Les Nostres Transformacions

Títol original: Bokura no Hentai (ぼくらのへんたい)

Autora: Fumiko Fumi

Revista: Comic Ryu

Editorial: Tokuma Shoten

Anys: 2012-2015

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Dia a dia, drama

Nombre de volums: 6 i oberta 10

Si en l’anterior entrada parlava de grans decepcions, en aquesta toca mencionar un gran descobriment. I és que tot just fa uns jorns no sabia de l’existència d’aquesta sèrie i de la nit al dia ha esdevingut una de les meves preferides.

La història reposa les seves bases en tres persones assignades homes al naixement que es vesteixen amb roba de dona en determinades ocasions. Cada integrant del grup té els seus motius i els seus conflictes interiors. Sense connotacions humorístiques ni fetitxistes.

Tant la narrativa com l’argument i els esdeveniments són d’allò més absorbents. El tractament dels personatges, a més, està molt ben aconseguit. Tots tenen les personalitats ben definides i mica en mica van evolucionant.

L’obra té moments bufons i macos, però procura centrar-se la problemàtica pròpia de la gent que es vesteix amb roba que no li correspon segons els prejudicis socials (la por al rebuig, l’assetjament escolar, etc), a més dels problemes intrínsecs de cada personatge, alguns dels quals resulten bastant durs.

Pel que fa al dibuix, em té completament enamorada. És una preciositat i transmet els sentiments dels personatges a la perfecció. A més, l’autora no es conforma amb això i de tant en tant juga amb les vinyetes i la narració.

Un exemple dels diversos jocs amb les vinyetes.

Els volums tenen un bon grapat d’extres: pàgines a color, nines per a vestir, curiositats sobre els personatges, paper de carta, etc. Em pregunto com es podria millorar això per a una edició de luxe, quan l’edició estàndard ja és tan completa. Edició a 3 de novembre de 2015, amb el 8è volum llegit: Les portades dels volums 7 i 8 parodien les revistes de shōjo i shōnen, respectivament, i les contraportades, el contingut. Tot plegat amb personatges de Les Nostres Transformacions. És divertidíssim!

Com a curiositat, es nota que a l’autora li agrada el shōjo dels setanta: de tant en tant cobreix de flors les vinyetes de manera exagerada i en més d’una ocasió cita el manga Les Màscares de Vidre (Glass no Kamen).

Un defecte molt gran es troba a a un dels extres on la Fumiko Fumi diu que una dona trans la va ajudar molt per documentar-se. Allà recalca que es tractava d’una dona molt bonica. Com si el nivell de bellesa fes més o menys dones a les dones trans. Transmisogínia, per molt involuntària que pugui resultar. Si et pares a analitzar-ho, per com i quan ho diu, això mateix no ho hauria dit ni d’un home trans ni d’una dona cis. Si les dones cis ja tenim pressió per ser boniques i femenines, us podeu fer càrrec de què ocorre amb les trans, a les quals constantment se’ls nega la feminitat?

Escena de conte que recorda les recarregades il·lustracions del Makoto Takahashi o les líriques vinyetes de la Riyoko Ikeda.

Recomenadíssim. Sobretot a cisgèneres sense formació per entendre una mica el tema trans (sí, és trist, però aquest manga està fet per una cisgènere i dirigit a cisgèneres de manera molt descarada) o, simplement, desitgin variar una mica les seves lectures i/o llegir una molt bona obra.

Nota global (fins al volum 6): 9/10
Edició a 4 d'abril de 2015, amb el 7è volum llegit: En mantinc la nota.
Edició a 3 de novembre de 2015, amb el 8è volum llegit: En mantinc la nota.
Edició a 31 de gener de 2018, amb el 9è i el 10è volums llegits: Baixo la nota global a 8’5/10, que hi ha una situació del 10è tom que està molt mal resolta i l’autora es podria haver estalviat.

Dues grans decepcions entre egipcis, hitites i mitans

L'Emblema de la Família Reial

Des que em vaig llegir La Rosa de Versalles (Versailles no Bara, Riyoko Ikeda) que, poquet a poquet, li vaig anar agafant gust al manga dels anys setanta i ja he gaudit de diverses sèries d'aquesta època. La majoria d'elles, m'han agradat molt o bastant. De fet, si oficialment i degut a les xifres de producció els noranta es consideren la dècada daurada del manga, jo la considero els setanta a nivell de qualitat. Es publicava bastant menys i degut a això hom era molt més sel·lectiu a l'hora de contractar autors. Evidentment, també està el fet distorsionador que d'obres dels setanta pràcticament no n'arriben a occident i les que ho fan solen ser grans clàssics i, en canvi, dels noranta a l'actualitat en tenim un ventall bastant ampli, des d'obres boníssimes a púrries totals. Bé, el cas és que sento una gran debilitat envers el manga dels setanta.

