Dones a mig fer

Títol original: Hanjuku Joshi (半熟女子)

Autora: Akiko Morishima

Revista: Yuri Hime

Editorial: Ichijinsha

Anys: 2008-2009

Demografia japonesa: Yuri

Gèneres: Comèdia romàntica, pornografia

Nombre de volums: 2

Edicions fora del Japó: França (Hanjuku Joshi), Estats Units (???, publicat per JManga; actualment inconsumible), Alemanya (Highschool Girls)

Mangues relacionats: Fujoshi a mig fer (Hanjuku Fujoshi, 半熟腐女子, història curta de 12 pàgines)

Feia la tira que tenia pendent aquest manga de la destacada autora de yuri Akiko Morishima. Tal autora es féu especialment coneguda en elaborar els dissenys per a l’anime de Yuri Kuma Arashi (així com de fer-ne el còmic).

L’obra tracta sobre dues parelles: la de les companyes de classe Ginko Chitose i Lulu Yae i la d’una alumna i una professora (parella que hauria preferit que la Morishima s’estalviés).

Tot i que l’obra té alguns elements problemàtics, en general està prou bé. I més, tenint en compte que hi ha molt de sexe i de com els autors solen espifiar-la molt en aquest punt. Fins i tot, es desmenteix cert mite del sexe entre dones cis... però també es dóna molta més importància a la penetració vaginal (amb dits) que al clítoris, el gran desaparegut d’aquest manga.

Dones a mig fer tracta bastant la identitat lèsbica i els problemes de les noies cis amb els seus cossos, però ho fa de manera bastant barroera i forçada, tota l’estona virant cap al fanservice. Té, a més, encara un parell de problemes extres: el primer és el seu cissexisme. El segon, que es dóna a entendre que si ets una dona a qui li agraden les dones, només et poden agradar les dones.

La narració resulta perfectament fluïda i tot es segueix la mar de bé. Fins i tot, els flaixbacs.

El dibuix és bufó i les dues noies de la parella principal recorden molt a la Ginko i la Lulu de Yuri Kuma Arashi. Les escenes de sexe són bastant explícites, però a la vegada no es cau en la vulgaritat pròpia dels hentais. La pega: no es fa servir cap mena de protecció, com si no existissin les MTS.

L’edició francesa coincideix amb l’estàndard: paper lleugerament grisenc, sobrecobertes i grandària de tankōbon. Però al principi, a més, té dues pàgines a color: una il·lustració i una pàgina d’un sol color (rosa al primer volum, taronja al segon) amb l’índex i un dibuixet.

Ho recomano? No excessivament. Com a yuri està bé, però no és ni de lluny perfecte. Toca cosetes de la identitat cislèsbica que estan bastant ben tractades, però a la vegada diversos elements problemàtics. D’altra banda, si la teva OTP de Yuri Kuma Arashi és Ginko x Lulu, te’l pots prendre com un dōjinshi de la parella.

Nota global: 5’5/10

Trastorns

Títol original: Sakuran (さくらん)

Autora: Moyoco Anno

Revista: Evening

Editorial: Kodansha

Anys: 2001-2003

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Crítica social, drama, romanç, pornografia, ficció històrica

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: França (Sakuran), Estats Units (Sakuran).

Amb com em va agradar Una Indumentària Anomenada Greix, tard o d’hora havia de llegir Trastorns, un altre volum únic de la mà de la Moyoco Anno.

L’obra que ens ocupa tracta de la vida de la Kiyoha, una oiran, que no una geisha. Què les fa diferents? Doncs que les oirans eren oficialment prostitutes de luxe i les geishes, en un principi, eren dames de companyia no sexual. De resultes d’aquest tret diferencial, la moda que seguien, encara que amb el nostre punt de vista occidental ens costi de copsar, és radicalment diferent: mentre que les oirans duien roba llampant i uns pentinats molt elaborats, les geishes optaven per una vestimenta més sòbria i uns pentinats més discrets. Un detall curiós: les oirans tenien el llaç de l’obi al davant perquè descordar-se (o descordar-los) el quimono fos més senzill i ràpid.

