Top 10 de mangues de 2018

Entraran en aquesta classificació mangues que hagi llegit per primer cop durant aquest any, ja sigui totalment o parcial. 

Proporcionalment, enguany no he llegit tantes obres de qualitat com l’any passat, però és possible que sigui l’any que més tankōbons he llegit: 431, sense comptar històries curtes. Així que sí: queden moltes obres bones fora. Com a novetat, aquest any no consta L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga) al top perquè no n’he llegit cap tom que no hagués llegit ja. N’he començat una relectura, però no he aconseguit arribar al material nou. 

Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2018:

Històries de Núvies

 1) Històries de Núvies (Otoyomegatari, Kaoru Mori), més conegut per aquí com Bride Stories: un tom a l’any que es llegeix en un obrir i tancar d’ulls. Quina meravella, quina delícia. El dibuix, tan exquisit. La narració, tan ben filada. I els personatges, tan tendres tots ells. I mira que ni tan sols sóc fan en especial de la Priya, però és tot fantàstic. Història asiàtica costumista, molt recomanable.

2) La bandera blava (Ao no Flag, Kaito): la millor novetat de l’any a Espanya i part de l’estranger. Feia temps que desitjava un shōnen d’aventures/fantasia on el protagonista acabés emparellat amb un noi (no miro a ningú, HxH). Trobo que, si bé al shōjo hi ha una relativa representació de personatges que senten atracció per persones del propi gènere, al shōnen hi ha una gran mancança. Sobretot pel que fa tant a personatges masculins com principals. I els nens i nois necessiten representació en els seus propis mitjans. Per ara, La bandera blava és el que més al que jo buscava: un shōnen on un dels personatges masculins principals està enamorat d’un noi. I no el pinten com quelcom desagradable ni caricaturesc. A part d’això, aquesta obra em va sorprendre per a bé: molt ben dibuixat i ben narrat. És una molt bona comèdia, tant pel que fa al romanç com a l’amistat. 

3) El Sol del Jardí en Miniatura (Hakoniwa no Soleil, Shiki Kawabata): tot i que l’obra que havia llegit anteriorment de la mateixa autora no m’havia acabat de convèncer, li vaig donar una oportunitat a aquesta. Per què? Doncs perquè les seves portades són precioses. Tòpic a estones, no tant a d’altres, té un misteri i un triangle amorós amb resolució satisfactòria.

La bandera blava

4) Tot sobre la J (J no Subete, Asumiko Nakamura), més conegut per aquí com All about J: un duríssim relat sobre una dona trans molt fan de la Marilyn Monroe. Ambientat als Estats Units del segle XX. Per a mi, la millor obra de l’autora molt de lluny. S’hi llueix.

5) El Nivawa i el Saitō (Nivawa to Saitō, Nagabe), més conegut per aquí com Nivawa y Saito: una comèdia molt divertida i rodona sobre la convivència entre un humà jove i un nen d’una espècie fantàstica. A destacar que la personalitat del nen està molt ben feta. No és el típic nen de manga que parla i es comporta com un adolescent o un adult.

6) El Rèquiem del Rei de les Roses (Bara-ō no Sōretsu, Aya Kanno), més conegut per aquí com Réquiem por el Rey de la Rosa o El Bello Richard: aquesta sèrie em desperta autèntiques passions. Amor-odi. Tan maco, tan ben fet i a la vegada tan problemàtic i amb aquests finals de tom. El dibuix és excels i resulta molt addictiu. Millor tenir-ne diversos toms per llegir-los tots d’una tacada. Malgrat el fanservice de pits, no tots són iguals i la caiguda en escenes de nus és bastant realista (dins del fanservice).

7) La Venedora de Llumins (Macchi Shōjo, Hans Christian Andersen i Sanami Suzuki): manga que té a veure molt poquet amb el conte clàssic en el qual s’inspira. La Rin ven uns llumins molt especials: a canvi d’un any de vida, tens 50 llumins que, en encendre’ls, fan realitat els teus pensaments. Una obra molt original en la seva execució i que s’atreveix a ficar-se amb vaques sagrades del manga. Cal llegir-la.

El Sol del Jardí en Miniatura

8) El poema del vent i dels arbres (Kaze to Ki no Uta, Keiko Takemiya): la llicència més sonada de l’any. Tan de bo rutlli. Una obra amb moltíssims matisos i amb personatges molt treballats. El dibuix és una meravella. Si bé al primer capítol hi ha perspectives estranyes i la narració resulta un pelet tosca, després la cosa s’arregla. 

