La Bussejadora Sanguínia Ringo i l'Home Cap de Peixera

Títol original: Chimorugi Ringo to Kingyobachi Otoko (血潜り林檎と金魚鉢男)

Autor: Yōichi Abe

Revista: Dengeki Comic Japan

Editorial: ASCII Media Works

Anys: 2010-2012

Demografia japonesa: Shōnen

Gèneres: Absurd, Humor, Terror, Misteri, Fantasia.

Nombre de volums: 3 i aturada/cancel·lada per tancament de la revista

Em vaig assabentar de l’existència d'aquesta sèrie a través d’un tumblr bastant conegut que puja imatges de mangues de terror en el seu punt més àlgid. Una bona manera de conèixer noves obres, però també de rebentar-te-les a primera vista.

La premissa em va semblar esbojarrada i atractiva a parts iguals: hi ha un ésser antropomorf amb cap de peixera rodona (carpa daurada inclosa) que es dedica a atacar amb carpes vampires a tots aquells que tenen una hemorràgia convertint-los a la vegada en inofensives carpes. D’altra banda, tenim les bussejadores sanguínies, que, penetrant en el torrent sanguini dels assaltats, s’encarreguen d’aturar les transformacions un cop l’Home Cap de Peixera ja ha actuat. Les transformacions duren pocs minuts, així que moltes vegades les víctimes es converteixen en carpa sense que cap bussejadora sanguínia ni tan sols s’hagi assabentat de la tragèdia.

La nostra sapastre protagonista.

Entrant en detalls, comencen a aparèixer les pinzellades que fan encara més especial aquesta obra: l’Home Cap de Peixera porta un vestit de pingüí sempre impol·lut, les bussejadores sanguínies duen (tinguin l’edat que tinguin) com a uniforme el típic banyador de les escolars japoneses, hi ha telèfons mòbils bastant peculiars i... moltes altres sorpresetes que no diré per a no xafar-les.

El manga en si, sobretot al primer volum, sap combinar la mar de bé el mal rotllo amb l’humor. Se’t pot mig glaçar la sang a una pàgina i a la següent, partir-te del riure amb els diferents tocs surrealistes. A més, també hi ha una mica de drama, ja que l’autor no s’oblida de les víctimes de l’home cap de peixera ni de llurs familiars.

Si veus l'Home Cap de Peixera, procura no tenir cap ferida oberta.

Els personatges, sense ser profundíssims, estan ben definits i cadascun té una motivació i uns principis propis. Alguns pateixen més clixés que d’altres, però això no suposa cap gran impediment per a gaudir de la sèrie. No m'acaba de fer gaire gràcia, això sí, que sent la protagonista la que en teoria és la combatent, hagi de comptar amb l'ajuda d'algú de fora del gremi perquè resulta bufonament sapastre.

El dibuix resulta bastant particular. Recorda al dibuix dels anys setanta-buitanta, però a la vegada saps que no n’és. Les línies són gruixudes i hi ha diverses ombres i textures fetes amb tinta. Personalment, m’agrada.

Aquest és un manga incomplet, sense final. I no perquè no vengués i el final sigui precipitat, sinó perquè la revista on es publicava va tancar i no sembla que hi hagi ningú disposat a rescatar-la. Així doncs, el tercer volum acaba com acabaria el de qualsevol sèrie oberta.

Recomano aquest manga? Doncs no sé què dir. D'una banda, està tallat sine die. De l'altra, no crec que agradi a massa gent, ja que pels mateixos motius que a mi em torna boja, a un gran nombre de persones no li farà el pes. Així doncs, només el puc recomanar a aquells a qui els agradi el que se surt una mica de la tònica, no els facin fàstics a l'apassionant idea base d'aquesta obra i no els importi no poder-ne saber la continuació més enllà del tercer volum.

Nota global: 8’3/10

El patetisme de La Capriciosa Carretera Taronja

Avís: no m'estaré d'esbudellar aquesta sèrie a la present entrada (les imatges, per això, estaran lliures de qualsevol revelació).

Sempre ho he dit i sempre ho diré: l'únic que val la pena de La Capriciosa Carretera Taronja (més coneguda com Kimagure Orange Road o, simplement, KOR) són les cançons de l'anime i alguns dels dibuixos de l'Akemi Takada.

