Estima'm, Cavaller

Títol original: Ai Shite Knight (愛してナイト)

Autora: Kaoru Tada

Revista: Bessatsu Margaret

Editorial: Shueisha

Anys: 1982-1984

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Comèrdia romàntica, drama, competitivitat

Nombre de volums: 7 (reedició de 7 toms i bunkō de 3 toms)

Edicions fora del Japó: França (Ai Shite Knight – Aï Shité Knight – Lucile, Amour et Rock’N’Roll, 4 volums de luxe), Itàlia (dues edicions: Love Me Knight – Kiss Me Licia [probablement emmirallada i sense sobrecobertes] i Ai Shite Knight – Love Me Knight – Kiss me Licia [sense emmirallar i amb sobrecobertes])

Ja era hora de posar-me amb la mítica Kaoru Tada, una destacada en el manga dels vuitanta i dels noranta. I ho he fet amb els primers volums en italià de les seves dues obres més famoses: Petó de Broma (Itazura na Kiss) i Estima’m, Cavaller. D’entre aquestes, vaig escollir continuar la segona pels següents motius:

1) Longitud (7 volums en front de 12 i a sobre aquests 12 són més cars per ser més gruixuts).

2) Compleció. Petó de Broma no està acabada degut a la mort prematura de l’autora. L’anime sí que té final (en teoria, el pensat per la mangaka).

3) Mentre que Petó de Broma està protagonitzada per estudiants d’institut, Estima’m, Cavaller, són universitaris. (Encara que per la maduresa psicològica dels personatges i física de la protagonista pugui no semblar-ho.)

4) Sí, Petó de Broma és una història tan dolenta com el títol. Una història d’“amor” cisheterosexual on la noia insisteix constantment davant la negativa i on el noi la menysprea a la més mínima oportunitat. A més, els personatges secundaris també són pitjors que a Estima’m, Cavaller (com a mínim, si més no, a les primeres pàgines).

Estima’m, Cavaller va tenir un impacte molt fort en la seva època. Per exemple, sospito que ha influït una barbaritat en Nana (Ai Yazawa). Tot és anar comparant i mirant detalls. Ara, Estima’m, Cavaller no li arriba ni a la sola de les sabates de Nana.

L’obra que ens ocupa tracta d’una història d’amor ambientada a Osaka. Es dóna entre una universitària que treballa al restaurant d’okonomiyaki de son pare i un universitari que es vol dedicar a la música. La Yaeko (Yakko, per als amics) i el Gō, respectivament. La Mary Sue i el noi misteriós, atractiu i gelós de mena. Sí, no se’m dóna bé ocultar que llur relació m’ha semblat fastigosament tòxica.

Té nassos que a aquesta cosa se la qualifiqui d’història d’amor còmica. Ui, sí, quina gràcia, la possessivitat!

És un romanç molt mal dut. I al principi encara, que només té algunes cosetes que m’indignen. El problema rau en què calia allargar la sèrie i afegir conflicte amb gelosia i porqueria diversa. Que si estigués ben dut, chapeau, però tot és molt forçat i s’idealitza molt la possessivitat en la parella (sobretot, d’home a dona amb perles com “seràs meva”, “et faré meva” o “t’estimo tant que no et vull compartir amb ningú més”). A més, es justifiquen els maltractaments duts a terme per gelosia (com a mínim en una ocasió), així com la cultura de la violació (en diverses ocasions). I no podia faltar diversos mites de l’amor romàntic: l’amor etern i l’amor predestinat, entre d’altres.

 

La vinyeta que creia que mai arribaria. Llàstima que el feminisme li duri a la Yakko això; una vinyeta.

Els personatges són una colla de miserables. Al principi, el pare (tsunderíssim) de la protagonista encara m’agradava... però després esdevé un més d’aquest pèssim repertori. La protagonista és una pocatraça de mena: porta anys practicant i encara no té ni idea de fer okonomiyakis; jo no sé com el negoci no perd calés, amb tant de material malgastat. L’únic personatge que m’agrada és el Giuliano, el gat... i perquè no parla!! Sinó, de ben segur que també deixaria anar idees la mar de carrinclones. És que hi ha esdeveniments que resulten surrealistes, per molt que l’obra estigui ambientada al Japó dels anys vuitanta i sigui fruit d’aquell context.