9) L’obrador dels barrets punxeguts (Tongari Bōshi no Atelier, Kamome Shirahama): un dels mangues més macos a nivell d’il·lustració i de confecció de vinyetes. Una delícia. Només per això ja val la pena llegir-lo, però és que a sobre, es nota que l’autora sap de teoria del guió. Una gran mestra; em trec el barret.

10) El País de Mai Més Promés (Yakusoku no Neverland, Kaiu Shirai i Posuka Demizu): un altre shōnen molt important. És de la Jump i qui el protagonitza és una noia que no està sexualitzada i que és intel·ligent. A més, hi ha una gran diversitat racial i la història és molt addictiva. Malauradament, li el racisme que representa cert personatge li resta punts i, a més, m’ensumo trampes de guió. És per això que li ha anat de poc quedar-se fora del top.


Mencions d’honor: Sí, en plural. M’havia autoimposat la regla de limitar-me a una per any, però enguany he llegit més mangues que mai i trobo que totes tres obres es mereixen que se les anomeni:

 

La Princesa de la Corona Vegetal

I) La Princesa de la Corona Vegetal (Kusakanmori no Hime, Yumiko Ōshima): història curta molt ben dibuixada i narrada. En destaco que és el manga més vell (1978) on em consta que es parli de la bisexualitat. A més, el personatge bisexual en qüestió no rep un mal tractament per part del guió pel fet de ser bisexual.

II) Besem el cel enlluernador (Mabushii Sora ni Kiss Shō, Kotarō Takemoto): enguany he llegit per fi diversos bares. En destaco aquest perquè sempre és té la preconcepció que el bara és sexe salvatge quan no necessàriament és així. 

III) La Laguerstrèmia (Sarusuberi, Hinako Sugiura), més conegut per aquí com Miss Hokusai: un manga vuitanter fet per una folklorista sobre la figura d’una dona esborrada per la història oficial. Aquesta és l’Oei, la filla del Hokusai. Moltes de les obres atribuïdes a aquest senyor, realment estan pintades o per l’Oei o bé les varen elaborar conjuntament. Llàstima del preu.

Banana Fish

Títol original: Banana Fish (バナナフィッシュ)

Autora: Akimi Yoshida

Revista: Betsucomi

Editorial: Shogakukan

Anys: 1985-1994

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Misteri, drama, crítica social, aventures, ficció científica

Nombre de volums: 19 (edició original), 12 (edició bunko), 20 (edició que imita l’original, però n’inclou el tom únic extra)

Edicions fora del Japó: França, Itàlia, Estats Units (primer en van publicar els 7 primers de manera emmirallada respectant-ne més o menys les portades i després van començar de zero i ho van publicar tot sense emmirallar, però inventant-se’n les portades), Alemanya (cancel·lada al setè volum) i segur que d’altres que se m’escapen. Actualització a 5 de juliol de 2019: Espanya.

Mangues relacionats: Opinió Privada (Private Opinion, inclou una preqüela de l’Ash i una de l’Eiji, així com un còmic molt curtet on l’autora parla del manga) i Dimoni (Yasha, seqüela indirecta)

Ja fa una bona colla d’anys que vaig llegir aquest manga, quan pràcticament no sabia italià! M’hi vaig llançar perquè és tot un clàssic i el vaig trobar en l’esmentada llengua, però em vaig arriscar molt. I em va sortir bé, per sort. De fet, em va agradar més del que m’esperava i és un dels meus mangues preferits. Val a dir que m’esperava quelcom totalment diferent i que això és per culpa de certa pàgina que havia vist a diversos llocs i que no és gens representativa de l’obra.

Tracta d’un thriller ambientat especialment a Nova York. Els personatges principals són l’Ash, el joveníssim líder d’una banda criminal, i l’Eiji, el japonès de rigor que li fa de taló d’Aquiles, però que té també els seus cops amagats.

És un shōjo que es relaciona molt pel gran subtext entre l’Ash i l’Eiji amb el BL i crec que no es pot explicar la història del BL sense ell, tal i com ocorre amb La Tòquio Babilònica (Tokyo Babylon, CLAMP). Després d’aquest, hi ha hagut una infinitat de mangues de subtext/romanç/sexe entre homes de gènere policíac o similar. Val a dir, però, que anteriorment a Banana Fish es va començar a publicar Patalliro! (Mineo Maya), un manga policíac-humorístic on tot és la mar de clar i tenim dos gays i un nen bi entre els personatges principals.