Així doncs, m'agaradaria poder llegir com a mínim les obres més conegudes i influents de la dècada dels setanta. L’Emblema de la Família Reial (Ōke no monshō, Chieko Hosokawa), ambientada a l'antic Egipte, n’és una d’elles i encara a dia d’avui, amb 59 volums, continua oberta.

No anava amb unes expectatives massa altes amb aquest manga degut a opinions diverses que havia llegit en diagonal. Tot i així, tampoc m’esperava aquest baixíssim nivell. La història va bastant lenteta: tarda un volum sencer en arrencar. Si només fos això, encara rai. Però és que ni les societats que se’ns presenten ni els personatges resulten creïbles. La protagonista és 100% Mary Sue. El faraó és completament irracional i no denota l’educació que aleshores rebien els de la seva condició. La germana del faraó és massa malvada, tant que tot i presentar-nos-la com a intel·ligent, realment no segueix una bona estratègia política i s’encega amb el seu únic objectiu. I així amb tants altres. Els únics que se salven són els secundaris i perquè no surten suficient temps com per a fotre la pota. Per si no fos poc, entr finals del primer volum i principis del segon ja hi ha un esdeveniment totalment contradictori i que no s'agafa per enlloc. A més, pel que llegeixo als comentaris de Baka-updates, amb el pas dels volums la cosa no millora, ans al contrari. Amb 2 toms llegits de 59, no puc fer una recensió en condicions. I tampoc pretenc continuar-la.

Allà on el Cel i el Riu Vermell es troben

Per a treure'm el mal gust de boca, vaig decidir posar-me amb Allà on el Cel i el Riu Vermell es troben (Sora wa Akai Kawa no Hotori, més coneguda com Red River o Anatolia Story, Chie Shinohara), un manga amb una premissa similar, més actual, acabat i que ja tenia fa temps a la llista de pendents. Aquesta vegada, la història transcorre, però, a l'imperi Hitita Per tot arreu havia llegit bones opinions, així que imaginava que seria una bona història. El tret em va sortir per la culata. Si bé la qualitat en aquest manga és lleugerament superior a l'anterior, les meves expectatives eren bastant més altes. De fet, en termes absoluts eren altíssimes. I On el Cel i el Riu Vermell es troben no ha aconseguit arribar-hi. Una protagonista de bon principi estúpida que tira cap al marysuenisme perillosament, un príncep amb bons ideals però males maneres i una antagonista, un cop més, encegada amb el seu objectiu. Per no parlar d'un munt de coses que no tenen ni cap ni peus i contradiccions diverses en poc espai. Una descripció bastant diferent del que fins ara m'havien apuntat: protagonista intrèpida, príncep gentil i magnífica història a la qual no li sobra ni una pàgina. Deixant de banda la fidelitat històrica i l'anatomia, l'ambientació i el dibuix són macos, però és que l'execució és un desastre. M'he quedat a mitges del quart volum de vint-i-vuit i no tinc esma per a seguir aquest despropòsit.

Em fa ràbia haver-me ensopegat de morros amb aquestes dues sèries, ja que de mangues amb ambientació històrica que no siguin del Japó tampoc n'hi ha tants i aquest és un gènere que m'agrada bastant.

La Bussejadora Sanguínia Ringo i l'Home Cap de Peixera

Títol original: Chimorugi Ringo to Kingyobachi Otoko (血潜り林檎と金魚鉢男)

Autor: Yōichi Abe

Revista: Dengeki Comic Japan

Editorial: ASCII Media Works

Anys: 2010-2012

Demografia japonesa: Shōnen

Gèneres: Absurd, Humor, Terror, Misteri, Fantasia.

Nombre de volums: 3 i aturada/cancel·lada per tancament de la revista

Em vaig assabentar de l’existència d'aquesta sèrie a través d’un tumblr bastant conegut que puja imatges de mangues de terror en el seu punt més àlgid. Una bona manera de conèixer noves obres, però també de rebentar-te-les a primera vista.