Per postres, degut a l’allargament, l’obra es fa repetitiva a extrems inimaginables. I només són 7 volums!!! Però és que n’hi sobren la meitat. Al final, acaba esdevenint ben bé una paròdia de si mateixa.

A més, conté una ideologia homòfoba i bífoba que constantment ens la recorden. Tot degut a la conducta de cert personatge, entre ridiculitzada i no presa del tot de manera seriosa. Volgudament ambigua i desacreditada. No puc dir més sense esbudellar.

Així i tot, he de reconèixer que el còmic compleix amb el seu objectiu principal: que les lectores bavegin pel Gō. A nivell de disseny és genial: aglutina tot l’encant d’estrelles com Bowie i Prince, resultant efeminat i viril a la vegada. A més, disposa d’un cantó tendre i vulnerable, que se’ns mostra poc després de presentar-se com algú misteriós i interessant. Malgrat tot, ostenta una personalitat rematadament tòxica. Des de la primera pàgina, però sobretot durant la segona meitat del manga.

Tot i que la narració resulta més o menys fluïda, presenta un gran obstacle: sobretot, a la primera meitat molts cops les bafarades no senyalen correctament de qui surten. Això fa perdre el fil de la lectura. Com quan la retolació és incorrecta i els textos estan intercanviats.

El dibuix és eficaç i podria dir-se que bonic. Això no obstant, val a dir que l’autora tenia un seriós problema en dibuixar els ulls d’una cara de manera coordinada. Molt sovint, els personatges apareixen guenyos... i algun cop amb un ull bastant més gran que l’altre! (I mira que, de tant en tant, li crec veure influències de la Ikeda.) A més, la majoria del repertori gairebé mai té celles. I bé, té un mal endèmic que va més enllà del món del manga: les cares de molts personatges són pràcticament idèntiques.

Probablement, el pitjor parell d’ulls de tot Estima’m, Cavaller.

Una cara molt ikediana.

Si hagués de fer cas del traductor automàtic de Google, hauria traduït el títol com T’estimo, Cavaller. Però com que aquest traductor no resulta excessivament fiable, he preferit, tant per tant, traduir-ho a través del títol oficial internacional. Si acabo sabent que realment el traductor automàtic tenia raó, ja ho canviaré.

A Itàlia se n’han fet com a mínim dues edicions d’aquest manga. Jo he consumit la més recent, la qual té ni més ni menys que 3 títols!!! El japonès, l’oficial internacional i el de l’anime emès a Itàlia. Em fa l’efecte que les portades estan una mica escollides a l’atzar (sembla que a partir de la reedició japonesa), ja que en una d’elles hi ha quelcom que no ocorre fins al següent volum, així com altres detalls que no acaben d’encaixar. Les portades de l’edició italiana antiga sí que semblen coincidir amb l’original japonesa. Per acabar, l’edició italiana nova conté, a més, algunes pàgines a color al principi de certs volums:

-Volum #1: 4 pàgines a color. 1 de còmic, 2 de portades interiors (de les quals una coincideix amb la portada del tom #3) i 1 amb un text nostàlgic de l’anime.

-Volum #2: 1 pàgina a color, corresponent a portada interior.

-Volum #6: 1 pàgina a color, corresponent a portada interior (i que coincideix amb la portada del tom #5).

-Volum #7: 2 pàgines a color. 1 de portada interior i 1 de mini il·lustració.

Ho recomano? No. S’idealitza un romanç la mar de tòxic i és molt repetitiu (tot i tractar-se d’una obra que no excessivament extensa). Així doncs, només ho puc recomanar a tres sectors:

-La gent que sent nostàlgia de Bésame, Licia (el nom que va rebre l’anime per aquí).

-A qui li encanti Nana i vulgui consumir una de les obres que (molt probablement) la van influir.
-A qui li interessi la història del manga.

