Top 10 de còmics no manga de 2019

Entraran en aquesta classificació els còmics no manga que hagi llegit per primer cop durant aquest any, ja sigui totalment o parcial.

Comentava a l’anterior entrada que enguany no he llegit tant manga com l’any passat... Però això és perquè també he diversificat una mica més el meu oci: he llegit bastants llibres (molts dels quals sobre manga, però no tots), he vist més animes i pel·lícules que altres anys i he llegit molts més còmics no manga que mai! Poquets, però suficients i prou bons com per poder-ne fer un top 10 ben maco.

També voldria comentar que la majoria de còmic no manga que he consumit està fortament influït pel manga. En conseqüència, hi haurà a qui li sembli una llista fora de lloc. Així i tot, he de dir que aquesta mena de còmic sol ser molt menyspreat perquè es troba en terra de ningú (i perquè la gran majoria està fet per dones). I això malgrat l’enorme nivell que hi pots trobar. Per tant, trobo que s’ha de reivindicar. A més, aquesta llista no pretén ser representativa de res. Només dels meus gustos i els meus biaixos.

Així doncs, heus aquí el top:

Els campaners

1) Els campaners (Hooky, Míriam Bonastre Tur): a aquest webcòmic de bruixes i aventures li tinc molt d’afecte. El segueixo des que es va començar a publicar i ara tot just li queden un parell de capítols¹. Els seus personatges m’han acompanyat tot aquest temps. He de dir que és una obra meravellosa i que mai decau. Al contrari: millora. El guió és sempre igual de bo, però el dibuix si ja és bonic al principi, conforme avança la història es va perfeccionant. Cada capítol et deixa amb ganes de més. El misteri està molt ben dut. Cada personatge és únic i n’hi ha uns quants, de principals. M’agrada molt també la volta que li fa l’autora a molts contes populars.

Hooky és un valor segur: l’he recomanat un fotimer i a tothom que m’ha fet cas, li ha plagut.

2) El Festival dels Dracs del Té (The Tea Dragon Festival, Kay O’Neill): sóc una fan incondicional de l’O’Neill. Tot el que surt de les seves mans m’enamora. El seu dibuix, la seva narració, les temàtiques que explota, els seus personatges... Sempre des de la tendresa, però sovint també amb un toc de crítica social.

L’obra que ens ocupa és una preqüela indirecta de L’Associació² dels Dracs del Té (The Tea Dragon Society). Tots dos volums es poden llegir de manera independent. Tenim aquí uni protagonista NB i un personatge sord, amb el qual la gent del poble es comunica en llengua de signes estadunidenca. Per primer cop, surt un drac de “veritat” en aquesta sèrie, amb totes les possibilitats que comporta.

L’autora mostra el dia a dia i com d’importants resulten les tasques rutinàries. I tal i com indica el títol, assistirem al Festival dels Dracs del Té. Podria dir que aquest esdeveniment conforma tot un espectacle per a la vista, però és que tot el còmic ho és.

El Festival dels Dracs del Té

3) Starman (Cristina Triana): còmic d’adolescents i extraterrestres ambientat a un poblet costaner d’Espanya. El misteri d’unes vacances d’estiu. Molt ben dut, amb detalls d’allò més autèntics. La mar d’emotiu, divertit i tendre. Crec que molts adolescents es poden sentir identificats en llegir-lo.

El dibuix és una passada i a més és a tot color. Una delícia. A més, és un sol volum!

4) Esgrima (Fence, C.S. Pacat, Johanna the Mad i JoanaLaFuente): T’agraden el BL i l’spokon? Doncs aquest és el teu còmic! La present obra agafa tot un seguit d’influències d’aquesta mena de manganimes i les converteix en quelcom nou. Tòpics de tota la vida amb un nou gust. Enganxa i molt. Entre que els toms són finíssims i estan molt ben fets, en un moment t’has cruspit tot el que hi ha publicat.

5) La mocosseta (Snotgirl, Bryan Lee O’Maley, Leslie Hung i Mickey Quinn): El plaer culpable de la llista i que no recomano obertament. Gran part del repartiment té aspectes problemàtics i la trama no és que ho justifiqui, però tampoc entra a criticar-ho (bé, sí, algun cop, però no sempre). Simplement, és el morbo pel morbo.