També és curiós comentar que Banana Fish en el moment de la seva publicació va ser seguit per molts homes heterosexuals que entre l’Ash i l’Eiji només veien una amistat molt forta i que aquest era l’únic shōjo que s’atrevien a admetre que llegien per viril (en el sentit més ranci de la paraula). Irònicament, i malgrat la poca aparició de personatges femenins, es tracta d’una obra plena de sensibilitat i molt crítica amb la cultura de la violació des d’una perspectiva bastant avançada. No és perfecta, però: molta gent en critica el final (i amb raó i més amb les excuses de l’autora) i el tema de la raça no està del tot ben tocat. Els més mal parats, com sempre, són els negres.

No és cap secret que la meva OTP predilecta la conformen l’Ash i l’Eiji, però Banana Fish té molts altres atractius. El misteri i l’acció sobretot, que són els autèntics motors de la història. Mira que moltes vegades les obres d’acció més aviat m’avorreixen, però en aquesta està tot molt ben dut i es va variant molt d’escenari, per la qual cosa és difícil arribar a la monotonia. I La Yoshida és una gran guionista i narradora.

També el drama juga un paper molt important. A vegades massa i tot, especialment si ets una persona sensible.

Hi ha un bon reguitzell de personatges atractius. Ash és el més popular entre el fandom, però no és l’únic digne de menció: el Shorter, el propi Eiji, la Jessica, el Yue Lung, el Sing, el Charlie, el Max, el Jenkins... I molts d’ells estan disenyats en base al físic de famosos. El cas més recognoscible des d’Occident és el del Max, inspirat en el Harrison Ford.

Crida l’atenció el canvi dràstic de disseny que pateix l’Ash a partir del cinquè volum. Passa de cabells de casc a engominat permanent. Es veu que fins i tot resulta que el “primer” Ash i el “segon” Ash estan inspirats en dos famosos diferents!

El dibuix està molt bé: ple de sentiment i de detalls. Els grafitis de Banana Fish són mítics! I les samarretes de la poma, també. A l’anime s’ha procurat que tot fos més estètic, mentre que al manga l’ambientació més carregosa augmenta el nivell de drama cru.

Espero que més d’hora que tard arribi alguna obra de la Yoshida a Espanya. No cal que sigui Banana Fish ni Diari d’una Ciutat Costanera (Umimachi Diary). Si més no, per començar. Ja m’estaria bé El Jardí dels Cirerers (Sakura no Sono, volum únic), Més llarg i lent que un riu (Kawa Yori mo Nagaku Yuruyaka ni, 2 volums) o La Bona Donzella (Kisshō Tennyo, 4 volums).

L’edició italiana és petitona, té sobrecobertes i conserva el sentit de lectura original. Com no podia ser altrament, les pàgines són grogues! Tota una experiència de lectura. Al principi i al final d’alguns volums hi ha alguns extres.

Ho recomano? Si t’agraden els thrillers d’acció als Estats Units i no et fa res la manca de personatges femenins, és prou factible que t’agradi.

Nota global: 9’2/10

Mangues protagonitzats per bisexuals

Tal i com indica el títol, aquesta entrada recull un seguit de mangues on el personatge principal és bisexual. Sense aprofundir-hi més; sense tenir en compte si aquesta representació és positiva o negativa o si està ben feta o mal feta.

D’altra banda, hi ha un tema que em resulta bastant obvi, però en deixaré constància: es tracta de les ambigüitats. Per dilucidar si una noia sent atracció per una altra o si un noi sent atracció per un altre, ho faré seguint la regla de “si es consideraria atracció en cas de tractar-se d’una noia i d’un noi o viceversa, llavors és atracció”.