Nota global: 3/10

L’anime de Le Chévalier d'Éon em fot de mala hòstia

Pensar en l’anime de Le Chévalier d'Éon em fot de mala hòstia. No l’he pogut acabar pel pèssim tractament que li dóna a la Lia... i després he cercat informació història sobre el personatge principal i encara m’he encès més.

Com a adaptació històrica, és una enorme falta de respecte:

1) Posem-nos en context: batejada amb el nom compost Charles-Geneviève-Louis-Auguste-André-Timothée (sí, 3 noms masculins i 3 de femenins), la cavallera d'Éon de Beaumont fou una espia francesa del Segle XVIII. Criada com a home, es féu famosa per les seves faccions andrògines i per poder passar fàcilment tant per dona com per home. Tant és així, que la gent es va obsessionar amb quins genitals tenia. Hi havia qui especulava que era intersexual. El seu gènere era clar: va demanar expressament al rei que se li donés de manera oficial tractament de dona. Segons sembla, a la seva mort diversos metges, en comptes de respectar-ne el cadàver, el van profanar sense cap mena d’escrúpol i van deixar constància que tenia penis. Amb totes aquestes dades, podem deduir que es tractava d’una dona trans.

2) L’anime tracta aquest personatge com un home cis que, de tant en tant, és posseït per l’esperit de la seva germana cis (un personatge que no va existir a la realitat), ja morta i de la qual n’està enamorat. En comptes de donar-li una identitat femenina pura, fan aquest nyap. Transfòbia en tot el seu resplendor.

Ha sigut buscar informació d’aquest personatge històric i multiplicar per mil el fàstic envers aquest anime, que s’apropia i altera tan brutalment les vivències de la cavallera. Això és reescriure la història, per molt que es tracti d’un anime carregat d’elements fantàstics i sense pretensions realistes. No hi ha excusa possible.

Per si no fos poc, com a narració independent dels fets històrics també em toca la moral. O sigui:

I) Fas un personatge femení la mar d’interessant.

II) L’enneveres només començar l’obra.

III) Expliques la seva història a trossets a través de la perspectiva d’un home.

En resum: mantingueu-vos lluny d’aquesta grandíssima porqueria.

Ulls Vermells

Títol original: Akame (赤目)

Autor: Sanpei Shirato

Revista: Presumiblement, cap. S’hauria editat directament en format tom per a llogar. No és una dada 100% confirmada, sinó que extrec d’indicis.
Editorial: Segons Baka-updates, Hibari Shobo (1961), Kodama Press (1966), Choubunsha (1975) i Shogakukan (1998)

Any: 1961

Demografia japonesa: ??????

Gèneres: Crítica social, ficció (?) històrica, drama, religió

Nombre de volums: 2 (les reedicions totes són de només un)

Edicions fora del Japó: Itàlia (Akame, The Red Eyes)

Batejat com Noboru Okamoto, el Sanpei Shirato és un destacat autor dins del gekiga, així com el cofundador de la mítica revista Garo. Començà només amb 15 anys amb el kamishibai. Més tard, es va passar al manga.

D’ell, fins ara, només n’havia llegit el poc que se n’havia publicat a Espanya. Bàsicament, un arc argumental (L’illa de la Sugaru, Sugaru no Shima) d’un spin off (Història paral·lela del Kamui, Kamui Gaiden) de la seva obra més famosa (La Llegenda del Kamui, Kamui-Den). Aquí es va publicar amb el títol de La Leyenda de Kamui, una auténtica historia ninja: La isla de Sugaru.

 

Sempre havia tingut ganes de llegir-ne alguna altra cosa i un volum únic és l’opció més assequible.

En aquest manga es tracta un dels temes preferits del Sanpei Shirato: les revoltes camperoles. No per res fou tot un símbol de les protestes estudiantils japoneses dels anys 60 i 70. També s’hi retrata amb bastant profunditat la confrontació entre el poder militar i el religiós.