Aquesta sèrie comença al principi amb una influencer de moda la vida de la qual no és tan perfecta com aparenta: té un fum d’al·lèrgies (ergo, mocs, gens estètics) i està molt frustrada i desorientada. Per si això no fos poc, de sobte es comencen a donar crims misteriosos. I la pròpia protagonista està feta un embolic: és ella culpable d’alguna cosa? Sí? No? Algú ho sap?

Sang i moda van de la mà en aquest còmic tan peculiar.

6) La Cala dels Aquicorns (Aquicorn Cove, Katie O’Neill), més conegut per aquí com Bahía Acuicornio: per a sorpresa de ningú, repeteixo autora. Aquest cop amb un còmic sobre ecologia (imprès a la Xina, això sí³). La Cala dels Aquicorns m’ha ofert tot el que la pel·lícula La cançó del mar prometia (nena protagonista i animals marins bufonets) i més (test de Bechdel, relació sàfica, crítica social...).

7) El Jardí de Ceres (El Jardín de Ceres, Diego Iglesias i Paula González): fanzine a tot color megapreciòs. Tracta sobre dues amigues de tota la vida que s’han de separar un temps. L’Iris s’encarrega del negoci familiar (el qual dóna nom al títol de l’obra) i l’Asteria ha anat a córrer món. D’aquelles històries que escalfen el cor. I amb acudits dolents, que sempre són d’agrair.

8) Vermelho (SaraDeek): una versió del conte de la caputxeta vermella, on la caputxeta és EL caputxet, el llop és un home-llop i l’àvia és caçadora. Ah, i a més es tracta d’un BL picant. El traç de l’autora em fascina i el seu color em fa caure de cul. És espectacular. Salvant les distàncies, em recorda a les pintures del Leonid Afremov.

9) Flor Mega Tardana (Super Late Bloomer, Julia Kaye): tires autobiogràfiques d’una dona trans. Toquen sobre el seu dia a dia d’una de les primeres fases de la seva transició. Tant les coses bones com les dolentes. Molt proper tot.

10) Haku x Zabuza (Nana Bid): Un fanzine d’una parella que surt al principi de Naruto (Masashi Kishimoto). Curt, intens i tendre. Molt ben narrat. Com sempre, es nota l’atenció de l’autora en la personalitat dels personatges i en els detalls.

Menció d’honor:

-Ganesha (Kamala Chandrakant i C. M. Vitankar): els meus coneixements sobre religió hindú són bastant limitats. Vaig llegir aquest còmic de pura casualitat. I resulta que em va agradar molt més de l’esperat. A destacar el rerefons feminista que té. El conflicte sorgeix quan el déu Shiva no respecta la intimitat de la deessa Parvati. Ella té molt clar que això no pot ser, que per molt que estiguin casats hi ha límits que no es poden superar. A més, davant d’aquesta problemàtica, la Parvati demana consell a... les seves amigues!

1. Per a la gent com jo que es nega a fer-se compte a la web. Si te’n fas, ja hi tens accés!

2. Sí, “Associació” i no pas “Societat”. Havent llegit el tom, trobo que és la traducció que més se li escau.

3. Si més no, l’edició original.

Top 10 de mangues de 2019

Entraran en aquesta classificació mangues que hagi llegit per primer cop durant aquest any, ja sigui totalment o parcial.

Enguany no he llegit tants toms nous com l’any passat. Tant perquè he consumit menys tankōbons (321 contra 431), com perquè he fet moltes relectures. Durant el 2019, la gran majoria de noves lectures han sigut satisfactòries. Òbviament, sempre em topo amb alguna brossa immunda, però bé, no he vingut a parlar d’això.

Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2019:

M’he reencarnat en la dolenta d’un otome...

1) M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i ara faci el que faci tinc els dies comptats (Otome Game no Hametsu Flag shika nai Akuyaku Reijou ni Tensei shite shimatta..., Satoru Yamaguchi i Nami Hidaka): Sí, estàs llegint bé. Primer lloc per a una adaptació d’una LN d’un isekai de reencarnació. Jo. Amb aquesta obra se m’han caigut els prejudicis. Després de mil i una obres misògines (i altres porqueries) d’aquesta temàtica, m’he topat amb una que no només em fa el pes, sinó que m’enamora.