La premissa em va semblar esbojarrada i atractiva a parts iguals: hi ha un ésser antropomorf amb cap de peixera rodona (carpa daurada inclosa) que es dedica a atacar amb carpes vampires a tots aquells que tenen una hemorràgia convertint-los a la vegada en inofensives carpes. D’altra banda, tenim les bussejadores sanguínies, que, penetrant en el torrent sanguini dels assaltats, s’encarreguen d’aturar les transformacions un cop l’Home Cap de Peixera ja ha actuat. Les transformacions duren pocs minuts, així que moltes vegades les víctimes es converteixen en carpa sense que cap bussejadora sanguínia ni tan sols s’hagi assabentat de la tragèdia.

La nostra sapastre protagonista.

Entrant en detalls, comencen a aparèixer les pinzellades que fan encara més especial aquesta obra: l’Home Cap de Peixera porta un vestit de pingüí sempre impol·lut, les bussejadores sanguínies duen (tinguin l’edat que tinguin) com a uniforme el típic banyador de les escolars japoneses, hi ha telèfons mòbils bastant peculiars i... moltes altres sorpresetes que no diré per a no xafar-les.

El manga en si, sobretot al primer volum, sap combinar la mar de bé el mal rotllo amb l’humor. Se’t pot mig glaçar la sang a una pàgina i a la següent, partir-te del riure amb els diferents tocs surrealistes. A més, també hi ha una mica de drama, ja que l’autor no s’oblida de les víctimes de l’home cap de peixera ni de llurs familiars.

Si veus l'Home Cap de Peixera, procura no tenir cap ferida oberta.

Els personatges, sense ser profundíssims, estan ben definits i cadascun té una motivació i uns principis propis. Alguns pateixen més clixés que d’altres, però això no suposa cap gran impediment per a gaudir de la sèrie. No m'acaba de fer gaire gràcia, això sí, que sent la protagonista la que en teoria és la combatent, hagi de comptar amb l'ajuda d'algú de fora del gremi perquè resulta bufonament sapastre.

El dibuix resulta bastant particular. Recorda al dibuix dels anys setanta-buitanta, però a la vegada saps que no n’és. Les línies són gruixudes i hi ha diverses ombres i textures fetes amb tinta. Personalment, m’agrada.

Aquest és un manga incomplet, sense final. I no perquè no vengués i el final sigui precipitat, sinó perquè la revista on es publicava va tancar i no sembla que hi hagi ningú disposat a rescatar-la. Així doncs, el tercer volum acaba com acabaria el de qualsevol sèrie oberta.

Recomano aquest manga? Doncs no sé què dir. D'una banda, està tallat sine die. De l'altra, no crec que agradi a massa gent, ja que pels mateixos motius que a mi em torna boja, a un gran nombre de persones no li farà el pes. Així doncs, només el puc recomanar a aquells a qui els agradi el que se surt una mica de la tònica, no els facin fàstics a l'apassionant idea base d'aquesta obra i no els importi no poder-ne saber la continuació més enllà del tercer volum.

Nota global: 8’3/10

El patetisme de La Capriciosa Carretera Taronja

Avís: no m'estaré d'esbudellar aquesta sèrie a la present entrada (les imatges, per això, estaran lliures de qualsevol revelació).

Sempre ho he dit i sempre ho diré: l'únic que val la pena de La Capriciosa Carretera Taronja (més coneguda com Kimagure Orange Road o, simplement, KOR) són les cançons de l'anime i alguns dels dibuixos de l'Akemi Takada.

És a dir, que el guió de la sèrie és pèssim i el dibuix del manga, bastant lletjot. La història, com en molts shōnen amb component romàntic, té la seva base en un pseudo-triangle amorós que es va complicant però que ja t'imagines de bon principi com acabarà la cosa.

Algú em pot explicar de què se suposa que va disfressada?

Fem una anàlisi de la situació:

1) En primer lloc tenim el pàmfil del Kyosuke Kasuga, un noi que no té res d'atractiu i que, a sobre, menteix constantment per a benefici propi. L'únic destacable és que té poders psíquics, els quals li venen per herència genètica. Mal diu del mangaka que s'inspirés en si mateix per a crear-lo. Si a això afegim que l'autor va crear la Madoka i la Hikaru com a les seves noies ideals de cabell llarg i curt, respectivament, tenim un complet Gary Stu amb una personalitat desastrosa. Tot i tenir carisma 0, els lectors li agafaran simpatia, ja que l'assumiran com a ells mateixos i els agradarà això de ser el centre d'atenció de dues noies més o menys atractives. Pel que fa a mi, i per si no ho heu deduït ja, és un dels meus personatges més detestats de tots els temps.

