La Llei d'Ueki Plus

Títol original: Ueki no Hōsoku Plus (うえきの法則 Plus)

Autor: Tsubasa Fukuchi

Revista: Shūkan Shōnen Sunday

Editorial: Shogakukan

Anys: 2005-2007

Demografia japonesa: Shōnen

Gèneres: Absurd, amistat, competitivitat, fantasia, drama, humor

Nombre de volums: 5

Edicions fora del Japó: Indonèsia (The Law of Ueki Plus)

Relació amb altres mangues: La Llei d’Ueki (història original)

Degut a un motiu prou curiós, aquesta setmana porto amb una nostàlgia demolidora envers l’anime de La Llei d’Ueki (Ueki no Hōsoku, traduït erròniament aquí com La Llei de Ueki). És l’últim que vaig seguir de manera activa amb doblatge en català i un dels darrers de la bona època de l’anime per la televisió de Catalunya. A més, després d’aquest pocs han sigut els que han vist traduïdes les seves cançons. Imagino que serà cosa dels japonesos. Sinó, no m’explico que en les reposicions de Sailor Moon els openings i endings s’escoltin en japonès.

Com anava dient, aquest anime és una adaptació molt fidel del manga original i la traducció al català és prou encertada, tret d’un parell de cosetes. El cas és que en el seu moment em va enganxar bastant... i clar, si hi havia una seqüela del manga, jo havia de llegir-la. Error.

La història arrenca dos anys després del final de La Llei d’Ueki. Una nova amenaça es presenta i en Kosuke està a punt per a afrontar-la. Nous poders, nous companys, nous enemics. Bàsicament, palla a la sèrie original. No aporta res. És una continuació forçada. I no avança! I mira que tenia una carta (dues, de fet) que feia molt senzill que la història es pogués palpar realment com una continuació. I jo, ingènua de mi, vaig guardar l’esperança fins a l’última maleïda pàgina. Per a fer això, millor que l’autor s’hagués decantat per una nova obra. L’únic en comú d’aquesta sèrie amb l’original es pot dir que és el protagonista.

Imatge gens representativa d’aquest manga. La poso en senyal de protesta, per tot el que podria haver sigut i no va ser.

Per si mateixa, però, és entretinguda i està bé. El punt fort: els poders i la imaginació de com utilitzar-los. Aquí l’autor s’hi llueix un cop més. Els combats són trepidants i, a més, es nota una millora del dibuix respecte a l’obra original. Malgrat tot, els personatges resulten bastant tòpics. Una mica com en el manga de què n’és seqüela, però amb un pèl menys de carisma, trobo.

Arribats a un punt, em vaig plantejar si el títol no havia de ser realment La Llei de l’Ueki, tenint en compte que en Kosuke Ueki no és algú famós. Tot i així, cal tenir en compte que aquí es parodia el nom de diverses teories que van des de la llei de Murphy fins a la llei de Boyle i Mariotte. Així doncs, veiem que ha d’anar sense article. Ara, la “d” apostrofada no me la treu ningú (de fet, en la traducció oficial en francès és La Loi d’Ueki). El “Plus” el deixo tal qual per motius estètics. La Llei d’Ueki Més em sona horrible. El contrast idiomàtic resulta necessari per a camuflar aquest desastre gramatical.

Ho recomano? Sí. Ara, has de saber què en pots esperar: no vagis buscant la seqüela de La Llei d’Ueki perquè no la trobaràs. Com a manga independent d’aventures i combats està molt bé. I ho diu una persona que no és gaire aficionada als shōnens de bufes.

Nota global: 3/10 (com a seqüel·la de La Llei d’Ueki) i 7/10 (com a manga independent)

El meu amor pel Hideji Oda

Darrera actualització: 10 de juliol de 2017

Vaig descobrir aquest autor perquè, en un determinat moment, em va donar per la dèria de comprar-me tots els saldos en mangues de la Continuarà que fossin primers volums o toms únics. Entre tants d’altres, hi havia El Solar dels Somnis (Yume no Akichi, titulat aquí El Solar los Sueños). Em va encantar. Però clar. Resulta que és la seqüela d’un manga que no estava publicat per aquí. I així és com va començar una època en què vaig estar obsessionada amb aquest autor. Fins i tot li vaig enviar un correu electrònic (en té l’adreça disponible a la seva web) i me’l va contestar! 

