dilluns, 28 de desembre de 2015

Top 10 de mangues 2015

Entraran en aquesta classificació mangues que hagi llegit per primer cop durant aquest any, ja sigui totalment o parcial. Enguany, he consumit molts més mangues bons que lany passat i la tria ha resultat bastant més complicada. És a dir, el llistó està bastant més alt i si l'any passat van entrar alguns mangues de 6-7 sobre 10, enguany la gran majoria no baixa del 9 i no hi ha cap que no arribi al 8.

Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2015:

1)
L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga): magnífica obra, amb una premissa agosarada i perfectament executada. L’autora demostra una força creativa increïble: multitud de personatges ben tractats, trames polítiques i de poder, una història que encaixa en el més mínim detall... A més, la Yoshinaga sap dibuixar personatges de totes les edats i hi ha una àmplia representació de totes les etapes de la vida humana. En resum, una meravella feta còmic.

L’Harem Shōgunal
2) I per tota la pesca (Kakukaku Shikajika, Akiko Higashimura): autobiografia del camí que va seguir l’Akiko Higashimura, autora de La Princesa de les Meduses (Kurage Hime), per a esdevenir mangaka. Es tracta d’un relat d’allò més íntim que arriba al cor del lector.

3) Fashion Fade (Tomoko Naka): tinc una connexió especial amb aquest manga. El dibuix hi ajuda, sí, però és que, oh!, mencanta com l’autora hi col·loca tot un seguit de reivindicacions feministes tan... a la seva manera. I també el plantejament inicial. En fi, no ho sé descriure millor, però quan llegeixo shōjo dels setanta de qualitat em sento com més lleugera. Com si somiés desperta.

4) Cesare (Fuyumi Sōryo): aquesta obra em fa parpellejar diverses vegades quan hi penso. És increïble com de ben documentada arriba a estar i sobretot si tenim en compte la llunyania física que hi ha i que, malgrat internet, no deu ser pas fàcil trobar informació tan detallada i general de l’època del Cèsar de Borgia al Japó. I no només la documentació és excel·lent, sinó que el guió t’atrapa, els personatges et sedueixen i el dibuix t’enamora. Trames de poder, molta política, personatges històrics, art, acció, Itàlia en tota la seva esplendor... He dit que el dibuix és per caure de cul? La roba, les expressions, els fons (quins fons!!), les reproduccions d’obres d’art... Experimento un orgasme visual cada cop que llegeixo aquest còmic.
I per tota la pesca

5) Diari duna Ciutat Costanera (Umimachi Diary, Akimi Yoshida): si hi ha un manga que sajusti al format de publicació de revista i a la vegada al de volum compilador, és aquest. Les històries són autoconclusives i a la vegada tenen una molta continuïtat les unes amb les altres. Molt ben trobat. L’Akimi Yoshida ja va captivar amb Banana Fish i amb aquest còmic, tan diferent de la seva obra més coneguda, m’ha tornat a enamorar. S’hi tracten temes seriosos de manera madura. Si bé hi ha una protagonista diferenciada, a la resta de personatges principals se’ls dota de profunditat i d’una identitat pròpia. 

6) Les Nostres Transformacions (Bokura no Hentai, Fumiko Fumi): ja era en el top 10 de l’any passat, però enguany es troba en una posició més baixa. La sèrie continua sent molt bona, però és que he llegit tants mangues bons aquest any i nhi ha tants que han quedat fora de la llista... En fi: que és un molt bon manga, molt reivindicatiu i ja tocaria que se’n publiqués d’aquesta mena per aquí.

7) Mart (Mars, Fuyumi Sōryo): la Fuyumi Sōryo repeteix en aquesta llista i també respecte a l’any passat! És una de les tantes autores infravalorades per aquí. I sí, dic "autores", amb "e", perquè crec que si fos un home, Cesare seria un manga molt més conegut i reclamat. En fi, centrem-nos. A Mart se’ns presenta una història d’amor carregadeta de tòpics, però que té tota la pinta de ser preciosa (malauradament, només he tingut el plaer de llegir-ne el primer volum). La protagonista em cau bé i el protagonista... bé, està fet per a agradar el públic al qual va dirigida l’obra (noies heterosexuals) i l’autora ho aconsegueix amb escreix.


Fashion Fade
8) Una Indumentària Anomenada Greix (Shibō to Iu Na no Fuku o Kite, Moyoco Anno): linfern a què es veu abocada una dona amb trastorn per afartament i obesitat al Japó. Un relat de crítica social excel·lentment narrat. Convida a la reflexió i sorprèn que després de 18 anys de la seva publicació original pugui continuar sent tan actual.