2) En segon lloc, està la Madoka Ayukawa. Gamberra suposadament incorregible que s'estova a les primeres de canvi amb una frase masclista. Ostenta oficialment el títol de la primera tsundere de la història quan realment no és així (per exemple, a La Finestra d'Orfeu [Orpheus no Mado], manga més antic que aquest, ja hi apareix una tsundere).

3) Finalment, la pobra Hikaru Hiyama. Amiga de la infància de la Madoka i gamberra també. És la noia utilitzada per a allargar fins a l'infinit la tensió romàntica entre el protagonista i l'interès romàntic real (la Madoka).

Vaja, ja així per sobre la cosa no pinta gaire bé, que diguem. Un protagonista sense cap mena d'atractiu (més enllà dels seus poders, que s'escarrassa en amagar) al darrere d'una noia creada en base a diversos fetitxismes de l'autor, però que no és gens realista. És bonica (l'autor ho intenta), toca el saxo i, tot i ser una gamberra, és bona persona. En poques paraules, es tracta de la versió femenina del noi dolent que realment no ho és tant i que amb una mica d'amor pot ser redimit. I en aquest cas, l'amor es basa en el següent:

- La mítica frase (aquí parafrasejada) de "no fumis, que sinó els fills et sortiran tarats". Realment, no sé en què pensava l'autor. Entenc que a una dona embarassada se li desaconselli fumar. Però que un tio que no té cap gran relació amb una noia no embarassada li digui això em sembla completament masclista i fora de lloc. Oi que no seria adequat que una desconeguda li digués a un noi que no fumi perquè aleshores el seu semen perdrà qualitat? Doncs això. En comptes dels múltiples càncers i malalties diverses derivades del fumar, li menciona aquest tema a una adolescent que en el que menys pensa és en tenir fills a curt termini.

- No rebutjar clarament la Hikaru, que és la millor amiga de la Madoka, i a la vegada flirtejar amb aquesta i fer-li ullets. Aquest comportament és totalment miserable i mesquí.

I a això què segueix? La Madoka s'estova, de la nit al dia deixa de ser gamberra, li somriu a la vida, assisteix més a classe i, en fi, s'enamora del patètic protagonista. Vaja, totalment surrealista tot plegat. Que el protagonista comet greus ofenses? Ella s'enfada, però a l'instant el perdona, però a la vegada es mig fa la dura, però a la vegada li somriu. Com li dic jo a això? Massoquisme i autoengany. A més, què és això de donar-li un barret de palla a un desconegut amb qui coqueteges i tot i al dia següent tractar-lo com a escòria? Realment, t'hi pares a pensar una mica i veus que la Madoka està molt mal contruïda i, com a personatge, no s'aguanta per enlloc. Podria ser un personatge i una fantasia, però es limita a ser només una fantasia.

A més, és que no entenc com dues gamberres poden, d'altra banda, ser tan toves i ser considerades com noies que no han trencat un plat en llurs vides. I deixar aquest tema de banda com si res quan se li podria treure moltíssim suc. O una mica, si més no. Crec que això es tracta d'una manera molt frívola.

El meu final ideal.

Al cap i a la fi, La Capriciosa Carretera Taronja no deixa de ser una fantasia materialitzada en forma de manganime mancat de substància. I clar, com que no deixa de ser un "innocent shōnen" i hi ha determinats tabús que no es poden sobrepassar (és a dir, la poligàmia pura i dura), doncs ens fan estar el protagonista enmig de dues noies sense acabar-se de decantar per cap quan la fantasia que realment té l'autor en ment és estar amb les dues noies a la vegada i que elles ho consentin. I potser, que entre elles s'entenguin i tot. Això ja no ho puc saber del cert. És a dir, l'autor té en ment una trama que només és concebible en un hentai sense que el públic se't mengi o els editors et censurin. Perquè està bé flirtejar descaradament amb dues noies a la vegada, dir-los un munt de mentides, no decantar-se clarament per una i rebutjar l'altra... però sortir amb elles dues a la vegada obertament, ui, no, això ja és un gra massa.

El meu amor per la Fumiyo Kōno

Des que, ja fa uns anys, va caure a les meves mans Kokko (Koko-san), la Fumiyo Kōno es va convertir en una de les meves mangakes predilectes. El seu dibuix, tan tendre, i les seves històries, tan magistralment narrades, em tornen boja. No ho puc evitar. No és una autora de grans complicacions argumentals, ans al contrari: és tota una mestra del manga costumbrista sense girs de guió. Això no vol dir pas que no es guardi sorpreses: de tant en tant canvia els instruments de dibuix, introdueix color on menys t’ho esperes i inclou elements sobrenaturals o surrealistes que li aporten un toc molt personal a les seves obres. Per si no fos poc, de tant en tant l’autora ens regala petits experiments en la narració i en la composició de les vinyetes. N’hi ha alguns que em fan caure la baba de tan ben trobats com estan.