El que més m’agrada de les seves obres és com s’hi mostra la misèria humana, així com tot un seguit de temes controvertits. A la vegada, procura no jutjar els seus personatges, sinó deixar aquesta feina als lectors. Tot plegat, amb un punt fantàstic o, com a mínim, sobrenatural. A més, el seu dibuix aconsegueix transmetre’m un munt d’emocions. Els seus traços poden no semblar atractius a primer cop d’ull, però cal reconèixer-li que s’ho treballa una barbaritat i que té un estil propi, fàcilment recognoscible.

 
El Hideji Oda és un autor de manga que no té com a principal aquesta professió. No, no. Ell és* massatgista i a això dedica la major part de la seva jornada laboral. I així és com la seva primera obra serialitzada (Dispersió, Kakusan), de només dos volums, va tardar set anys en finalitzar. Malgrat això, ell es considera a si mateix mangaka. O així ho entenc jo degut al títol d’un còmic més o menys autobiogràfic seu: La Vida d'un Mangaka de l'Era Heisei: Bon dia, Hideji! (Heisei Mangaka Jitsuzai Monogatari: Ohayō  Hideji-kun!).

La seva producció és més aviat minsa i tots els seus mangues són molt curts: d’un màxim de tres volums si considerem obres originals i seqüeles com una sola sèrie. Sinó, de dos volums.

L’obra més famosa d’aquest autor és, probablement, també la més comercial: El Bosc de la Miyori (Miyori no Mori) i seqüeles, de la qual se’n va fer una pel·lícula de dibuixos animats. La vaig deixar de veure als pocs minuts perquè censura la història original.

A més, és una persona compromesa amb el medi ambient. Ho demostra no només amb el seu manga El Bosc de la Miyori i les corresponents seqüeles, sinó amb altres actes: ha participat en aquest projecte, tant amb dibuixos com amb ponències. No sé fins a quin punt aquesta feina ha sigut remunerada i en què consisteix exactament (és el que té no saber japonès), però si més no puc intuir que l’ecologia es troba entre els seus principis.

D'esquerra a dreta: Dispersió, El Bosc de la Miyori i El Món d’en Coo.

Per acabar, he de dir que em sap molt de greu que aquest autor no hagi encaixat al món occidental. A Espanya l’únic manga seu editat és pràcticament com si mai s’hagués publicat. Fa ja 5 anys que el vaig comprar de saldo i encara hi ha un bon reguitzell d’exemplars fent voltes entre les ofertes. Em sap greu no haver-lo comprat abans, però és que ni sabia que existia i bé, per l’edat que jo tenia l’any que es va publicar, no anava dirigit a mi, ans al contrari. Pel que tinc entès, tampoc a França ni a Itàlia va quatllar. I als Estats Units, tenint en compte que El Solar dels Somnis n’és l’única obra publicada, dubto que hi tingués una gran acollida.

Obres que n’he llegit:

- Bosc de la Miyori, El (Miyori no Mori) i Estacions del Bosc de la Miyori, Les (Miyori no Mori no Shiki).

- Caixa, La (Hako - Box), història curta inclosa a la revista Comic Hoshi Shinichi 1.

- Dispersió (Kakusan).

- Món d’en Coo, El (Coo no Sekai) i El Solar dels Somnis (Yume no Akichi).

- Succés Nocturn, El (Yoru no Jiken – Night of Incident), història curta inclosa a la revista Comic Hoshi Shinichi #1.

Obres no n’he llegit:

- Mō, el Mamut Falder** (Tenori Mammoth no Mō-chan)

- Seqüela de Les Estacions del Bosc de la Miyori (Zoku · Miyori no Mori no Shiki)

- Història Verídica d'un Mangaka de l'Era Heisei: Bon dia, Hideji!, La (Heisei Mangaka Jitsuzai Monogatari: Ohayō  Hideji-kun!)

- Els seus dōjinshis i alguna altra història curta.