El cas: un senyor feudal és extremadament cruel amb la població. No només els cobra uns impostos desproporcionats i explota els seus “protegits”, sinó que es diverteix matant-los i torturant-los, tant físicament com psicològica. Un dèspota cruel i sense més profunditat. Un dia, segresta una dona embarassada i li talla el ventre per veure com es gesta la criatura. El cadàver de la dona és entregat al marit, el qual decideix venjar-se, sigui com sigui. Encara que impliqui ser un hipòcrita de merda. Que molt queixar-se de què el senyor feudal tracta els integrants del poble com mers objectes, però el maridet fot el mateix. I a sobre, amb una dona enneverada de per mig.

Pel que fa a l’ambientació temporal de la història, tot plegat és un cacau. Al principi es donen unes dates i al final, unes altres amb segles de diferència. Així no hi ha manera. A més, com que es tracta d’un tema molt concret i que desperta poquíssim interès en el públic no japonès, no hi ha manera de trobar informació detallada en una llengua que entengui. Ni per internet, ni a biblioteques amb secció de cultura japonesa.

Crec que, pel que fa a la narració, tot és bastant dinàmic i fluït.

El dibuix no resulta especialment atractiu, però compleix de sobres: el moviment, les expressions, els escenaris, les complexions físiques, els animals, etc. Tot correcte. L’únic defecte és que a vegades costa distingir els diferents personatges (i això que tampoc en són tants).

Mira que amb un volum únic és difícil espifiar-la. Doncs l’editorial italiana ho fa en per partida doble:

1) Dóna a entendre que la primera edició d’aquest manga és la del 1998 de la Shōgakukan (“curiosament” amb qui l’editorial italiana té el contracte de llicència) quan és la quarta i més recent! A més, al final de cadascuna de les dues parts posa “juny 1961” i “desembre 1961”, respectivament. Es nota que no es tracta d’una edició revisada.

2) A la introducció, es diu que per fi (novembre del 2008) algú soluciona el fet que les obres del Sanpei Shirato siguin inèdites a Itàlia. Això estaria bé, si no fos per com continua la cosa: “Sanpei Shirato, insieme con Tezuka e Matsumoto, hanno rappresentato il massimo nel campo del fumetto giapponese”. (“El Sanpei Shirato, juntament amb el Tezuka i el Matsumoto, configura la màxima representació del còmic japonès.”) La menció al Tezuka té la puc comprar per molt sobrevalorat a posteriori que em sembli. Però els altres dos estan posats aquí perquè li agraden a qui signa el text. Primer: i les dones??? O sigui, d’autores clàssiques poso la mà al foc que la Riyoko Ikeda és mil vegades més influent que el marit de la Miyako Maki. I tantíssimes altres!!! Segon: i les obres més noves?? Que el paio s’ha quedat atrapat (sent generosa) en els setanta!!

Com a curiositat, es veu que el Shirato va anomenar el seu estudi d’animació en honor a aquesta obra amb el nom d’Akame Productions.

Ho recomano? Sí. No és una gran meravella, però es tracta d’una obra molt dinàmica i té un desenvolupament un xic diferent al típic manga de ninges i/o samurais. Ara, pel que fa als personatges femenins fracassa estrepitosament.

Nota global: 7/10

Rosa Alpina

Títol original: Alpen Rose (アルペンローゼ)

Autora: Michiyo Akaishi

Revista: Ciao

Editorial: Shōgakukan

Anys: 1983-1986

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Aventures, ficció històrica, romanç, drama, misteri

Nombre de volums: 9 (4 en una edició bunkō)

Edicions fora del Japó: Itàlia (Alpen Rose, 8 volums), Indonèsia (Alpen Rose)

Feia anys que volia llegir aquest manga i per fi ho he pogut fer. La primera portada em va encisar en el seu moment. Encara ara, el vestit verd em té corpresa.

