El Clan dels Poe

Títol original: Poe no Ichizoku (ポーの一族)

Autora: Moto Hagio

Revista: Bessatsu Shōjo Comic

Editorial: Shōgakukan

Anys: 1972-1976

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Drama, misteri, fantasia

Nombre de volums: 5 (3 en bunkō) Actualització a febrer de 2019: 2 en edició de luxe.
Edicions fora del Japó: Itàlia (Edgar e Allan Poe: Il Clan dei Poe, tres volums), Polònia (Klan Poe, dos volums), Taiwan (Bō zú chuánqí, quatre volums). Actualització a novembre de 2019: Espanya (El Clan de los Poe, dos volums de luxe).
Actualitzo a 28 d’abril de 2016: Relació amb altres mangues: Somni de Primavera (Haru no Yume, història extra)
Actualitzo a 5 de febrer de 2018: Relació amb altres mangues: La Rosa de Versalles (Versailles no Bara, Riyoko Ikeda)

Premis: Premi Shōgakukan al millor manga el 1975

Després d’haver llegit El cor del Thomas (Thomas no Shinzō), una altra obra de la mateixa autora, i tenint en compte que ambdós mangues gaudeixen d'una popularitat similar, m’imaginava que El Clan dels Poe m’agradaria molt més. Val a dir que dins de les meves preferències és extremadament difícil superar o igualar una obra de les característiques d'El cor del Thomas.

Així doncs, m’hi vaig submergir amb unes expectatives altíssimes. I me la vaig fotre. A veure’m, l’obra està bé, simplement em pensava que seria molt millor. A més, les penúries que vaig passar per a aconseguir-ne tots els volums no van fer més que augmentar les augmentar les meves ànsies per devorar aquesta sèrie.

La història gira al voltant de la temàtica vampírica, concretament del clan dels Poe. L’Edgar, el protagonista, conserva l’aparença de quan era un tendre humà de 14 anys, la qual cosa li resta molta llibertat d’actuació. Per a sobreviure en aquest món on els vampirs són minoria es veurà obligat a establir aliances que no li acaben de convèncer, així com a viatjar molt sovint. A més, haurà de lluitar contra la solitud pròpia de la seva situació. No puc dir gaire més, ja que els capítols de la sèrie no són lineals i qualsevol detall que esmenti més enllà d’això es pot considerar esbudellament de la història. D'aquesta manera, el guió es configura com un trencaclosques en què cada episodi és una peça i en què com més peces tens, més t'imagines la imatge del conjunt.

Trobo que potser és una obra massa ambiciosa i no acaba d'assolir el grau d’excel·lència que la seva autora tenia en ment. No pas pel desordre cronològic, el qual està perfectament executat, sinó per tots els personatges que ens presenta. A vegades, diverses generacions en un sol capítol. Això provoca que la major part del repertori estigui mancat d’esperit, buit. Perquè a sobre l’autora tampoc s’esforça excessivament en dotar-los de profunditat. El que menys m'agrada de tot plegat és que es fa ús i abús de l’amor a primera vista al llarg de la història. No demano que es desenvolupi una meravellosa història d’amor cada vegada, però sí una mica més de coherència. Realment, l’únic personatge amb una mica de relleu és el propi Edgar. Com a conseqüència, a nivell de muntanya russa sentimental l'obra falla estrepitosament. Només la desesperació de l'Edgar aconseguia fer-me vibrar.

Gràficament, em sembla maquíssima. Me l’esperava més recarregada, això sí. L’estil és molt tendre i algunes pàgines són autèntiques obres d’art, tant a nivell de dibuix com narratiu. Si no fos perquè la majoria d'elles revelen detalls de la trama, no hauria sabut quines posar.

 

La recomano? Definitivament, sí. Crec que tot i que els personatges, en línies generals, siguin bastant fluixos, la història està prou ben concebuda. Se li ha de reconèixer el mèrit a l’autora d’anar-la fent cronològicament desendreçada i que a la vegada es pugui seguir bé. A més, va rebre el premi Shogakukan l’any 1975 i és tot un clàssic del manga. S’ha de tenir en compte, doncs, que aquesta història la gaudiran molt més els que busquin una obra amb misteri on tot encaixi que no pas una obra amb bons personatges. Així i tot, el protagonista duu el pes de la història amb prou dignitat.