9) Taronja (Orange, Ichigo Takano): com parlar d’aquest manga sense esbudellar-lo? Simplement, diré que trobo que tracta la seva temàtica principal amb molt de tacte i que m’arriba al cor. L’hauria col·locada més amunt de no ser perquè el guió, de moment (fins al tercer volum), se sosté en incongruències tècniques i perquè la protagonista té per úniques aficions netejar i preparar menjar.

10) Històries de Núvies (Otoyomegatari, Kaoru Mori), més conegut per aquí com Bride Stories: el primer volum dEmma no em va convèncer, però amb aquest manga ha sigut diferent. Es tracta d’una obra que ens mostra la vida de diverses dones en edat de casar, segons el que dictaven els costums el segle XIX a on es desenvolupa, algun lloc de l’Àsia Central. Aquest és un excel·lent exemple de com una obra ens pot mostrar una societat masclista sense que l’obra en si sigui masclista, ans al contrari. Té un bon grapat de personatges femenins interessants, entre els quals s’inclou una dona d’edat avançada.


Menció d’honor:


Ayako
Ayako de l’Etsuko i la Riyoko Ikeda (no el confongueu amb cert manga homòfon, d’un altre autor): aquesta obra no la poso aquí com onzena en la classificació (aquest lloc seria per a En la Misma Clase, de l’Asumiko Nakamura), sinó perquè malgrat que el guió té diversos punts fluixos, m’ha encantat. I això per què? Doncs per la seva protagonista, que carrega amb tot el pes de l’obra. L’Ayako és fascinant: el seu enginy, la seva sang freda i alhora la seva passió, el seu valor... Es tracta d’una antiheroïna molt potent. Properament, anirà a la llista de Protagonistes Carismàtiques. Amb només el primer volum llegit (de dos), no entenc com van cancel·lar aquesta sèrie al Japó. Una llàstima.


(Nota aclaridora: tingueu en compte que per a puntuar les obres ressenyades no he utilitzat exactament el mateix criteri que a lhora dendreçar-les en el top. Per exemple: si Una Indumentària Anomenada Greix no va arribar al 9, és per les seves portades, però a lhora de posar-la aquí això no ho he tingut en compte.)

dimarts, 22 de desembre de 2015

Llibre: Les CLAMP a París






Títol original: CLAMP in Paris
Autores: CLAMP
Any: 2009 (el llibre; les il·lustracions són del 1989 al 2009)
Editorial: Pika Édition

El 2009 les CLAMP van ser convidades a la Japan Expo, la fira de manga més gran d’Europa i una de les principals del món. I, entre altres, es va aprofitar locasió per fer-ne una exposició anomenada “CLAMP, les reines du manga” (té nassos, ja no només del shōjo en particular, sinó del manga en general... per què?) a París que va durar del 3 de juliol al 27 de setembre daquell any. El que avui ens ocupa és, doncs, un catàleg d’exposició i a la vegada un artbook dels mangues que les CLAMP havien elaborat fins a la data i de què en conservaven (i en conserven) els drets.

He de dir que aquest llibre m’ha decebut molt. No té pràcticament cap informació, contràriament a molts catàlegs d'exposició. A més, a diferència de la majoria d’artbooks originalment japonesos, moltes de les imatges no estan comentades i el text introductori del principi; en comptes de centrar-se en la matèria se’n va molt per les branques, volent comparar les CLAMP amb artistes occidentals quan l’ocasió no ho propicia. L’única dada interessant que s’hi dóna és que segons un informe de la Unesco les CLAMP es troben en el desè lloc d’autors japonesos més traduïts al món, escriptors inclosos.

Aquesta és una edició bilingüe, en japonès i francès, tret dels títols dels capítols, que estan en anglès perquè fa modern. La part traduïda del japonès al francès em xerrica un fotimer. Sense anar més lluny, hi ha unes quantes paraules que per context haurien d’estar en plural i es troben en singular. Tenint en compte que com a traductors/es hi consten dues persones de nom japonès i entre això i aquesta traducció dedueixo que  són japoneses d’origen i que el francès no el dominaven pas gaire. Molt malament, Pika. Hauries d’haver agafat un traductor japonès (per a traduir la introducció, escrita pel director editorial, que dedueixo que és francès) i un de francès (per a traduir els textos originalment escrits en japonès).


A més de la introducció i els comentaris finals de les imatges, hi ha un parell de preguntes que cada integrant del grup contesta separadament. La primera és sobre què pensen de llur activitat com autores després de 20 anys d’experiència professional. La segona demana un missatge per als lectors no japonesos.

Les il·lustracions estan dividides en capítols segons llur etapa artística: Els Inicis (1989-1993), Maduració (1995-2000) i Les Noves Obres (2003-2009). (Recordem que aleshores Gate 7 encara no s’havia començat a publicar.) En general estan prou ben escollides i exposades, però hi ha una de Miyuki-chan in Wonderland que, pel seu nivell de detall, hauria hagut de tenir dret a aparèixer en doble pàgina, en comptes de menys de mitja.