És a dir, que el guió de la sèrie és pèssim i el dibuix del manga, bastant lletjot. La història, com en molts shōnen amb component romàntic, té la seva base en un pseudo-triangle amorós que es va complicant però que ja t'imagines de bon principi com acabarà la cosa.

Algú em pot explicar de què se suposa que va disfressada?

Fem una anàlisi de la situació:

1) En primer lloc tenim el pàmfil del Kyosuke Kasuga, un noi que no té res d'atractiu i que, a sobre, menteix constantment per a benefici propi. L'únic destacable és que té poders psíquics, els quals li venen per herència genètica. Mal diu del mangaka que s'inspirés en si mateix per a crear-lo. Si a això afegim que l'autor va crear la Madoka i la Hikaru com a les seves noies ideals de cabell llarg i curt, respectivament, tenim un complet Gary Stu amb una personalitat desastrosa. Tot i tenir carisma 0, els lectors li agafaran simpatia, ja que l'assumiran com a ells mateixos i els agradarà això de ser el centre d'atenció de dues noies més o menys atractives. Pel que fa a mi, i per si no ho heu deduït ja, és un dels meus personatges més detestats de tots els temps.

2) En segon lloc, està la Madoka Ayukawa. Gamberra suposadament incorregible que s'estova a les primeres de canvi amb una frase masclista. Ostenta oficialment el títol de la primera tsundere de la història quan realment no és així (per exemple, a La Finestra d'Orfeu [Orpheus no Mado], manga més antic que aquest, ja hi apareix una tsundere).

3) Finalment, la pobra Hikaru Hiyama. Amiga de la infància de la Madoka i gamberra també. És la noia utilitzada per a allargar fins a l'infinit la tensió romàntica entre el protagonista i l'interès romàntic real (la Madoka).

Vaja, ja així per sobre la cosa no pinta gaire bé, que diguem. Un protagonista sense cap mena d'atractiu (més enllà dels seus poders, que s'escarrassa en amagar) al darrere d'una noia creada en base a diversos fetitxismes de l'autor, però que no és gens realista. És bonica (l'autor ho intenta), toca el saxo i, tot i ser una gamberra, és bona persona. En poques paraules, es tracta de la versió femenina del noi dolent que realment no ho és tant i que amb una mica d'amor pot ser redimit. I en aquest cas, l'amor es basa en el següent:

- La mítica frase (aquí parafrasejada) de "no fumis, que sinó els fills et sortiran tarats". Realment, no sé en què pensava l'autor. Entenc que a una dona embarassada se li desaconselli fumar. Però que un tio que no té cap gran relació amb una noia no embarassada li digui això em sembla completament masclista i fora de lloc. Oi que no seria adequat que una desconeguda li digués a un noi que no fumi perquè aleshores el seu semen perdrà qualitat? Doncs això. En comptes dels múltiples càncers i malalties diverses derivades del fumar, li menciona aquest tema a una adolescent que en el que menys pensa és en tenir fills a curt termini.

- No rebutjar clarament la Hikaru, que és la millor amiga de la Madoka, i a la vegada flirtejar amb aquesta i fer-li ullets. Aquest comportament és totalment miserable i mesquí.

I a això què segueix? La Madoka s'estova, de la nit al dia deixa de ser gamberra, li somriu a la vida, assisteix més a classe i, en fi, s'enamora del patètic protagonista. Vaja, totalment surrealista tot plegat. Que el protagonista comet greus ofenses? Ella s'enfada, però a l'instant el perdona, però a la vegada es mig fa la dura, però a la vegada li somriu. Com li dic jo a això? Massoquisme i autoengany. A més, què és això de donar-li un barret de palla a un desconegut amb qui coqueteges i tot i al dia següent tractar-lo com a escòria? Realment, t'hi pares a pensar una mica i veus que la Madoka està molt mal contruïda i, com a personatge, no s'aguanta per enlloc. Podria ser un personatge i una fantasia, però es limita a ser només una fantasia.

A més, és que no entenc com dues gamberres poden, d'altra banda, ser tan toves i ser considerades com noies que no han trencat un plat en llurs vides. I deixar aquest tema de banda com si res quan se li podria treure moltíssim suc. O una mica, si més no. Crec que això es tracta d'una manera molt frívola.

El meu final ideal.