De què tracta? La protagonista, col·legiala de 17 anys, mor. Es reencarna en una noble i als 8 anys recupera els records de la seva vida passada. Així s’adona que és la malvada de l’otome que estava jugant abans de morir i sap que, si no canvia d’actitud, té el futur fumut.

Divertidíssima, amb una protagonista que, irònicament, està massa preocupada per sobreviure com per pensar en l’amor i amb qui (per fi!) em puc identificar com a fan del manganime. Parodia un seguit d’elements dels otomes, així que és recomanable posar-s’hi un cop hagis jugat a algun. Ja friso per veure com serà l’anime i si el donarà a conèixer millor per Occident.

2) L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga): He aconseguit acabar-ne la relectura i consumir-ne el volum 15! Aquest manga m’encanta, però val a dir que és un pelet feixuc. Gràcies a haver-lo tornat a llegir, he pogut apreciar encara millor l’obra de manera global i fixar-me millor en l’evolució dels personatges. Ara, sempre em passa el mateix: quan començo a creure que clama per al final, pam! L’autora innova. Un cop més. Com s’ho fa?

3) L’imperi de Saint Alice (Saint Alice Teikoku, Suzue Miuchi): Un manga ambientat a un institut on ocorren tot un seguit d’esdeveniments surrealistes amb pirates, lladres romàntics, bruixes, plantes carnívores, etc. A més, es tracta d’un yuri setanter i va resultar tota una sorpresa, ja que no surt a cap llista de les típiques en anglès o castellà. Llàstima que té tota la pinta que el van cancel·lar. La meva obra preferida de la mangaka.

L’Harem Shōgunal

4) El peix irisat (Nijiro no Hirame, Fuyumi Sōryō): Mentre els editors espanyols es neguen a publicar res d’aquesta destacada comicaire, jo segueixo recolzant-ne les edicions estrangeres. La que ens ocupa és una història curta que tracta sobre la llibertat al món de l’art amb una pinzellada de crítica al masclisme. Es troba dins del recopilatori Sol maleït (Taiyō no Ijiwaru).

5) Vers els núvols del nor-noroest (Hokuhokusei ni Kumo to Ike, Aki Irie), més conegut per aquí com Sigue las nubes al nornoroeste: Sí, jo, altra vegada. Com pot ser que m’agradi una sèrie amb un fanservice tan descarat? Bé, primer admira’n les portades. Dignes de ser a l’exposició permanent d’una pinacoteca. Segon: el tom dos! Ai, quin senyor tom! És una meravella. Es desconnecta de pràcticament tot el que es planteja al número u. Passa a ser un altre manga on se’ns mostra l’amistat, un dia a dia relaxat i la bellesa d’Islàndia. Una delícia. Art seqüencial amb totes les seves lletres. Et crida l’atenció aquest manga? Doncs comença pel segon volum i, si t’agrada, llavors llançat ja a per la resta.

6) Històries de Núvies (Otoyomegatari, Kaoru Mori), més conegut per aquí com Bride Stories: el seu dibuix continua fascinant-me. Quin nivell de detall! Per cert, tant el d’aquesta sèrie com la del punt anterior, sobretot pel que fa al traç dels paisatges, els trobo molt similars. A destacar del volum que hem vist aquest 2019 per aquí l’equilibri que es mostra entre l’ésser humà i la natura.

7) Diari d’una ciutat costanera (Umimachi Diary, Akimi Yoshida): fineixo una sèrie costumista que sento molt, molt real i ho percebo amb estranyesa. Com pot ser que acabi allò que no té fi? Un volum de comiat tan intimista com sempre. Entre altres, tracta la manca de comunicació en parella per intentar deixar-li espai a l’altra persona. I és que costa tant trobar l’equilibri en les relacions humanes!

L’imperi de Saint Alice

8) La Takagi em fa la punyeta (Karakai Jōzu no Takagi-san, Sōichirō Yamamoto), més conegut per aquí com Takagi-san, experta en bromas pesadas: una sèrie tranquil·leta, on “no passa res”. M’encanta el seu to desenfadat i la seva tendresa. Senzilla i divertida. M’agraden molt els dos personatges principals.