Aquest manga, doncs, ens mostra els secrets d’un bordell luxós i la difícil vida que hi portaven les dones que hi eren forçades a treballar. Venudes o recollides de molt joves, no tenien permès el contacte amb el món exterior... tret que algú les comprés per un substanciós preu, que incloïa la manutenció durant tots els anys d’aprenentatge. Una de les coses que més m’ha sobtat és que malgrat totes les restriccions es consentís que les oirans tinguessin un o diversos xicots i que mantinguessin amb ells relacions sexuals sense cap mena de pagament de per mig.

Pel que fa als personatges, la protagonista es menja la resta del repartiment amb patates. El seu fort caràcter li durà moltes frustracions i maldecaps, però per molt que la trepitgin ella no està disposada a canviar per res del món.

Kiyoha, l’oiran rebel.

La narració, amb tants salts en el temps, m’ha resultat una mica caòtica. El fet que la història no tingui un camí clar tampoc hi ajuda.

El dibuix ostenta tota la personalitat a què em té acostumada la  Moyoco Anno. Em sembla molt expressiu i modern i a la vegada poc comercial. A més, ningú li pot distutir que està molt treballat i ple de detalls.

L’edició francesa fa molta patxoca. El format és A5, manté totes les pàgines a color publicades originalment en revista, el fons de la sobrecoberta està imprès amb tinta metal·litzada i els tres talls són fúcsies. El preu cou una mica, això sí. Em molesta que no s’hagin molestat de treure el títol en japonès. En fi, l’edició estadunidenca és igual en aquest sentit, però pitjor, ja que s’hi trepitja el dibuix.

Ho recomano? Només si tens un interès en especial en aquest tema. És un manga que està prou bé, però en el qual costa de submergir-s’hi... i sense incentiu pot resultar complicat. Si vols una altra opinió, pots fer-li un cop d’ull a la recensió de la Kuroi.

Nota global: 7’2/10

La Secta de Noies

Títol original: Shōjo Sect (少女 Sect)

Autor: Ken Kurogane

Revista: Comic Mega Store*

Editorial: Core Magazine (sí, malgrat el nom, és una editorial)

Anys: 2003-2005

Demografia japonesa: Hentai

Gèneres: pornografia, institut, romanç

Nombre de volums: 2

Edicions fora del Japó: França (Shoujo Sect) i Itàlia (Shojo Sect).

Relació amb altres mangues: El Mostrador de l’Isuzu (Isuzu no Counter; segons Baka-Uptades, història paral·lela)

Maleeixo el dia en què vaig decidir comprar-me aquest manga sense informar-me’n més. Hi ha cert lloc d’internet que sol posar tot el que tingui contingut yuri com a bo. I La Secta de Noies no n’és una excepció. Que si yuri amb una certa història i sexe maco i tal. Bleh.

La Secta de Noies és el resultat de quan al porno se li intenta afegir història amb calçador: les escenes de sexe perden temps i la història no és tal. Un nyap, vaja. Per si no fos poc, coincideix amb la definició de pornografia lèsbica més clàssica: dirigida a un públic masculí de conducta heterosexual i que massa idea no té de què fan dues dones al llit. No és d’estranyar, d’altra banda: es va publicar en una revista hentai i va ser dibuixat per un home.

No hi ha gaire més a comentar: la història és buida i el dibuix està bastant descuidat. A més, per què hi ha tants personatges si a l’autor li costa coordinar-los i dotar-los de personalitat? No seria millor tenir-ne menys i estalviar-se aquest caos infructuós?

Les escenes de sexe... algunes són passables, unes altres no tant, però quan veus consoladors i tisores de per mig et mentalitzes que això tan sols representa una realitat alternativa on, a més, a totes les noies d’un institut femení els atrauen les dones. Em sona que també hi havia urpes, però no ho puc afirmar rotundament.