Al cap i a la fi, La Capriciosa Carretera Taronja no deixa de ser una fantasia materialitzada en forma de manganime mancat de substància. I clar, com que no deixa de ser un "innocent shōnen" i hi ha determinats tabús que no es poden sobrepassar (és a dir, la poligàmia pura i dura), doncs ens fan estar el protagonista enmig de dues noies sense acabar-se de decantar per cap quan la fantasia que realment té l'autor en ment és estar amb les dues noies a la vegada i que elles ho consentin. I potser, que entre elles s'entenguin i tot. Això ja no ho puc saber del cert. És a dir, l'autor té en ment una trama que només és concebible en un hentai sense que el públic se't mengi o els editors et censurin. Perquè està bé flirtejar descaradament amb dues noies a la vegada, dir-los un munt de mentides, no decantar-se clarament per una i rebutjar l'altra... però sortir amb elles dues a la vegada obertament, ui, no, això ja és un gra massa.

El meu amor per la Fumiyo Kōno

Des que, ja fa uns anys, va caure a les meves mans Kokko (Koko-san), la Fumiyo Kōno es va convertir en una de les meves mangakes predilectes. El seu dibuix, tan tendre, i les seves històries, tan magistralment narrades, em tornen boja. No ho puc evitar. No és una autora de grans complicacions argumentals, ans al contrari: és tota una mestra del manga costumbrista sense girs de guió. Això no vol dir pas que no es guardi sorpreses: de tant en tant canvia els instruments de dibuix, introdueix color on menys t’ho esperes i inclou elements sobrenaturals o surrealistes que li aporten un toc molt personal a les seves obres. Per si no fos poc, de tant en tant l’autora ens regala petits experiments en la narració i en la composició de les vinyetes. N’hi ha alguns que em fan caure la baba de tan ben trobats com estan.

Un Llarg Viarany, el meu manga preferit fins a la data d'aquesta genialíssima autora.

Les seves històries no son gaire llargues (com a màxim n’ha arribat a fer de tres volums), la qual cosa és per a mi un al·licient.

Realment, els únics dos defectes que li sé veure rauen en el seu bufoníssim dibuix. D’una banda, els adults podrien passar diverses vegades per gent més jove. De l’altra, a vegades hi ha personatges de diferents obres amb un disseny molt similar.

Em fa molta ràbia el públic i la crítica entorn d’aquesta mangaka. La seva obra més famosa és fins ara la pitjor menys bona seva que he llegit (i a la nota del final diu que tot i haver-s’hi esmerat la va fer amb una mica de desgana perquè va ser un encàrrec que no li feia el pes), però com que no deixa de tenir una qualitat mínima i tracta el tema de Hiroshima, doncs apa, pluja de premis i de crítiques favorables. És així com es va fer mínimament coneguda a occident. Uns anys després, va fer una altra obra sobre Hiroshima: En un Racó d'aquest Món. Aquesta ha tornat a fer que les mirades es posin sobre l’autora, amb un premi i dues adaptacions cinematogràfiques. Si més no, En un Racó d'aquest Món manté tota la màgia de la Fumiyo Kōno. Tot i així no puc evitar sentir-me rabiosa perquè només se li reconegui la qualitat del seu treball quan fa coses relacionades amb el desastre de Hiroshima.

L'única obra de l'autora publicada a Espanya. La mateixa que la va fer coneguda a nivell mundial. Una llàstima, tot plegat.

Fa relativament poc, va fer una història curta anomenada L’Orella de la Hijiyama (Hiyama-san no Mimi), que tracta sobre una periodista que és una gran admiradora del pintor Vincent Van Gogh. Això són bones notícies, ja que l'autora va fer una claríssima referència a en Van Gogh a Un Llarg Viarany, la qual cosa vol dir que aquest pintor li agrada de veritat i, per tant, ha tingut una gran motivació a l'hora de fer aquesta història.

Actualització a 19 de març de 2015: Ponent Mon ha llicenciat En un Racó d'Aquest Món! L'edició en castellà es titularà En este Rincón del Mundo (traducció bastant millor a l'oficial en anglès) i consistirà en un volum integral de 440 pàgines en tamany A5. La resta de dades encara no són públiques. Ponent ha sabut aprofitar el moment en què es comença a parlar de la peli d'anime per a anunciar-ne la llicència i treurà el volum a la venda quan previsiblement el film ja estarà acabat o poc li faltarà. Aquesta és una gran notícia. Implica una segona oportunitat a una autora que no havia venut bé en el primer intent. Una grandíssima autora, amb uns boníssims cap i mans. Si tot rutlla, finalment rebrà el reconeixement que es mereix per aquestes terres.