Nota global: 8/10

Votacions a l'estil de Ficomic

Fa uns dies es van obrir les votacions de Ficomic per als millors mangues, en diferents categories, de l'any.

Ho confesso: mai he estat a favor de les votacions populars per tots els inconvenients que comporten. Trampes, amiguismes, votar un producte sense haver-lo contrastat amb la resta... Al cap i a la fi, en la major part dels casos les votacions populars no són votacions en què surt escollit el millor, sinó el més popular (visca les redudàncies!), el que té més amics, el que ha comprat més gent o el que ha hackejat alguna cosa del sistema.

De tota manera, no és d'això del que em vinc a queixar avui. Del que em queixo és d'això altre:

Patèticament patètic. Entenc que hi ha una manca terrible de kodomos al nostre mercat, però això no fa més lícites les opcions d'aquesta votació. Aquesta mena de premis s'obtenen com a resultat d'una competició, però aquí només dones a escollir entre dues sagues diferents d'una mateixa història. En definitiva, Inazuma Eleven acabarà obtenint un premi sense cap mena de mèrit.  A Espanya no es publica kodomo perquè no sortiria rentable. I punt. En casos com aquest, el premi hauria de declarar-se desert per manca de participants.

Per si no fos poc, la categoria josei està completament obviada i els títols que la representen es troben col·locats entre els shōjos: Nieve en Verano, Love Music i Private Prince. Bé que els shōnens estan separats dels seinen; per què no hi ha categoria de josei, llavors? Es podria suprimir la categoria de kodomo i posar la de josei. Amb això es mantindria el pressupost dels premis. És que no ho entenc: m'inclous TRES joseis a una categoria que no els correspon i en canvi poses dues sagues d'un títol en una sola categoria. Això origina que aquesta darrera categoria tingui tan sols dues possibilitats de votació que, en realitat, n'és només una.

Si no m'equivoco, 3 > 2 > 1.

Per què, aleshores? Jo diria que per aquí hi ha bastants més dones adultes (20 anys i en amunt) que consumeixen manga que no pas nens (0-12 anys). Perquè després la seva editorial pugui dir que Inazuma Eleven ha sigut premiada? Sinó no ho entenc, però en cas que l'editorial ho fes, em semblaria pura demagògia.

Per acabar la meva queixa, deixo constància que tant Aristocracia Campesina com Code Geass estan a la categoria shōnen, quan realment són shōjos. Això les perjudica, ja que hi ha menys shōjos que shōnens (i més si eliminem d'entre els primers els joseis catalogats com a shōjos).

Llibre: El Fenomen Manga

Sempre havia pensat que la "tipografia" del títol de la versió en castellà era d'allò més cutre. Ara veig que resulta que respecta la de l'edició alemanya.

Títol original: Phänomen Manga

Autora: Jaqueline Berndt

Any: 1995

Editorial original (alemanya): edition q

Editorial espanyola: Martínez Roca

Com a gran aficionada al manga, he llegit diversos llibres que parlen del tema, i més que me n'agradaria llegir, però per aquí no se sol publicar res que em desperti l'interès. Hi ha, per això, honroses excepcions i a més també he degustat obres en llengua estrangera quan n'he tingut l'oportunitat.

D’entre tots els llibres sobre manga publicats a Espanya, aquest és un dels més desconeguts. De fet, és una formosa casualitat que n’arribés una còpia a les meves mans, ja que fins al dia que el vaig tenir entre els meus dits no n'havia sabut de la seva existència. I, modèstia apart, considero que estic bastant ben posada en les publicacions espanyoles relacionades amb el manga.

L'obra que ens ocupa crida l'atenció sobretot per l'any en què es va publicar aquí, el 1996. És cert que ja aleshores hi havia un petit públic que consumia manga, però no té res a veure amb l’actual o el d’abans de la crisi. Vaja, que aleshores encara no s’havia donat cap “fenomen manga” a Espanya (ni idea de com anava la cosa a Alemanya, però pel que diu el llibre es veu que en aquell moment publicaven diversos articles seriosos sobre manga a l’any). En tot cas, els brots d’aquest fenomen creixien lents però a la vegada amb seguretat i fermesa. A més, el fenomen manga que aquí es tracta és el del Japó, l’autèntic fenomen manga.