A més, l’editorial francesa va catalogar aquest manga de yuri. Penós. En sentit ampli podria considerar-se’n, però en sentit estricte, no. És un hentai i la seva lectura ho demostra sobradament.

Doncs això. Tampoc em puc estendre gaire més perquè sortosament me’n vaig desfer fa anys i no el puc consultar.

Ho recomano? En general, no. El sexe podria ser millor i la resta poc pot empitjorar. Si ets un home a qui li agrada el rotllo lèsbic de les porno, potser t’agradi, però no oblidis que això no representa la realitat.

Nota global: 1’5/10

*De publicació aturada el 2013 per contravenir l’article 175 del Codi Penal Japonès sobre censura erotico-pornogràfica. No sé en quina situació actual es troba.

Ballem fins Demà Passat

Títol original: Asatte Dance (あさって Dance)

Autor: Naoki Yamamoto

Revistes: Big Comic Spirits

Editorial: Shogakukan

Anys: 1989-1990

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Comèdia romàntica, misteri, pornografia, absurd, humor

Nombre de volums: 7 (7 en una reedició amb portades diferents, 5 en edició bunko)

Edicions fora del Japó: Estats Units (Dance till Tomorrow, emmirallada i amb les portades lleugerament retocades) i França (Asatte Dance, una edició de set volums que no respecta l’edició original i una reedició que respecta les portades dels volums de la reedició japonesa de set volums, però n’amplia la imatge i en millora el disseny).

Un cop més, em vaig posar amb aquesta sèrie simplement per provar, sense conèixer-la de res. Bé, és cert que n’havia vist imatges a dos llibres sobre manga, però no hi vaig caure fins que em vaig topar amb les vinyetes en qüestió. Sembla ser que encara que no és un dels mangues que figura entre els més recordats dels recordats sí que té el seu raconet dins de la història del manga i que va arribar a ser estimat per un públic prou gran. Això ho dedueixo perquè, a més de ser mínimament coneguda a l’estranger, ha tingut dues pel·lícules d’imatge real, dues oves i com a mínim tres edicions diferents al Japó (i dues a França!).

La història arrenca amb en Suekichi, un universitari amb una forta vocació pel món del teatre i que, en canvi, no veu que hi hagi gaires motius per a acabar la carrera. Això fins al dia que s’assabenta que un parent llunyà li ha deixat una substanciosa herència lligada a la condició que finalitzi la carrera, comenci a treballar i es casi. En Suekichi, evidentment, vol els diners: el teatre és deficitari i amb ells podria invertir-hi i fer que la companyia a la qual pertany es fes un lloc en el mercat. D’altra banda, la paranoia de què un grup de voltors es reuneixi al seu entorn no el deixarà en pau. Especialment, pel que fa a una noia, l’Aya, al costat de la qual es lleva el dia següent de l’enterrament del testador.

Mite'l, que atrafegat.

Es tracta d’un manga una mica peculiar. Els dos personatges principals m’han cansat, però la resta conforma un repertori prou interessant. Alguns d’ells representen una burla de la realitat i uns altres se senten més propers. Però en general són tots molt volubles.

Hi ha moments que degut a la seva cruesa (entenent-la com la del dia a dia, en què la gent et falla) semblen benbé trets de la vida d’algú. D’altres, són més aviat difícils de creure i no encaixen amb la conducta humana. També hi ha una bona colla d’escenes humorístiques i, com és propi de la gran majoria de comèdies romàntiques, té un bon grapat d’estira i arronses emocionals. 

D’altra banda, al llarg de la història se succeeixen un munt d’esdeveniments que agafen per sorpresa al lector, tant per a bé com per a mal. Això fa que el recorregut de l’obra sigui difícilment deduïble i fins i tot fa una volta de campana a alguna tòpics, però a la vegada li resta coherència interna en diverses ocasions. L’autor no va saber equilibrar la balança, amb tant canvi de sentit inesperat.