Obres que n’he llegit (bàsicament, tot el que se n’ha publicat a França):

-Ciutat de la Nit Pacífica, La // País de les Flors de Cirerer, El (Yunagi no Machi // Sakura no Kuni) 
-Guia de Tasques Domèstiques del Senyor San, La (San San Roku)
-Kokko (Kokko-san)
-Llarg Viarany, Un (Nagai Michi)
-Racó d'aquest Món, En un (Kono Sekai no Katasumi ni)

Obres que no n’he llegit:

- Giga Town, Manpu Busu (ni idea de com es traduïria)
- Hijama i el Pas a Nivell Malèfic (Hijama-san to Ma no Fumikiri) - Kojiki a Bolígraf, El (Ballpen Kojiki)
- Quadern del Pippira, El (Pippira Note)
- Machikado Hanadayori (no sé com traduir-ho; literalment, seria Cantonada/es Flor/s (Bona/es) Notícia/es)
- Ocell Diürn (Hi no Tori; aquí el kanji de "Hi" és el de "dia" i no el de "foc")
- Orella de la Hijiyama, L’ (Hiyama no Mimi)
- Poblet de les Estrelles, El (Hoshi no Furusato) 
- Veniu a Veure el/la Daikannon! (Odense Daikannon!)

Estel Fugaç a Plena Llum del Dia

Títol original: Hirunaka no Ryuusei (ひるなかの流星)

Autora: Mika Yamamori

Revista: Margaret

Editorial: Shueisha

Anys: 2011-2014

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Comèdia romàntica, Amistat, Institut, Dia a dia. 

Nombre de volums: 11 i oberta Actualització a 14 de novembre: acabada amb 12 volums. Si hagués sabut que acabaria tan aviat, m'hauria esperat a penjar la recensió.
Edicions fora del Japó: No n'he sabut trobar. Actualització a 20 de març de 2015: França (Daytime Shooting Star) Actualització a 16 de juny de 2016: Espanya (Daytime Shooting Stars)

Feia temps que un shōjo d’institut sense elements sobrenaturals no m’enganxava. Més o menys, des de Lovely Complex, la qual al final em va semblar que s’estirava massa: de 17 volums que té, considero que n’hi sobren més de 10.

Vaig prendre’m un llarg descans després del despropòsit de Ja no sóc l’Heroïna (Heroine Shikkakku), sèrie molt alabada entre el públic pel seu plantejament però que ràpidament perd tota la frescor original i comença a caure absurdament en tòpics i més tòpics. He llegit com acaba la història i és per a estirar-se dels cabells i quedar-se calba. Al final resultarà que l’únic que valia la pena de la sèrie eren les paròdies d’altres sèries (des de Doraemon fins a l'ensucradíssim estil de la Yumiko Igarashi, passant per d’altres que no recordo o que no vaig saber reconèixer).

En fi, centrem-nos. Estel Fugaç a Plena Llum del Dia narra com li canvia de sobte la vida a la protagonista quan passa de viure en un poblet de mala mort a la gran ciutat perquè els seus pares han d’anar-se’n a treballar a l’estranger (primer tòpic). No estarà sola, viurà amb el seu oncle. Allà a Tòquio li costarà una mica adaptar-se, ja que per si no fos poc serà nova en un institut on les classes ja han començat (segon tòpic). Mica en mica anirà fent amics i coneixerà l’amor (tercer tòpic).

M'encanten les il·lustracions on surten les quatre amigues.

A més dels tòpics citats, n’hi ha molts més. Una història típica i tòpica, no gaire trencadora, però tampoc ho pretén. Llavors què pot tenir que m’hagi pogut enganxar tant? Doncs el com de bé l’autora sap reflectir els sentiments dels seus personatges (aquest manga té l’ànima que a gran part dels shōjos d’institut els manca) i el tractament que fa de l’amistat entre la protagonista i la que passa a ser la seva millor amiga. Normalment, aquesta mena de personatges fan de suport i solen ser bastant buits. No és pas aquest el cas. De fet, l’amiga em resulta el personatge més carismàtic i proper de l’obra.