Aquesta obra comença poc abans que s’iniciï la Segona Guerra Mundial, a Suïssa. La Jeudi, trobada amnèsica als 6 anys, i el Lundi són dos joves de 13 i 14 anys, respectivament. Es corresponen romànticament. Malgrat tot, no ho tindran fàcil: els pares adoptius del Lundi (els seus oncles) els fotran entrebancs i hi haurà homes adults que s’obsessionin amb la Jeudi (i recordem que té 13 anys). Amb tothom en contra, decideixen cercar els pares biològics de la Jeudi i esbrinar si realment la van abandonar.

La història es divideix en dues parts: una primera part molt agradable de llegir i una segona part que no pinta res. Hi ha un punt del manga que, en arribar-hi, em vaig dir “Però com pot ser que encara em quedi més o menys la meitat?!” Tenint en compte que tot i que Rosa Alpina no és un producte excessivament famós, en el seu moment va tenir un anime amb la banda sonora del Joe Hisashi i els dissenys de l’Akemi Takada. Un mínim d’èxit havia d’ostentar. Així que dedueixo que la segona part no és més que un allargament innecessari arran de l’acollida del públic.

La primera part està molt ben narrada i té un tempo rodó. T’wxplica amb molt d’encant el que ja has consumit mil i un cops, però no et fa res que t’ho mostrin un cop més. A la segona part el nivell baixa molt: els personatges es tornen més plans, tot resulta més previsible, es potencien els rols de gènere i el ritme es fa menys àgil. Així i tot, l’autora fa encara alguna vinyeta digna d’emmarcar i es llueix amb el llenguatge del còmic.

Malgrat que la història es desenvolupa durant la Segona Guerra Mundial, realment el tema es toca molt poc. Crec que hi té a veure el fet que l’autora pensés primer els personatges i la trama i després ja es decidís per l’època i el lloc. No sembla pas que a la Michiyo Akaishi li interessés especialment aquesta temàtica.

El dibuix podria passar perfectament pel d’una obra dels setanta (no així el de l’anime, car els dissenys de la Takada són ja rotundament vuitanters). Hi veig molta influència de la Yumiko Igarashi, però a la vegada conserva la identitat pròpia. I hi ha un personatge el disseny del qual està clarament influït per l’Oscar, de La Rosa de Versalles (Versailles no Bara, Riyoko Ikeda). Els traços de l’autora m’enamoren, tan tendres i treballats. I amb tantes flors i fruits diferents com a ornament.

La narració resulta una exquisitesa. La Michiyo Akaishi domina el llenguatge del còmic i fa ús d’un munt de composicions de pàgina diferents, així com de perspectives. Juga amb les vinyetes com vol i aquestes s’inclinen davant del seu talent.

La primera peculiaritat que salta a la vista de l’edició italiana és que en comptes de nou volums, en són vuit. Ni idea de com s’ho hauran fet per quadrar-los bé. L’únic que puc aportar és que la portada del novè volum japonès és inèdita a Itàlia. És una edició de les que a mi m’agraden: petitones i sense luxes; barates. No duu sobrecobertes, però no em fa gran cosa (l’únic que em sap greu és que es perden els comentaris de l’autora fets als replecs interns, si és que n’hi ha). A la contraportada, en comptes d’haver-hi la portada amb el codi de barres (en moltes edicions italianes d’aquestes passava), hi ha un petit requadre amb un dels personatges i unes flors com a ornament. Al final del vuitè volum, hi ha uns comentaris de l’autora (de molt agrair), així com una galeria d’imatges.

Vols tenir els cabells com l’Oscar? Doncs no trepitgis una perruqueria en ta vida!

Ho recomano? Difícil pregunta. Direm que la primera part (que abraça fins a la meitat del cinquè volum italià i el segon volum de la reedició japonesa) sí, sempre i quan tinguis en compte que es tracta d’una obra sense grans pretensions a nivell argumental. El dibuix, la narració i la química entre els personatges valen prou la pena. Ara, no vagis amb la idea de trobar-te amb quelcom que retrati la Segona Guerra Mundial de manera acurada i documentada, perquè no és el cas.

La segona part no la puc recomanar. Tot i que té escenes aconseguides, tot just és una ombra de la primera part.

Nota global: 7’8/10