9) L’Ulna a sa Torreta (Jūza no Ulna, Tōru Izu), més conegut per aquí com Ulna en su Torreta: si el tom #4 em va posar indecisa respecte a aquesta sèrie, amb el #5 m’he adonat que el #4 estava bé així. Una sèrie d’intriga i de crítica social, amb una protagonista molt humana.

10) El país de l’or i el país de l’aigua (Kin no Kuni Mizu no Kuni, Nao Iwamoto), més conegut per aquí com País del Oro, País del Agua: un tom únic sobre política que transcorre en un món inventat. Una passada perquè a més l’autora hi afegeix uns protagonistes que es fan estimar i un humor molt peculiar. Llàstima que la versió que he llegit contingui cosetes que em xerriquen.

Mencions d’honor (sí, repeteixo la triple trampa de l’any passat):

I) Les noies miraculoses (Miracle Girls, Nami Akimoto): un clàssic del manga que quan es va publicar per aquí va passar sense pena ni glòria. No només això sinó que arrel que se’n donessin els toms per esdeveniments diversos la gent li va agafar una tírria descomunal i injustificada, fruit de la misogínia. No veureu aquest odi per seinens fets per homes i protagonitzats per personatges masculins els volums dels quals van repartir-se de la mateixa manera durant la mateixa època.

Les noies miraculoses

I què em sembla destacable d’aquest manga? Doncs és una obra sobre dues bessones amb poders que s’estimen com a germanes, que viuen aventures i que tenen uns interessos romàntics decents. Potser no resulti la mar d’additiva, però és una lectura agradable i entretinguda.

II) Ecos (Echoes, Ayumi): un còmic protagonitzat per un noi trans que no se centra només en el fet de ser trans, sinó sobretot en el bàsquet i en els sentiments que li va despertant una companya d’equip. El món necessita més obres així. Si no la poso en el top 10 és perquè tot i que el dibuix és sublim, a la narració li pesa la inexperiència de l’autor.

III) La crisàlide que tenim per uniforme (Mayu, Matō, Yuriko Hara): un yuri tipus Class S de tota la vida... si no fos per aquest fetitxisme amb els cabells. Em va deixar molt descol·locada i això que ja hi anava avisada. La sorpresa de l’any. El destaco aquí per la tasca titànica de dibuixar tantes noies amb el cabell tan llarg i pel seu toc d’originalitat.

Demografies sí, demografies no

(Incís: per simplificar, deixaré les demografies que puguin ser temàtiques fora, així com el kodomo.)

En circumstàncies ideals, les demografies del manga serien innecessàries. Ai las! Malauradament, no vivim pas al País de la Piruleta, sinó en un món masclista¹.

Fem primer un cop d’ull a la història japonesa del manga. D’on li vénen les demografies? Doncs de les revistes infantils fundades als darrers anys del segle XIX i als primers del segle XX. Al principi, no duien cap còmic, sinó il·lustracions, contes, passatemps... Mica en mica, van anar-hi introduint l’art seqüencial: ara una pàgina autoconclusiva aquí, ara una tira humorística allà, fins que es va arribar a la creació de revistes exclusivament de manga o on aquest contingut n’era el principal.

La més antiga de les revistes que mencionava de la qual tinc constància és la Shōnen Sekai. Fundada al 1895, en un principi anava dirigida a la infància en general. Sí, malgrat el “shōnen” del títol, ja que aleshores aquest era un terme unisex i recollia una franja d’edat que no arribava a l’adolescència. Així i tot, a la pràctica, el contingut de la revista anava dirigit a nens (masculí específic). Ai, ves qui ho havia de dir. Bé, tota la revista, tret d’una secció anomenada Shōjoran, dirigida a nenes/noies. Quina novetat. Les engrunes per a les nenes.

Ja a principis de segle XX, es van fundar revistes dirigides exclusivament a noies: la Shōjokai (fundada al 1902), la Shōjo Sekai (al 1906, com a escissió de la secció Shōjoran de la revista Shōnen Sekai), la Shōjo no Tomo (al 1908), la Shōjo Gahō (al 1912) i la Shōjo Club (al 1923), entre altres. Aquestes revistes eren d’oci i s’empraven per adoctrinar les seves lectores en valors patriarcals (sobretot pel que fa als objectius vitals: es remarcava com d’important era esdevenir una bona esposa i mare).