D’altra banda, he de reconèixer que la carn és dèbil. Si bé el dibuix no és dels meus preferits, resulta bastant maco. A més, de tant en tant apareix cert personatge disfressat de bohemi (és a dir, vestit a l’estil hipster, ulleres incloses), la qual cosa és més poderosa en mi que qualsevol altra mena de fanservice.

El hipster en qüestió

Ara per ara, l’obra està arribant a un punt en què es comença a fer repetitiva. O l’autora l’acaba aviat o hi introdueix algun canvi substancial. Sinó aquesta sèrie es convertirà en una altra víctima més de l’allargament innecessari. Actualització a 14 de novembre: les meves pregàries han sigut escoltades. Ha acabat amb només un volum més.

Recomano aquesta sèrie a qualsevol persona que li agradi el shōjo amorós i quotidià i a aquells que vulguin alternar lectures denses amb de més lleugeres, com aquesta.

Nota global (fins ara, és a dir, els onze primers volums): 7/10
Actualització a 14 de novembre de 2014, havent-ne llegit ja el dotzè i darrer volum: mantinc la nota.
Actualització a 5 de desembre de 2015, havent-ne llegit el capítol extra: 4/10.

La Irresistible Irene

Títol original: Gorgeous Irene

Autor: Hirohiko Araki

Revista: Gekkan Shōnen Jump

Editorial: Shueisha

Anys: 1985 (primer capítol de Georgeous Irene), 1986 (segon capítol de Georgeous Irene), 1982 (Mashōnen B.T.), 1981 (Virginia ni Yoroshiku i Buso Poker).

Demografia japonesa: Shōnen

Gèneres: Magical girls, misteri, drama, institut, ficció científica i western. 

Nombre de volums: 1
Edicions fors del Japó: Itàlia (Georgeous Irene)

La meva experiència fins ara amb el Hirohiko Araki havia sigut amb les seves dues obres publicades a Espanya: Baoh i Rohan al Louvre (Rohan au Louvre). Cap de les dues em va semblar gran cosa. La primera merament entretinguda, la segona, una gran decepció.

Tot i així, sempre he tingut ganes de llegir a la seva obra més coneguda i que n'eclipsa la resta de la producció artística: Les Estrambòtiques Aventures de JoJo. El problema és que se'm fa molt costa amunt. Són més de 100 volums i a sobre totes les opinions indiquen que Sang Fantasmagòrica (Phantom Blood, la primera part, de només 5 toms) és bastant dolentot.

D'aquesta manera és com mica en mica vaig llegint les obres menors d'aquest autor mentre vaig deixant-ne la principal de banda.

L'obra que ens ocupa, La Irresistible Irene, és realment una recopilació d'històries curtes:

1) La Irresistible Irene: Bateja el volum i és la de més pàgines de durada i l'única amb dos capítols. Entretinguda la major part del temps i pesada a estones. En el millor dels casos els personatges són plans i en el pitjor, estan mal construïts. No sé fins a quin punt això de què la Irene necessiti maquillar-se per a transformar-se va influir el mític crit de "Make up!" de Sailor Moon o si ve d'alguna una altra obra (ja sigui anterior o posterior a La Irresistible Irene) o simplement l'autora la tragués d'una de les possibles traduccions de "transformació" a l'anglès aprofitant el bonic joc de paraules (sí, "make up" és un d'aquells phrasal verbs amb moltíssims significats... també vol dir "fer les paus", per exemple). [Nota: 5'2/10]

2) Mashōnen B.T.: Una estudiant exemplar prototípica és acusada d'assassinat. El protagonista, enamorat d'ella, en vol demostrar la innocència. Conté un parell de girs a la història que la fan interessant. [Nota: 6/10]

3) Virginia ni Yoroshiku: S'ha col·locat una temible bomba a la nau espacial on viatja el protagonista i aquest la vol desactivar. Les darreres pàgines no les vaig llegir; només mirar per sobre. Avorridíssima. [Nota: 2'5/10]

4) Buso Poker: un parell de criminals de l'antic oest s'enfronten en una partida de pòquer. L'autor sap captar l'atenció del lector i mantenir-lo intrigat. [Nota: 6/10]

El dibuix és bastant lletjot. En les històries més antigues manca de personalitat, però en les més noves es comença a endevinar el monstre de la il·lustració que amb els anys acabaria esdevenint l'Araki.

En resumides paraules, és un volum bastant fluixet. Només el recomanaria als fans completistes de l'Araki.