Un altre aspecte que no em fa peça és la imatge escollida per a la sobrecoberta. Trobo que hauria estat molt més encertat un dels dibuixos de CLAMP in Wonderland o, fins i tot, de CLAMP in 3D-Land o CLAMP in Cardland.

L’edició és molt bonica, amb un paper i una tinta de molta qualitat. Com a curiositat, val a dir que el sentit de lectura és japonès.

El recomano? Tenint en compte el seu nivell de raresa i que no té gaires pàgines ni informació rellevant, no. Els artbooks North Side i South Side són molt més complets (no recullen les obres més recents, però). Si t’agrada una sèrie de les CLAMP en concret, millor centra’t en els artbooks d’aquell manga que no pas en aquest, que resulta tot just un tast.

Nota global: 6/10

dissabte, 19 de desembre de 2015

Els Majordoms de la Mei



Títol original: Mei-chan no Shitsuji (メイちゃんの執事)
Autora: Riko Miyagi
Revista: Margaret
Editorial: Shueisha
Anys: 2006-2013
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Absurd, romanç, drama, misteri, institut
Nombre de volums: 20
Edicions fora del Japó: França (Mei’s Butler), Itàlia (Mei-chan’s Butler), Taiwan (segons la Viquipèdia en anglès; no entenc la llengua de l’editorial i no sé com aprofundir en la cerca, així que desconec el títol d’aquesta versió).
Relació amb altres mangues: Els Majordoms de la Mei DX (Mei-chan no Shitsuji DX, seqüela)

Aquest és un dels tants mangues amb un èxit relatiu dels darrers anys. I vaig decidir posar-m’hi. He de dir que m’ha decebut bastant, però si més no he aconseguit acabar-lo.

El guió arrenca amb la Mei, una preadolescent japonesa sapastre i marysueosa de mena. Quan encara el lectorat s’està introduint en aquesta història, li informen a la Mei que els seus pares han mort. I gairebé a l’acte es revela que en realitat ella és l’hereva d’una família japonesa molt poderosa. De la nit al dia la seva vida canvia radicalment: no només s’ha quedat sense pares, sinó que no pot caminar tranquil·la pel carrer perquè hom complota contra ella. Però tot està controlat: li han nomenat un súper-majordom, en Rihito, que, en realitat, li farà de guardaespatlles i de criat les 24 hores del dia, cada dia de la setmana. Finalment, la Mei acceptarà assistir a un internat femení de luxe... i en Rihito l’hi acompanyarà (sí, a un internat femení i sense intentar passar per dona).

El majordom disposat a tot.

Crec que aquest manga es pot gaudir molt més si qui el llegeix s’imagina que transcorre en un món paral·lel. Heus aquí alguns exemples del surrealisme imperant:
- La directora és una monja que de monja té la disfressa (sí, disfressa; allò no són hàbits).
- Internat femení... i un bé negre amb potes rosses. Totes les alumnes van acompanyades per un o més majordoms, els quals poden entrar en qualsevol moment a l’habitació de llur mestressa i amb qui, per a més inri, comparteixen bany. I es fan encara altres excepcions en favor de les tensions inútils entre els personatges.
- El que aquí val és la llei de la selva. Si et repten a un duel, l’has d’acceptar. Sinó, es considera que l’has perdut i perds el que l’altra part ha demanat que t’hi juguessis. Aquests duels estan permesos per la direcció... i alguns d’ells són amb espasa. Recordem que la història suposadament es desenvolupa al Japó actual.

Aquesta obra està infestada d’incoherències argumentals. El guió no s’aguanta per enlloc. Malgrat tot, pot arribar a ser entretingut, ja que la història ofereix un ventall de personatges prou ampli (si bé molt poc treballats) i, sobretot i degut a aquest surrealisme, s’arriba a determinats esdeveniments completament inesperats.

Ara, val a dir que hi ha una quantitat ingent de coses que no m’agraden. A tall d’exemple:
- Es tracta els majordoms com esclaus. En tots els sentits. Ben vestits i de molta categoria, però esclaus al cap i a la fi. En què es gastaran tots els diners que guanyin si no disposen de temps lliure i han d’ajudar llurs mestresses fins a límits insospitats? (Com passar les pàgines del llibre de text en plena classe). I se’ls poden jugar en un duel... on s’han de batre ells!!!
- Es treu importància a les violacions i als intents de violació. Es normalitzen.
- Les ofenses greus (intents d’assassinat o de violació, segrestos, lesions, assetjaments, amenaces, xantatges...) són perdonades (i, fins i tot, oblidades) molt fàcilment.
- Hi ha treball infantil i ningú es planteja res de res.
- La visió de l’amor de parella que es transmet moltes vegades: fastigosament possessiu.
- La relació entre la Mei i el Rihito. No puc ni amb la diferència d’edat, ni amb els seus estira-i-arronses ni amb la gelosia mútua.
- El triangle amorós.
- La protagonista és una Mary Sue de manual.
- Molts personatges no resulten gens creïbles ni disposen dun bon rerefons.
- Les motivacions de la majoria dels personatges, incloent les de la protagonista, i com executen llurs desitjos.
- El dol de la Mei per la pèrdua dels seus pares no està gens ben dut.