Pel que fa a la narració, aquesta resulta totalment fluïda i l’autor demostra que té prou talent com per a desenvolupar dues, tres i, fins i tot, quatre escenes diferents alhora sense que el lector es perdi.

El final deixa uns quants caps per a lligar i genera una sensació que l’obra no és tan rodona com ho hauria pogut ser.

El gran punt dèbil de Ballem fins Demà Passat és el masclisme que destil·la en diverses ocasions. Per contra, el seu punt fort és el sexe. Les escenes sexuals són provocatives a la vegada que realistes. Tan de bo hi haguessin hentais fàcils de trobar amb les proporcions que aplica aquest autor, sense atributs exagerats. Alguna vegada potser es passa amb la grandària dels caps, això sí. I hauria agraït més homes nus, però tenint en compte que la revista on es va publicar el manga anava dirigida a un públic masculí heterosexual imagino que ja demano massa...

SSSSSSEXE!

El dibuix té bastant personalitat. Es nota propi dels vuitanta/noranta, els fons estan molt detallats i els personatges es poden distingir sense cap impediment.

En dir el propi autor que li agrada Maison Ikkokku i mencionar-lo per la boca d’un personatge com a mínim una vegada, veig influències de l’obra de la Rumiko Takahashi en aquesta. La gran diferència? Doncs que Ballem fins Demà Passat no m’ha fet badallar (tant) i que no es talla amb el sexe. A més, s’enfonsa bastant més en la misèria humana.

En Naoki Yamamoto, és també autor d’un manga anomenat Blue (i dic “un” perquè n’hi ha com a mínim dos més, un dels quals publicats per aquí), que bàsicament tracta sobre sexe ocasional i llibertinatge. A més, pel que tinc entès va debutar com autor de hentai amb els pseudònims “Tō Moriyama” i “Mori Tōyama”.

La recomano? No ho sabria dir. És una obra molt inconstant, amb molts altibaixos i sorpreses en el guió que descolocaran a més d’un, tant en el bon com en el mal sentit de la paraula. La narració és molt bona i les escenes de sexe solen estar prou bé. Per contra, les sortides masclistes li fan baixar punts. I a més, li sobren la meitat dels volums.

Nota global: 6’5

La Tècnica de les Mans de Merda

Abans de res, he d’agrair enormement la valuosíssima informació de la Viquipèdia en anglès. Sense ella, aquesta entrada no podria haver sigut el mateix. Ni de lluny!

Títol original: Kuso Miso Technique (ガラスの仮面)

Autor: Junichi Yamakawa

Revista: Barazoku

Editorial: Daini Shobō

Any: 1987

Demografia japonesa: Bara

Gèneres: Pornografia

Nombre de volums: Ocupa menys d’un tom. Història curta de 16 pàgines
Edicions fora del Japó: Cap, que jo sàpiga

Normalment, quan una obra és coneguda dins del seu camp és perquè els seus consumidors n’han fet molt ressò. La Tècnica de les Mans de Merda és l’excepció que confirma la regla. Es tracta de, probablement, el bara més famós. Per si no fos poc, quan es va publicar va passar pràcticament desapercebuda i no va ser més de deu anys després de la seva publicació original que va adquirir la seva “popularitat”.

Imatge independent del manga. No sé d'on surt, exactament.