*O era; la informació en idiomes occidentals d’aquest autor és molt fragmentària. El que puc dir és que a la data de la publicació d’aquesta entrada, fa anys que no elabora cap manga (pel que fa a mangues d’un o més volums, si més no).

** “Tenori” no acabo de saber què vol dir. Segons diversos traductors d’internet, a l’anglès, vindria a fer referència a una criatura que “seu” o que es pot dur a les mans. Tenint en compte això i la portada, queda clar que l’autor es refereix a un mamut petit i domèstic. Així doncs, he trobat que “falder”, aplicat per als gossos de companyia petits, era una paraula escaient.

Aigua Celestial

 

No he pogut trobar la imatge amb més qualitat...

Títol original: Tensui (天水)

Autor: Kazuichi Hanawa

Revista: Afternoon

Editorial: Kōdansha

Anys: 1992-1994

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Amistat, fantasia, drama.

Nombre de volums: 2 (hi ha una altra edició del 2003 de també dos volums i una del 2009 d’un de sol)

Edicions fora del Japó: França (Tensui, l’Eau Céleste).

Vaig posar-me amb Aigua Celestial bàsicament per dos motius: l’autor i que la vaig trobar completa. El Kazuichi Hanawa ha elaborat diversos mangues de sang i fetge i és una de les més fortes influències del Suehiro Maruo. A Occident és sobretot conegut, però, pel seu còmic autobiogràfic Empresonat (Keimusho no Naka, traduït al castellà com En la Prisión). Malgrat que vaig provar de llegir-lo fa uns anys, se’m va fer molt avorrit i no el vaig acabar. A estones més que una història semblava un manual! Excessivament didàctic per al meu gust. I mira que m’agrada aprendre llegint manga, però entre poc i massa.

Així doncs, vaig decidir donar-li una segona oportunitat amb Aigua Celestial degut a la relativa fama del Hanawa dins del món del manga. L’argument no té gaire cap ni peus: una nena que viu tota sola es fa amiga d’un kappa i a partir d’aleshores aniran sobrevivint a un seguit de calamitats plegats. El guió en si no sap per on tirar i és més o menys episòdic fins que a l’autor se li encén la llumeta i decideix incloure-li un element que denota encara més la manca de planificació. Fica drama amb calçador, vaja.

Mira que es nota al llarg de les pàgines que el Hanawa té imaginació i recursos... De fet, trobo que les diverses idees versades en aquest manga estan la mar de desaprofitades! Tot i que podria haver-li sortit una cosa més o menys bona, no passa de quelcom bastant mediocre. Una llàstima. Resulta mitjanament entretingut, això sí.

La narració és correcta, així com el dibuix, encara que aquest darrer a vegades presenta expressions exagerades. Es podria afirmar que els personatges sobreactuen.

Queda palès que les obres d’aquest autor no estan fetes per a mi, perquè dubto molt que em sedueixi amb la seva vessant més sàdica. (No hi ha cap manga purament de sang i fetge que es trobi entre els meus preferits i n’hi ha ben pocs que consideri bons.)

L’edició francesa (del 2005) pren com a base la japonesa del 2003. El concepte “kappa” es tradueix com “lutin”, que vindria a ser “follet”. Imagino que si es traduís a dia d’avui es mantindria el terme “kappa”. Com a extres, al final de cadascun dels volums hi ha un text explicatiu (en el primer tot un seguit de lloances prescindibles i en el segon, bastant més informatiu), una galeria d’imatges i una biografia del Hanawa (igual en ambdós casos, de les típiques de Casterman).

Ho recomano? No. Si no tens res més per a llegir, doncs pot fer-te matar unes hores. Potser el recomanaria als aficionats als yōkais, perquè n’hi surten molts, però és que la història en si resulta anodina i incoherent. 

Nota global: 4/10

I per tota la pesca

Títol original: Kakukaku Shikajika (かくかくしかじか)

Autor: Akiko Higashimura

Revista: Cocohana

Editorial: Shueisha

Anys: 2011-2015

Demografia japonesa: Josei

Gèneres: Autobiografia, dia a dia, competitivitat, humor, drama

Nombre de volums: 5

Edicions fora del Japó: Taiwan (???; sé que s’edita allà perquè m’ho ha dit una font fiable, però ni idea de amb quin nom ha sortit allà) Actualitzacions posteriors: Itàlia (Disegna!), França (Trait pour trait, dessine et tais-toi), Estats Units (Blank Canvas: My so-called artist journey).