Shōjo no Tomo, il·lustració del Jun’ichi Nakahara

Fins als anys 50, aquests inclosos, la gran majoria de mangakes eren homes. Gairebé tots els homes mangakes preferien dedicar-se al shōnen que al shōjo, així que la balança estava descompensada. És evident que qui podia triar eren els veterans. Els novells, per contra, si volien poder optar a fer shōnen, molts cops havien d’utilitzar el shōjo com a trampolí.

Aquesta dinàmica va finalitzar amb l’entrada amb força de dones mangakes al shōjo als anys 60. Posteriorment, van néixer el seinen (finals dels 60) i el josei (principis dels 70).

Així, tenim una gran tradició dels anys 60 i fins a l’actualitat de dones fent còmics pensats per a nenes, noies i dones. Obres que, per molt problemàtiques que puguin ser², tenen com a subjecte absolut les nenes, les noies i/o les dones. Històries de totes menes³. A quants altres llocs passa això?

Comparem-ho amb el còmic estadunidenc i el francobelga, els quals ostenten una trajectòria considerable. Existeix aquesta cultura a llur si? Rotundament, no. ¿Des de quan sobretot s’ha publicat de manera no anecdòtica (tot i que bastant per sota del desitjable, encara) a Estats Units còmic d’allà fet per dones i pensat per a nenes, noies o dones? Des que les dones que van créixer veient Sailor Moon i companyia van començar a fer còmic. ¿T’adones que gràcies a les demografies japoneses ja no tenim només el mercat japonès, sinó l’estadunidenc amb obres que les dones podem llegir i veure’ns-hi ni que sigui un pelet reflectides?

Amb el francobelga no hi puc aprofundir gaire més perquè no el conec gens, però pel que fa al manganyol⁴, incloent-hi les autopublicacions, l’àmplia majoria de gent que crea són dones. Moltes d’elles van créixer amb animes com Utena, Marmalade Boy, Sailor Moon o Sakura, la Caçadora de Cartes.

Utena

Si deixem enrere el còmic, a Occident, la pràctica totalitat dels productes culturals estan fets per homes i dirigits a un públic masculí⁵, però volent-nos fer creure que el producte en qüestió és per a tothom. Quan, de tant en tant, s’ha fet un producte clarament pensat per a nenes/noies/dones, ha hagut de carregar amb l’estigma de cursi, patètic, etc. I això és perquè encara a dia d’avui se segueix tractant allò masculí com “l’universal” i allò femení com “una imperfecció del masculí que cal tolerar, quin remei”⁶.

Trobo que decidir de sobte deixar de parlar les demografies és silenciar el problema. Ergo, no és una solució; al contrari. És fer el problema més gran encara. ¿Si ja no hi ha demografies, si tot són gèneres, això farà que ens arribin més shōjoseis fins a assolir una proporció digna? ¿O només servirà perquè així ja no es pugui preguntar ni demanar per shōjoseis perquè “tot això ja ho tenim superat”? Jo opto per la segona opció.

Si avui al Japó li treus les demografies, si avui a Occident deixem de lluitar per aconseguir la representació femenina que ens mereixem, els productes fets per dones i dirigits a nenes, noies i dones estan condemnats a quedar en absoluta minoria.

Així que sí, la creació de les demografies parteix d’una base sexista. Però, d’altra banda, gràcies a això hi ha un munt d’obres i creadores que altrament no haurien pogut existir. No ho podem passar per alt i encara hi ha massa masclisme al món com per fer el canvi.

1. I moltes altres porqueries, però les demografies japoneses se centren sobretot la dicotomia de gènere femení-masculí i és, doncs, en aquest eix d’opressió que baso la meva anàlisi. 
2. Sempre es parla de com el shōjo conté masclisme, però del masclisme del shōnen i seinen, més enllà del fanservice descarat, mutis. 
3. Per molt que hi hagi qui s’entesti a fer creure que el shōjosei és tal cosa i d’aquí no se’n pugui sortir. 
4. “Casualment”, la vessant més menyspreada del còmic espanyol professional. I això que hi ha molt de nivell. 
5. I això que en els darrers anys la cosa s’ha equilibrat una micarrona, però encara queda molt de camí per fer. 
6. Normalment, per a això veig l’eufemisme “l’altre”.