun dels casos això es mostra clarament.

Benvolgut germà...

A més, el fet que hi hagi un petó llavis entre dues noies/dones no converteix automàticament l’obra en yuri. Un manga que ho posa de manifest és Kasane (累, Daruma Matsūra, 2013-2018). Aquí, la Kasane va robant petons als llavis a diferents noies, sense que hi hagi cap mena d’atracció per cap de les dues parts.

 

D’altra banda, amb els romanços noia-noi, no hi ha discussió que en siguin encara que no hi hagi petó. Per exemple, ningú posa en dubte que la Sakura Kinomoto i el Xiao Lang Li de Sakura, la caçadora de cartes (カードキャプターさくら, Card Captor Sakura, CLAMP, 1996-2000) acaben junts... i no s’arriben a fer mai cap petó.

3) “És que ni tan sols hi ha declaració.”

De nou, hi ha algun yuri posterior on encara que no hi hagi declaració, se’l considera yuri. Per exemple, El petó de Mart (マルスのキス, Mars no Kiss, Kishi Torajirō, 2006-2007). En aquest manga, l’amor és clarament no correspost, a més. Però és que de nou ens topem amb un destacat autor de yuri. Com negar que El petó de Mart és yuri?

III. DARRERES CONSIDERACIONS

El comentat anteriorment són possibles excuses que pretendrien exigir-li a un yuri del 1957 coses que no se’ls exigeix a yuris posteriors. No té cap mena de sentit. També voldria deixar palès que la fal·làcia ad verecundiam és doble:

1. Pel que fa als divulgadors respectats que expandeixen el coneixement incorrecte.

2. Pel que fa a la concepció que es té dels autors: la Ikeda i el Torajirō tenen un renom en el fandom del yuri. En canvi, al Takahashi se’l percep més aviat com un “il·lustrador de princeses que esperen llur príncep blau”.

Com anava dient: per tal de mantenir el relat fals, s’estableix quelcom que no s’agafa per enlloc i, malgrat tot, tothom accepta com a vàlid, sense anar més enllà.

Tant és així, que s’exclou del cànon com a mínim un yuri setanter que no és tràgic de la mà d’una mangaka famosa (L’imperi de Saint Alice¹; pel que fa a El torronet de l’Aa, l’autora ni de bon tros tan coneguda) i s’hi inclou com a mínim un manga setanter i tràgic, però que no és yuri (Claudine...!², クローディーヌ・・・!, Riyoko Ikeda, 1978). Perquè fa mandreta matisar el relat i perquè la transfòbia al fandom del yuri, fins fa no tant, sortia de franc (i ara no és que surti gaire cara, tampoc). Va ser quan es va anunciar i publicar Claudine...! als Estats Units, i gràcies a la manera de publicitar l’obra per part de l’editorial, que a Occident una part (que no tot) important del fandom del yuri i de gent de fora d’aquest fandom va deixar de considerar aquesta obra com a yuri.

Existeix el yuri setanter que no és tràgic. Una mostra és L’imperi de Saint Alice, l’autora del qual és molt coneguda. I segur que n’hi ha més.

IV. CONCLUSIÓ

Diguin el que diguin, El passeig de cirerers florits té tots els elements necessaris per ser considerat com a yuri.

Darrera actualització: 22 de juliol 2022.

1. I amb aquest manga no es pot posar l’excusa que “ai, és que l’autora és molt desconeguda”, tractant-se de l’aclamada creadora de Les Màscares de Vidre (Glass no Kamen). Si al cànon consta una història curta com El Rèquiem de la Maya (Maya no Sōretsu, Yukari Ichijō, 1972), no veig per què no hi hauria d’haver L’imperi de Saint Alice, de quatre capítols (l’explicació és doble: el primer conté tragèdia i es troba pirata, a diferència del segon).

2. Quelcom similar ocorre amb L’espasa de Paros (Paros no Ken, Kaoru Kurimoto i Yumiko Igarashi), però aquest manga és ja dels vuitanta i no és tan tràgic (sí que conté molta violència i drama, però). També una mica amb El meu estimat Romeu és una noia (いとしの君ロミオは女/いとしのきみロミオは女, Itoshi no kimi Romeo wa onna, Suzue Miuchi, 1973), però aquest manga no és tan conegut i tampoc és tan tràgic, tampoc (sí que conté drama ja cap al final). M’imagino que perquè és una història curta, no es troba per scans i ni tan sols apareix com a portada de cap dels toms on es va publicar ni dóna títol a cap compilació d’històries curtes de l’autora, a diferència d’El Rèquiem de la Maya.