Heus aquí la llista per ordre d’inici de publicació:

Subaru, de La Tòquio Babilònica

-La Rosa de Versalles  (Versailles no Bara, Riyoko Ikeda, maig 1972)

-Apuntant ben amunt (Ace o Nerae, Sumika Yamamoto, gener 1973)

-Tremolors de primavera primerenca (història curta que dóna nom al tom Yureru Shōsun, Riyoko Ikeda, abril 1973)

-Cutie Honey (Gō Nagai, 1973)

-Els solcs de l'Arc de Sant Martí: Les dones de Gèminis (història curta inclosa a Seiza no Onna, més conegut per aquí com Mujeres del Zodíaco, Miyako Maki, 1974)
-El Poema del Vent i les Branques (Kaze to Ki no Uta, més conegut per aquí com La Balada del Viento y los Árboles, Keiko Takemiya, 1976)

-Fanchon Fadette (Tomoko Naka, 1977)

-Patalliro! (Mineo Maya, 1978)

-Esmaixa! Megu (スマッシュ! メグ, Smash! Megu, Kayono Saeki, 1980)

-Segueix-me (Follow-me, Hisato Chiba, 1984)

-Banana Fish (Akimi Yoshida, 1985)

-La Tòquio Babilònica (Tokyo Babylon, CLAMP, 1990)

-La plantosa guardiana na Marinera Lluna (Bishōjo Senshi Sailor Moon, Naoko Takeuchi, 1991)

-La Princesa Kaguya (Kaguya Hime, Reiko Shimizu, 1993)

-Neogènesi segons l’Evangeli (Neon Genesis Evangelion, 1994)

-Falsedat (Fake, Sanami Matō, 1994)

-La floristeria del xamfrà: versió Akashi (Machikado Hanadayori (Akashi-ban), recull de 10 capítols inclòs al tom únic La floristeria del xamfrà [Machikado Hanayadori], Fumiyo Kōno, 1995

-Sakura, la Caçadora de Cartes (Card Captor Sakura, CLAMP, maig 1996)

-El Quadern del Pippira (Pippira Note, Fumiyo Kōno, 1997)

-Manual per fer anar l’àngel (Tenshi Kōryaku Manual, Kumiko Kikuchi, 1999)

-Utena, la Noia Revolucionària: L'apocalipsi de l'adolescència (Shōjo Kakumei Utena: Adolescence Mokushiroku, Be-Papas, juny 1999)

-El món d’en Coo (Coo no Sekai, Hideji Oda, 2000) + El Solar dels Somnis (Yume no Akichi, més conegut per aquí com El Solar de los Sueños, Hideji Oda, 2005) 

-Un Llarg Viarany (Nagai Michi, Fumiyo Kōno, 2001)

-Coses vives (Kedamono Damono, Haruka Fukushima, 2003)

-Bisexual (Sōko Masaki, 2003)

-Després de Classe (història curta inclosa al primer tom de Shibuya Love Hotel, titulada aquí com Después de Clase, Mari Okazaki, 2005)

-Les entregues mensuals de shōjo del Nozaki (Gekkan Shōjo Nozaki-kun, més conegut per aquí com Nozaki y su Bravo revista mensual para chicas, Izumi Tsubaki, 2011), si és que es pot considerar que la Chiyo n’és la protagonista. I si no... igualment, té diversos altres personatges bisexuals.

-El Rèquiem del Rei de les Roses (Bara-ō no Sōretsu, més conegut per aquí com Réquiem para el rey de la rosa, Aya Kanno, 2013)
-L’Ulna a sa torreta (Jūza no Ulna, més conegut per aquí com Ulna en su Torreta, Tōru Izu, 2015)

-La maledicció de la Haru (Haru no Noroi, més conegut per aquí com La maldición de primavera, Asuka Konishi, 2015)

-El parell de lleons (Futari no Lion, més conegut per aquí com Dos leones, Nagisa Furuya, 2017)
-La Bandera Blava (Ao no Flag, Kaito, 2017)
-Un primer amor esfumat (Kieta Hatsukoi, més conegut per aquí com Confuso primer amor, Wataru Hinekure i Aruko, 2019)

-Vida, em cruspiré el teu cor: capítol 2 (“història curta” dins del tom Vida, em cruspiré el teu cor [Itoshii anata no kokoro o taberu], més coneut per aquí com Amor, devoraré tu corazón, Tokei, 2019)

-Taronges al Sol (Hidamari no Orange, més conegut per aquí com Sunny Orange, Yū Chitose, 2019)

-Feina i vida privada: d’on a off (Kaisha to shiseikatsu: on to off, Shinnosuke Kanazawa, 2023)

DARRERA ACTUALITZACIÓ: 3 de novembre de 2024