Encara que en total el llibre només es compongui d'unes 200 pàgines, el conjunt és molt exhaustiu i dóna una visió bastant general del manga. Crec que val molt la pena de llegir a tot aquell interessat en la matèria. Tot i que abraça des dels orígens més primigenis del manga i menciona obres com Norakuro (dels anys trenta i principis dels quaranta del segle passat), sobretot se centra en obres dels setanta, vuitanta i la primera meitat dels noranta del segle passat.

El document s’estructura en diferents capítols (que vindrien a ser 1-Introducció, 2-Shōnen, seinen i alternatiu 3-La popularitat del manga en totes les seves vertents, 4-Shōjo i josei, 5-Ladies, Hentai, Eroguro i Lolicon i 6-Conclusió i comentaris que no tenien cabuda en la resta de capítols). A més, abans de res comença amb un prefaci aclaratori i al final inclou una cronologia bastant completa, un glossari prou interessant (segons el meu parer, però, incomplet) i una llista descriptiva de diferents personatges rellevants relacionats amb el manga, sobretot autors.

Com a gran extra, El fenomen manga conté diverses mostres de destacadíssims mangues, com ara L’Aixeta (Nejishiki, del Yoshiharu Tsuge), Banana Fish (Akimi Yoshida), Benvolgut Germà... (Oniisama e..., de la Riyoko Ikeda), El Poema del Vent i les Branques (Kaze to Ki no Uta, de la Keiko Takemiya), El Clan dels Poe (Poe no Ichizoku, de la Moto Hagio), El Joe de l’Endemà (Ashita no Joe, de l’Asao Takamori i el Tetsuya Chiba) i La Rosa de Versalles (Versailles no Bara, de la Riyoko Ikeda). I encara me’n deixo uns quants. La majoria de mostres estan en japonès, però els mangues representats que aleshores ja s’havien publicat en alemany es van agafar les pàgines de mostra d’aquestes edicions per a la publicació original... i en l’edició en castellà estan traduïdes! Així, tenim unes pàgines en castellà de l’adaptació del clàssic de la literatura japonesa La Història d’en Genji (Genji Monogatari, de suposadament la Murasaki Shikibu; l’autora del manga és la Waki Yamato) i de la Introducció a l’Economia Japonesa (Nihon Keizai Nyūmon, del Shōtarō Ishinomori). Val a dir que mentre que es procura mantenir les pàgines en japonès sense emmirallar, una de les de La Rosa de Versalles està voltejada. Desconec si l’error prové de l’edició alemanya o l’espanyola.

Un parell de pàgines de l'edició original. La imatge de mostra prové d'El Joe de l'Endemà.

Quan m’encaro amb un treball d’aquestes característiques tinc totes les alertes disparades, ja que aquesta mena de llibres sol caure en dos paranys que en rebaixen notablement el valor i fan que realment el llibre en si resulti una petita estafa:

1) O bé se centren molt en els gustos de l’autor. Per exemple: reescrivint la història o obviant de manera descarada o passant molt per sobre d’una demografia amb un percentatge de lectors tan o més alt que d’altres.

2) O bé es basen en un catàleg de recensions d’obres més o menys conegudes a occident sense cap mena d’enllaç entre elles. Per a això ja estan els blogs o, en el moment de la publicació del llibre, les revistes especialitzades i els especials al final dels còmics. A un llibre sempre li demanaré un plus, perquè per alguna cosa és un llibre.

O el pitjor de tot, una barreja d’ambdós. El Fenomen Manga, per això, se salva d’aquests dos esvorancs. Si peca d’alguna cosa, és que a vegades resulta massa didàctic i d’altres dóna per fet la coneixença de determinats termes. És a dir, en aquest sentit no segueix un llibre d’estil clar.

Un altre defecte freqüent en aquesta mena de productes és l’esbudellament sistemàtic de la trama d’alguns mangues que han marcat un abans i un després. No dic jo que sense alguns fets essencials en determinats mangues no es pot explicar bé la història del manga, però segons el meu parer, hauria d’haver-hi alguna mena d’avís. Si no m’equivoco, els únics errors pel que fa a això són una imatge del segon volum (de 19) de Banana Fish i una d’entre mitjans i finals de La Rosa de Versalles. Per postres, cap de les dues escenes no és gens representativa de les esmentades sèries. Per tant, l’autora en va fer una doble mala elecció en cada ocasió.