Premis: Manga Taishō el 2015 Actualització a 27 de novembre: Gran Premi de la Japan Media Arts Festival el 2015

I per tota la pesca és l’obra que enguany ha sigut guardonada amb el premi Taishō de manga. Ja poc abans de guanyar-lo, però, m’havia cridat l’atenció. En tractar-se  d’un manga curtet i autobiogràfic de l’autora de La Princesa de les Meduses (Kurage Hime), el primer volum de la qual em va agradar força, tard o d’hora l’havia de llegir.

Aquesta història, a més d’explicar-nos com l’autora va complir el seu somni d’esdevenir mangaka, es tracta de tota una oda al seu mentor. Dic “mentor” i no “docent” o “professor” de manera expressa: el senyor Hidaka va suposar, per a ella, molt més que això. Va recolzar-la en els moments difícils i la va impulsar en el camí de la disciplina. Es preocupava tant del seu benestar físic i emocional, com del professional. Es podria dir que la va mig apadrinar.

És aquest un relat d’allò més íntim, on se’ns mostra l’autocomplaença i el narcisisme característics de la joventut i la inexperiència. Trobo que l’autora hi fa gala d’una gran valentia en explicar totes aquestes misèries, que la majoria de gent es guarda (de manera completament legítima). També és probable que hi hagi moltes coses que no explica, però així i tot em sembla prou destacable. A més, l’obra està feta amb molt sentiment i això el lectorat ho palpa: la nostàlgia, la melancolia i els remordiments es fan patents al llarg de les pàgines.

Pel que fa a la narració, aquesta és excel·lent: resulta absolutament propera i conté anades i vingudes del present al passat sense que el lector es perdi en cap moment.

El dibuix m’ha agradat. Jo el catalogaria de “dibuix de josei que entra pels ulls”. És detallat i molt expressiu. De tant en tant, se’n varia una mica el traç i s’hi parodien, sobretot, diversos estils dins del ventall del shōjo antic. Heus aquí un exemple:

Hi ha diferents dades que es poden extreure d’I per tota la pesca. Aquí en destaco les que m’han cridat més l’atenció:

• Sobretot al principi de l’obra, però no només, el relat ens ensenya fins a quin punt el sistema japonès d’educació filtra, filtra i torna a filtrar. I aprofita per a fer-li una lleu crítica i de com hi ha algunes maneres de saltar-se aquest filtratge.

• Sembla que a les facultats de Belles Arts del Japó només posin dones nues. Mai homes. Per què només dones despullades? Ja n’hi ha prou d’això que la paraula “musa” i tot el que s’hi relacioni sigui només femenina! Les dones podem crear i els homes poden ser una font d’inspiració, també! De fet, el còmic que ens ocupa és una prova d’ambdues afirmacions.

• Als noranta el manga encara no era del tot ben vist al Japó. Estem parlant de l’època daurada pel que fa al nivell de producció d’aquest mitjà a un país on és omnipresent. A l’estat del món on més còmic es crea amb diferència. Els que desitjem que per aquí el còmic en general i el manga en particular gaudeixin d’una millor acollida, amb aquesta informació en ment, ho tenim bastant cru.

L’única pega que li he vist a aquesta obra és que s’hi cita un/a tal “González” espanyol/a dedicat/da a l’escultura, sense ni el nom ni l’altre cognom ni més dades. Així no hi ha manera humana de saber a qui fa referència. I menys quan es fica al sac d’escultors tant el Joan Miró (d’aquest sí que se’n diu el nom) com el Gaudí. Que no ho dic que no ho fossin, però llur camp més destacat no és aquest i no se’ls coneix per això, sinó per la pintura en el primer cas i per l’arquitectura en el segon.

El recomano? Completament! En especial als adolescents que encara no hagin decidit llur camí professional, però també a qualsevol que vulgui llegir una història emotiva, errors de joventut inclosos.

Nota global: 9’2/10