Com pot ser? Internet. La dècada passada es va popularitzar l’ús de tan útil i temible eina i amb això van néixer tant el fenomen de les descàrregues del material protegit per copyright com el dels memes. El cas és que el 2002 la història curta es va penjar a l’Ayashii World, una comunitat cibernètica bastant passada de rosca, per a dir-ho suaument i breu. Això li va fer guanyar una certa rellevància, però no va ser fins al març del 2003, amb la pujada de les pàgines al Futaba Channel (àlies “2-chan”), que va experimentar el seu boom. D’aleshores ençà, un parell d’expressions de l’obra van entrar dins l’argot internàutic i vora el 2007 eren prou conegudes dins del Japó. Aquestes expressions, molt relacionades arrel de tot plegat amb l’homosexualitat masculina, són “Yaranai ka?” (“Què, ho fem?”) o “Uho! Ii otoko!” (“Renoi! Quin home més ben plantat!”). De fet, aquest manga és més conegut pel nom de Yaranaika que no pas per l’autèntic. Jo mateixa, abans de buscar-lo i informar-me’n, creia que es deia així.

Per què aquesta popularitat, de totes maneres? Doncs per l’absurd de les situacions i per l’exagerat de les expressions dels protagonistes. A més de les dues frases citades, hi ha també un parell de vinyetes que són especialment conegudes (una d’elles just abans del mític “Yaranai ka?” i l’altra, una on els dos surten amb cares orgàsmiques). Tot plegat ha generat la creació de paròdies múltiples, a més de cosplays i crossplays, fotomuntatges, memes i merxandatege divers. Una autèntica febre. De totes maneres, no crec pas que als fans acèrrims del bara els faci gaire gràcia que l’obra més famosa de llarg dins d’aquesta demografia ho sigui per la seva manca de qualitat i totes les burles i bromes que se n’hagin pogut fer.

La famosissíma cara amb la qual s'han fet muntatges fotogràfics fins a la sacietat.

La història és inexistent. Bàsicament tracta com un universitari verge i un home experimentat mantenen relacions sexuals a uns lavabos públics, escatologia inclosa. Més enllà de l’humor viral que es pot trobar si es grata una mica per la xarxa, si alguna cosa bona té aquest còmic és que la relació entre els dos homes és plenament consensual. És trist de remarcar, però les violacions són una constant massa elevada en el còmic pornogràfic japonès (així com els intents de violació en el manga picant) com per a passar aquest detall per alt.

El mecànic atrevit i l'universitari tímit.

Resulta prou curiós com, malgrat la reputació de La Tècnica de les Mans de Merda, no es tingui gaire més informació en anglès (i ja no parlem d’altres llengües occidentals) de l’autor ni de les seves obres. No serà pas per manca de creacions: a la Viquipèdia en japonès se’n recullen obres des del 1982 fins al 2009.

Arrel de la lectura i la cerca d’informació relacionada amb aquest manga, m’he començat a plantejar com de desconegut és encara el bara al món occidental. Crec que és bastant probable que algun dia li dediqui una entrada al blog. Abans, però, encara he de parlar-hi de moltes altres coses.

Paròdia amb l'estil del Hirohiko Araki. No he pogut determinar si és d'ell o d'un fan fent-ne un pastixt.

Pel que fa a la meva traducció del títol, he de reconèixer que s’allunya lleugerament del significat original. De manera literal, vindria a ser alguna cosa així com “La Tècnica de la Sopa de Merda”. La cosa és que vaig veure que l’expressió “Kuso Miso” (“Sopa de Merda”) en japonès significa trobar-se en un estat en què hom ja no sap diferenciar entre la pastosa sopa de miso i la merda tova. Així doncs, de bones a primeres vaig canviar el terme “sopa” per “crema” per a mantenir el matís de la pastositat. Acte seguit, em vaig plantejar de conservar el joc de paraules i el més relacionat que se’m va acudir va ser l’expressió “mans de merda”. Crec que el meu títol manté prou l’essència de l'original encara que vulgui dir quelcom diferent.

La recomano? No. No val gran cosa com a història. Com a producte pornogràfic no ho sé: ni sóc noi ni em va l’escatologia, però en tot cas deu haver-hi coses molt més explícites, si més no a l’actualitat. Considero que el seu únic valor radica en l’anècdota del seu inesperat fenomen.

Nota global: 2/10