Com a apunt final, cal destacar que aquest llibre es va publicar originalment a mitjans dels noranta, l’època daurada pel que fa a la publicació del manga en nombres de tirada al Japó. Per tant, es presenta totalment optimista pel que fa al seu futur imprès, tant a les revistes com als volums recopilatoris.

Nota global: 8/10

Les Nostres Transformacions

Títol original: Bokura no Hentai (ぼくらのへんたい)

Autora: Fumiko Fumi

Revista: Comic Ryu

Editorial: Tokuma Shoten

Anys: 2012-2015

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Dia a dia, drama

Nombre de volums: 6 i oberta 10

Si en l’anterior entrada parlava de grans decepcions, en aquesta toca mencionar un gran descobriment. I és que tot just fa uns jorns no sabia de l’existència d’aquesta sèrie i de la nit al dia ha esdevingut una de les meves preferides.

La història reposa les seves bases en tres persones assignades homes al naixement que es vesteixen amb roba de dona en determinades ocasions. Cada integrant del grup té els seus motius i els seus conflictes interiors. Sense connotacions humorístiques ni fetitxistes.

Tant la narrativa com l’argument i els esdeveniments són d’allò més absorbents. El tractament dels personatges, a més, està molt ben aconseguit. Tots tenen les personalitats ben definides i mica en mica van evolucionant.

L’obra té moments bufons i macos, però procura centrar-se la problemàtica pròpia de la gent que es vesteix amb roba que no li correspon segons els prejudicis socials (la por al rebuig, l’assetjament escolar, etc), a més dels problemes intrínsecs de cada personatge, alguns dels quals resulten bastant durs.

Pel que fa al dibuix, em té completament enamorada. És una preciositat i transmet els sentiments dels personatges a la perfecció. A més, l’autora no es conforma amb això i de tant en tant juga amb les vinyetes i la narració.

Un exemple dels diversos jocs amb les vinyetes.

Els volums tenen un bon grapat d’extres: pàgines a color, nines per a vestir, curiositats sobre els personatges, paper de carta, etc. Em pregunto com es podria millorar això per a una edició de luxe, quan l’edició estàndard ja és tan completa. Edició a 3 de novembre de 2015, amb el 8è volum llegit: Les portades dels volums 7 i 8 parodien les revistes de shōjo i shōnen, respectivament, i les contraportades, el contingut. Tot plegat amb personatges de Les Nostres Transformacions. És divertidíssim!

Com a curiositat, es nota que a l’autora li agrada el shōjo dels setanta: de tant en tant cobreix de flors les vinyetes de manera exagerada i en més d’una ocasió cita el manga Les Màscares de Vidre (Glass no Kamen).

Un defecte molt gran es troba a a un dels extres on la Fumiko Fumi diu que una dona trans la va ajudar molt per documentar-se. Allà recalca que es tractava d’una dona molt bonica. Com si el nivell de bellesa fes més o menys dones a les dones trans. Transmisogínia, per molt involuntària que pugui resultar. Si et pares a analitzar-ho, per com i quan ho diu, això mateix no ho hauria dit ni d’un home trans ni d’una dona cis. Si les dones cis ja tenim pressió per ser boniques i femenines, us podeu fer càrrec de què ocorre amb les trans, a les quals constantment se’ls nega la feminitat?

Escena de conte que recorda les recarregades il·lustracions del Makoto Takahashi o les líriques vinyetes de la Riyoko Ikeda.

Recomenadíssim. Sobretot a cisgèneres sense formació per entendre una mica el tema trans (sí, és trist, però aquest manga està fet per una cisgènere i dirigit a cisgèneres de manera molt descarada) o, simplement, desitgin variar una mica les seves lectures i/o llegir una molt bona obra.

Nota global (fins al volum 6): 9/10
Edició a 4 d'abril de 2015, amb el 7è volum llegit: En mantinc la nota.
Edició a 3 de novembre de 2015, amb el 8è volum llegit: En mantinc la nota.
Edició a 31 de gener de 2018, amb el 9è i el 10è volums llegits: Baixo la nota global a 8’5/10, que hi ha una situació del 10è tom que està molt mal resolta i l’autora es podria haver estalviat.