Un Llarg Viarany, el meu manga preferit fins a la data d'aquesta genialíssima autora.

Les seves històries no son gaire llargues (com a màxim n’ha arribat a fer de tres volums), la qual cosa és per a mi un al·licient.

Realment, els únics dos defectes que li sé veure rauen en el seu bufoníssim dibuix. D’una banda, els adults podrien passar diverses vegades per gent més jove. De l’altra, a vegades hi ha personatges de diferents obres amb un disseny molt similar.

Em fa molta ràbia el públic i la crítica entorn d’aquesta mangaka. La seva obra més famosa és fins ara la pitjor menys bona seva que he llegit (i a la nota del final diu que tot i haver-s’hi esmerat la va fer amb una mica de desgana perquè va ser un encàrrec que no li feia el pes), però com que no deixa de tenir una qualitat mínima i tracta el tema de Hiroshima, doncs apa, pluja de premis i de crítiques favorables. És així com es va fer mínimament coneguda a occident. Uns anys després, va fer una altra obra sobre Hiroshima: En un Racó d'aquest Món. Aquesta ha tornat a fer que les mirades es posin sobre l’autora, amb un premi i dues adaptacions cinematogràfiques. Si més no, En un Racó d'aquest Món manté tota la màgia de la Fumiyo Kōno. Tot i així no puc evitar sentir-me rabiosa perquè només se li reconegui la qualitat del seu treball quan fa coses relacionades amb el desastre de Hiroshima.

L'única obra de l'autora publicada a Espanya. La mateixa que la va fer coneguda a nivell mundial. Una llàstima, tot plegat.

Fa relativament poc, va fer una història curta anomenada L’Orella de la Hijiyama (Hiyama-san no Mimi), que tracta sobre una periodista que és una gran admiradora del pintor Vincent Van Gogh. Això són bones notícies, ja que l'autora va fer una claríssima referència a en Van Gogh a Un Llarg Viarany, la qual cosa vol dir que aquest pintor li agrada de veritat i, per tant, ha tingut una gran motivació a l'hora de fer aquesta història.

Actualització a 19 de març de 2015: Ponent Mon ha llicenciat En un Racó d'Aquest Món! L'edició en castellà es titularà En este Rincón del Mundo (traducció bastant millor a l'oficial en anglès) i consistirà en un volum integral de 440 pàgines en tamany A5. La resta de dades encara no són públiques. Ponent ha sabut aprofitar el moment en què es comença a parlar de la peli d'anime per a anunciar-ne la llicència i treurà el volum a la venda quan previsiblement el film ja estarà acabat o poc li faltarà. Aquesta és una gran notícia. Implica una segona oportunitat a una autora que no havia venut bé en el primer intent. Una grandíssima autora, amb uns boníssims cap i mans. Si tot rutlla, finalment rebrà el reconeixement que es mereix per aquestes terres.

Obres que n’he llegit (bàsicament, tot el que se n’ha publicat a França):

-Ciutat de la Nit Pacífica, La // País de les Flors de Cirerer, El (Yunagi no Machi // Sakura no Kuni) 
-Guia de Tasques Domèstiques del Senyor San, La (San San Roku)
-Kokko (Kokko-san)
-Llarg Viarany, Un (Nagai Michi)
-Racó d'aquest Món, En un (Kono Sekai no Katasumi ni)

Obres que no n’he llegit:

- Giga Town, Manpu Busu (ni idea de com es traduïria)
- Hijama i el Pas a Nivell Malèfic (Hijama-san to Ma no Fumikiri) - Kojiki a Bolígraf, El (Ballpen Kojiki)
- Quadern del Pippira, El (Pippira Note)
- Machikado Hanadayori (no sé com traduir-ho; literalment, seria Cantonada/es Flor/s (Bona/es) Notícia/es)
- Ocell Diürn (Hi no Tori; aquí el kanji de "Hi" és el de "dia" i no el de "foc")
- Orella de la Hijiyama, L’ (Hiyama no Mimi)
- Poblet de les Estrelles, El (Hoshi no Furusato) 
- Veniu a Veure el/la Daikannon! (Odense Daikannon!)