El Triangle... de les Bermudes.

La història navega sense rumb. Imagino que seguir-la per la revista devia ser més divertit que llegir-la de seguit en volums recopiladors.

El final és obert i, de fet, l’autora va començar-ne una seqüela que porta ja tres toms. Per si no fos poc, a la darrera pàgina del volum 20 es diu que la història continua al número 21. Toca’t els nassos.

Pel que fa a la narració, aquesta resulta lleugera. En llegir el manga no hi ha cap mena de problema per a seguir-ne els fets.

El dibuix el trobo prou atractiu en general, però em molesten molt les desproporcions típiques de pits enormes i troncs estretíssims. També em pertorben lleugerament les mans de seme de yaoi dolent del Rihito i altres personatges, així com les celles de tothom, ja que són sempre molt fines. D’altra banda, hi ha molts fons espectaculars.

L’edició italiana és de les que m’agraden: petitona i barata. Alguns volums contenen extres al final; desconec si són originals d’aquesta edició o de la japonesa.

Ho recomano? No. Massa palla i massa despropòsits. Ara, si no et fan res tots els contres que he comentat i t’agrada veure homes amb vestit d’etiqueta, potser passis una estona entretinguda.

Nota global: 3/10

dilluns, 14 de desembre de 2015

Trastorns





Títol original: Sakuran (さくらん)
Autora: Moyoco Anno
Revista: Evening
Editorial: Kodansha
Anys: 2001-2003
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Crítica social, drama, romanç, pornografia, ficció històrica
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (Sakuran), Estats Units (Sakuran).

Amb com em va agradar Una Indumentària Anomenada Greix, tard o d’hora havia de llegir Trastorns, un altre volum únic de la mà de la Moyoco Anno.

L’obra que ens ocupa tracta de la vida de la Kiyoha, una oiran, que no una geisha. Què les fa diferents? Doncs que les oirans eren oficialment prostitutes de luxe i les geishes, en un principi, eren dames de companyia no sexual. De resultes d’aquest tret diferencial, la moda que seguien, encara que amb el nostre punt de vista occidental ens costi de copsar, és radicalment diferent: mentre que les oirans duien roba llampant i uns pentinats molt elaborats, les geishes optaven per una vestimenta més sòbria i uns pentinats més discrets. Un detall curiós: les oirans tenien el llaç de l’obi al davant perquè descordar-se (o descordar-los) el quimono fos més senzill i ràpid.

Aquest manga, doncs, ens mostra els secrets d’un bordell luxós i la difícil vida que hi portaven les dones que hi eren forçades a treballar. Venudes o recollides de molt joves, no tenien permès el contacte amb el món exterior... tret que algú les comprés per un substanciós preu, que incloïa la manutenció durant tots els anys d’aprenentatge. Una de les coses que més m’ha sobtat és que malgrat totes les restriccions es consentís que les oirans tinguessin un o diversos xicots i que mantinguessin amb ells relacions sexuals sense cap mena de pagament de per mig.

Pel que fa als personatges, la protagonista es menja la resta del repartiment amb patates. El seu fort caràcter li durà moltes frustracions i maldecaps, però per molt que la trepitgin ella no està disposada a canviar per res del món.

Kiyoha, loiran rebel.

La narració, amb tants salts en el temps, m’ha resultat una mica caòtica. El fet que la història no tingui un camí clar tampoc hi ajuda.

El dibuix ostenta tota la personalitat a què em té acostumada la  Moyoco Anno. Em sembla molt expressiu i modern i a la vegada poc comercial. A més, ningú li pot distutir que està molt treballat i ple de detalls.

L’edició francesa fa molta patxoca. El format és A5, manté totes les pàgines a color publicades originalment en revista, el fons de la sobrecoberta està imprès amb tinta metal·litzada i els tres talls són fúcsies. El preu cou una mica, això sí. Em molesta que no s’hagin molestat de treure el títol en japonès. En fi, l’edició estadunidenca és igual en aquest sentit, però pitjor, ja que s’hi trepitja el dibuix.

Ho recomano? Només si tens un interès en especial en aquest tema. És un manga que està prou bé, però en el qual costa de submergir-s’hi... i sense incentiu pot resultar complicat. Si vols una altra opinió, pots fer-li un cop d’ull a la recensió de la Kuroi.

Nota global: 72/10