Dues grans decepcions entre egipcis, hitites i mitans

L'Emblema de la Família Reial

Des que em vaig llegir La Rosa de Versalles (Versailles no Bara, Riyoko Ikeda) que, poquet a poquet, li vaig anar agafant gust al manga dels anys setanta i ja he gaudit de diverses sèries d'aquesta època. La majoria d'elles, m'han agradat molt o bastant. De fet, si oficialment i degut a les xifres de producció els noranta es consideren la dècada daurada del manga, jo la considero els setanta a nivell de qualitat. Es publicava bastant menys i degut a això hom era molt més sel·lectiu a l'hora de contractar autors. Evidentment, també està el fet distorsionador que d'obres dels setanta pràcticament no n'arriben a occident i les que ho fan solen ser grans clàssics i, en canvi, dels noranta a l'actualitat en tenim un ventall bastant ampli, des d'obres boníssimes a púrries totals. Bé, el cas és que sento una gran debilitat envers el manga dels setanta.

Així doncs, m'agaradaria poder llegir com a mínim les obres més conegudes i influents de la dècada dels setanta. L’Emblema de la Família Reial (Ōke no monshō, Chieko Hosokawa), ambientada a l'antic Egipte, n’és una d’elles i encara a dia d’avui, amb 59 volums, continua oberta.

No anava amb unes expectatives massa altes amb aquest manga degut a opinions diverses que havia llegit en diagonal. Tot i així, tampoc m’esperava aquest baixíssim nivell. La història va bastant lenteta: tarda un volum sencer en arrencar. Si només fos això, encara rai. Però és que ni les societats que se’ns presenten ni els personatges resulten creïbles. La protagonista és 100% Mary Sue. El faraó és completament irracional i no denota l’educació que aleshores rebien els de la seva condició. La germana del faraó és massa malvada, tant que tot i presentar-nos-la com a intel·ligent, realment no segueix una bona estratègia política i s’encega amb el seu únic objectiu. I així amb tants altres. Els únics que se salven són els secundaris i perquè no surten suficient temps com per a fotre la pota. Per si no fos poc, entr finals del primer volum i principis del segon ja hi ha un esdeveniment totalment contradictori i que no s'agafa per enlloc. A més, pel que llegeixo als comentaris de Baka-updates, amb el pas dels volums la cosa no millora, ans al contrari. Amb 2 toms llegits de 59, no puc fer una recensió en condicions. I tampoc pretenc continuar-la.

Allà on el Cel i el Riu Vermell es troben

Per a treure'm el mal gust de boca, vaig decidir posar-me amb Allà on el Cel i el Riu Vermell es troben (Sora wa Akai Kawa no Hotori, més coneguda com Red River o Anatolia Story, Chie Shinohara), un manga amb una premissa similar, més actual, acabat i que ja tenia fa temps a la llista de pendents. Aquesta vegada, la història transcorre, però, a l'imperi Hitita Per tot arreu havia llegit bones opinions, així que imaginava que seria una bona història. El tret em va sortir per la culata. Si bé la qualitat en aquest manga és lleugerament superior a l'anterior, les meves expectatives eren bastant més altes. De fet, en termes absoluts eren altíssimes. I On el Cel i el Riu Vermell es troben no ha aconseguit arribar-hi. Una protagonista de bon principi estúpida que tira cap al marysuenisme perillosament, un príncep amb bons ideals però males maneres i una antagonista, un cop més, encegada amb el seu objectiu. Per no parlar d'un munt de coses que no tenen ni cap ni peus i contradiccions diverses en poc espai. Una descripció bastant diferent del que fins ara m'havien apuntat: protagonista intrèpida, príncep gentil i magnífica història a la qual no li sobra ni una pàgina. Deixant de banda la fidelitat històrica i l'anatomia, l'ambientació i el dibuix són macos, però és que l'execució és un desastre. M'he quedat a mitges del quart volum de vint-i-vuit i no tinc esma per a seguir aquest despropòsit.

Em fa ràbia haver-me ensopegat de morros amb aquestes dues sèries, ja que de mangues amb ambientació històrica que no siguin del Japó tampoc n'hi ha tants i aquest és un gènere que m'agrada bastant.